Amb Feliu Formosa, escrivint amb guix

Em note l'edat sobretot en dues formes de comportament que sempre m'havien preocupat en altres persones i ara m'exasperen, en mi mateix: tinc tendència a monopolitzar les converses i, mentre transcorren, a repetir coses que ja he contat abans. La segona falta, mire de corregir-la demanant que em diguen si ja han escoltat l'anècdota o la pseudoidea, abans de continuar-les. La primera, que m'inquieta i m'obsessiona, no tindria més solució que el silenci premeditat i sistemàtic, però també seria interpretada com un defecte greu d'educació. 

Entre moltíssimes altres coses, de què parlaré tot seguit fins on arribe l'espai, admire Feliu Formosa perquè parla i escolta amb calma, permetent que l'interlocutor intervinga sense límits ni talls. També, perquè la seua amenitat és completa i inesgotable. Deu formar part de la seua manera de ser i, a com a fet cultural, d'una llarga i fecunda trajectòria de lector, poeta, assagista, home de teatre i traductor. En la combinació hauran intervingut amb fortuna, per fer-lo més atent a la reacció dels qui les escolten —espectadors o no— i més distret en l'expressió i els arguments. 

Me'l va presentar a València fa divuit anys Heike van Lawick, de qui aprofite ací coneixements, consells i anotacions. Anàrem a veure una exposició al MuVIM, sobre El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster, que dies abans havia tingut una inauguració molt entretinguda sobre la qual podrien estendre's en detalls pintorescos o reveladors Vicent Flor i altres espectadors directes.

La primera notícia que jo havia tingut de Feliu Formosa, cap al 1966, fou l'edició d'A la paret escrit amb guix, antologia de traduccions de poesia política alemanya contemporània, fetes per Artur Quintana i ell. No és moment d'explicar per què la paraula guix em va encuriosir en un títol descobert a Destino o Serra d'Or, però així fou. La curiositat em dugué a adquirir el volum, probablement a la Llibreria Concret, que havia succeït Can Boïls en un local molt cèntric cedit per Joan Senent Anaya. 

Després del 2005, Heike, Feliu i jo ens hem trobat moltes vegades, ja a Igualada, on resideix de fa anys. En viatges a Barcelona o en sistemàtiques i ara enyorades visites a Sallagosa, en la Cerdanya, a veure dues persones estimadíssimes, Arnau i Aina, hem procurat sempre que era possible recalar una estona a la capital de l'Anoia per trobar-lo i xarrar. Sovint, menjant alguna cosa, enmig del nostre viatge. Per desgràcia, aquestes converses són molt curtes i no li he preguntat tot el que jo voldria i ell podria contar-me. Barcelona i València estan més lluny del que pareix. Cada vegada més, diria jo. 

Així ho férem el passat mes d’octubre. Com cada vegada, ell havia triat un lloc agradable, discret i de cuina ben portada, amb bons elements de mercat i receptes sàviament executades. I així ho farem més vegades, si no perdem la gana. No sembla que Feliu tinga el risc de perdre-la.

Ni perd tampoc, i ho comprovem cada vegada, la seua arrelada curiositat de lector i relector, la constància en l'escriptura ni l'envejable capacitat de fer arribar a un públic, més  ampli del que ell podia imaginar quan començava, propostes literàries de tota mena, que tenen els fonaments profunds en les grans tradicions culturals europees. Les que es poden considerar clàssiques, però també en les més revolucionàries i experimentals. L'altre dia ens digué que estava posant a l'ordinador textos surrealistes seus d'ara mateix.

Cesare Pavese, i me'n torne a anar a lectures juvenils, posà el títol Lavorare stanca al primer poemari que publicà. Que treballar cansa, com a maledicció divina que és, no té dubte. Ara, hi ha persones que no s'ho prenen així i troben en la faena de cada dia, de cada hora no dedicada al descans, un motor per continuar estant amb vivor en el món. I per continuar treballant. Malgrat ser d'una altra facció, com que sempre he estat pobre, i ho seré, mai no he pogut seguir una altra via, que m'hauria convingut i agradat més.  

Feliu Formosa treballa —és una intuïció meua—, per una necessitat distinta, no estrictament econòmica. O no per la mera exigència de menjar i passar casa, en cada moment de la seua llarga i àmplia vida. Un cert optimisme, realista i crític, tocat d'un escepticisme perfectament lògic, al pas que anem i vist el que ha vist, l'empeny. El deu haver empès des del principi.

Formosa va nàixer a Sabadell el 1934, durant la Segona República. La família paterna s’havia establert a la ciutat a finals del XVIII i havia fet fortuna en la fabricació de tèxtils. que els havia proporcionat un estatus dominant. En conseqüència, tenien una ideologia «molt de dretes», diu ell, amb la qual trencà el pare, que milità consecutivament al Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d’Unificació Marxista, d'Andreu Nin i Joaquim Maurín. Després de combatre amb l’exèrcit republicà a l’Aragó, qui sap si no molt lluny de Georges Orwell, passà a França amb els vençuts. Feliu, amb cinc anys, restà a Catalunya a la casa paterna, amb la mare, voltat de dones de la família. Passà un temps fins que el pare pogué tornar el 1942.

Llavors, es traslladaren a Barcelona. La mare i el pare eren assidus de cinemes i de teatres i el fill Feliu sentia les seues converses polítiques amb amics antifranquistes. Tots dos eren lectors voraços, que s'empassaven Stefan Zweig, Lajos Zilahy, Somerset Maugham, Pearl S. Buck, Thomas Mann i altres autors que les editorials barcelonines de l'època publicaven en castellà. A casa s’escoltava música clàssica, principalment Beethoven. 

Aquestes influències el marcaren per sempre, però també li dificultaren la vida ensopida i uniformadora del col·legi religiós on el portaren, amb companys que tenien altres interessos. Així, es va  convertir, diu, “en una persona tímida, tancada en ella mateixa i que ben aviat va buscar refugi en la lectura”. 

De seguida començà a comprar llibres i a fer provatures escrivint poesia i narrativa en castellà. Començà Filosofia i Lletres al principi de la dècada de 1950 in es decantà per la Filologia Romànica. Els estudis li interessaven relativament, però amb companys de la facultat o de la Universitat de Barcelona s'endinsà en activitats paral·leles. Feien lectures sense escenificar d'Anouilh, Pirandello o Buero Vallejo. O escenificades: La cantant calba, d’Eugen Ionesco, L’excepció i la reglaD, de Bertolt Brecht, autor que per a ell seria capital. llegien Espriu i Pere Quart, escoltaven Brassens o Léo Ferré i editaven la revista universitària Hydrae . I hi havia el compromís polític, que el dugué a afiliar-se al Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, amb el filòsof marxista Manuel Sacristán com una de les persones de referència. 

Felix Theodor Schnitzler, lector d’alemany a la Universitat de Barcelona, va propiciar-li  el primer contacte amb la llengua i la literatura alemanyes. El convidà a passar unes setmanes el 1954 a casa seua, a Heidelberg, i cinc anys més tard li facilità una estada en aquella ciutat. 

Aquestes experiències l'orientaven més que qualsevol altra. A Barcelona, amb Xavier Fàbregas i Francesc Nel·lo impulsà companyies de teatre independent. A més de L’excepció i la regla, que tingué unes seixanta representacions, posaren en escena Cervantes, Brecht i Txèkhov. I al claustre del monestir de Ripoll, representaren el 1963 Poesia-document (Poetes alemanys contra la guerra), que combinava poemes d’A la paret escrit amb guix amb documents i notícies històriques. S’integrà  després en l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. El 1965 s’hi estrenà l’espectacle de Formosa L’encens i la carngu, basat en farses medievals europees. 

A partir d'això, aportà a l'escena textos propis o traduïts, dirigí muntatges, en representà com a actor. Algunes de les seues versions es publicaren llavors: La Cacatua Verda, d’A. Schnitzler, Frank V, de F. Dürrenmatt, Marat-Sadei, de P. Weiss; Viatge a la felicitat, de F. X. Kroetz, i d'altres. En la immensa majoria, textos escrits en alemany, crítics o contestataris. 

I continuà fent versos i publicant-ne, tot i que es considera, com a poeta, un outsider que experimenta amb moltes formes i conclou que la seua poesia “s’ha anat fent cada vegada més despullada (clara, però no simple ni fàcil, així ho espero)”. 

La traducció, com ara mateix, l'ocupava intensament. José Agustín Goytisolo proporcionà a Formosa els primers encàrrecs de traducció per a una col·lecció de llibres d’art que dirigia per a Praxis i Seix Barral; també va traduir per a aquesta editorial obres de Weiss, Böll, Roth i Musil. Aquesta activitat ja no estava vinculada al teatre; era un mitjà de viure autònom. Durant anys, es guanyà la vida així. En un càlcul aproximat, deu haver posat en català o castellà vora cent-cinquanta títols d'autors diversos, sobretot de llengua alemanya. 

No era prou i es va dedicar també a la docència, fent classes de Traducció a les universitats de Mainz-Germersheim i de Heidelberg; sobre literatura espanyola contemporània, també a Heidelberg; d’art dramàtic a l’Institut de Teatre de Barcelona —vint-i-cinc anys—, i de traducció avançada a la Universitat Pompeu Fabra.

Home tímid i probablement no gaire aficionat a l'entregent social, en arribar a una edat determinada començà a rebre reconeixements públics per tant de treball i per tot el que havia fet per la cultura. Al país i del país. Així obtingué la Creu de Sant Jordi (1987), el Premi d’Honor de l’Institut del Teatre (1998), el Premi Nacional de Teatre (2002), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005), el premi de l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana al conjunt de l’obra (2006) i la Medalla de la Ciutat de Sabadell al Mèrit Cultural (2012). Fora de Catalunya, el 1994 va rebre el Premi Nacional de Traducció de les Lletres Espanyoles i el 2011 la Deutsche Akademie für Sprache und Dichtung (Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Literatura) li va concedir el Premi Friedrich Gundolf, “per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger”.

La bibliografia original de Feliu Formosa és extensíssima. Comprén poesia, dietaris, assaig, teatre o pròlegs. Vostès la trobaran relacionada en qualsevol repertori digital. Ara, els demane que miren les dates que hi ha darrere dels títols següents, els últims de moment: El temps sofert (2023); Lluny de la pàtria: Antologia poètica de Heinrich Heine  (2023); No resideixo, visc, antologia poètica de Rose Ausländer (2023); El gest i la paraula: assaigs, 1969-2001 (2022); La cantant barbuda, en col·laboració amb Joan Casas (2022); Centre de brevetat (2021); Als estatges de la mort, de Nelly Sachs (2021); Tots aquests anys. Epistolari 1972-1980 amb el seu gran amic Josep Maria Benet i Jornet (2020).

El 2018 es presentà arreu, també a l'Espai Joan Fuster de Sueca, un número monogràfic sobre Feliu Formosa de la revista contracultural El Procés, que publica l'editor i crític Joaquim Armengol Roura. És una veritable meravella editorial, que conté una selecció de textos, dibuixos o fotografies que el tenen com a autor o protagonista.    

De moment, perquè Feliu Formosa continua embrancat, potser fins i tot quan dorm, en noves empreses literàries. Per a ell, escriure, llegir i traduir han estat ocupacions quotidianes irrenunciables, dificultats a véncer, victòries adquirides i compartides, maneres de lluitar contra una situació política tenebrosa, durant el franquisme, o d'articular peces en la construcció d'una societat més culta i més justa. Per a ara i per al futur.