“No podem menystenir l’efecte de la guerra i la postguerra al llarg del temps”

En Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle Editorial, 2017), guardonat amb el premi Ciutat de Tarragona d’enguany, el periodista i escriptor Xavier Aliaga s’endinsa en la memòria familiar per descobrir la veritable personalitat d’Antoine-Antonio Aliaga, “que malgrat l’anonimat absolut, va tindre una vida extraordinària. Una existència que calia recompondre i contar. Per no sotmetre-la també a un oblit ignominiós”, com es llig en les primeres pàgines. Però no és només la història d’un exiliat valencià, refeta amb unes poques fotografies, cartes i testimonis. És un relat de les misèries de la vida quotidiana, les imposades pel franquisme però també les pròpies del gènere humà. Una història particular que esdevé universal.

Qui era i què significa per a vosté l’oncle Antoine?

Antonio era germà de mon pare. Va tenir una vida apassionant de la qual només en coneixíem alguns traços, xicotetes peces, però no el trencaclosques complet. Un personatge mític que vagava per les converses familiars. Sabíem que va fugir d’Espanya, deixant ací esposa i dues filles, perquè estava amenaçat per col·laborar amb el PCE en la clandestinitat, que estigué a la Legió Estrangera francesa i que no va tornar mai. Encoratjat per mon pare i per un cosí, vaig decidir acabar aqueix trencaclosques, iniciar una recerca. Fins al 2011 no m’hi vaig posar, quan pensava que ja tenia les eines narratives necessàries per a afrontar–la. Va ser un procés molt tortuós, de fer i desfer a mesura que avançava la recerca .

En quasi totes les famílies hi podríem trobar històries semblants…

Mònica Batet, membre del jurat del Ciutat de Tarragona, va dir que totes les famílies tenen un oncle Antoine, però poques tenen algú capaç de portar la seua història a un llibre. Durant la recerca he trobat un munt d’històries fascinants, per exemple entre els companys del meu oncle en la Legió Estrangera. Aquesta no és una reflexió col·lectiva sobre l’època, sinó una reflexió personal i familiar. Antonio no era un general de la República, ni un de tants intel·lectuals en l’exili, sinó una persona de tropa que també pateix les conseqüències del franquisme i de la postguerra, de l’exili. I a partir d’aquesta lectura personal es poden traure conclusions col·lectives.

Es parla molt dels represaliats de la Guerra Civil, però poc dels damnificats de la postguerra.

Durant la recerca vaig consultar els arxius del PCE a Madrid, i la responsable em va advertir que a l’arxiu hi havia moltíssim material desaprofitat sobre el temps de la postguerra. I és veritat, t’adones que no hi ha massa escrits sobre aqueixa època. Després del gran exili, què passava amb la gent de base, els anònims? A més, en el procés de recerca i d’escriptura m’adone que uns fets que van passar fa moltes dècades són capaços encara de provocar ferides. Crec que aquesta és una de les lliçons vitals que he extret del llibre: com gestionar la memòria familiar sense provocar més danys. No podem menystenir l’efecte de la guerra i la postguerra al llarg del temps, que a molta gent encara li dura.

Al llibre es descriu perfectament el pas de la mitificació del personatge al desencís, i finalment a l’acceptació. És com fer-se major?

Sí, és com fer-se major... La mitificació infantil, el desencís de la joventut, i la maduresa que posa les coses en el seu lloc, en el termini just. Passem de la mitificació del legionari, que havia estat en guerres, al nus de la història, que és la descomposició familiar. Aqueixa és la veritable història de l’oncle Antoine. Una sèrie de vivències personals em van ajudar a interioritzar la història de l’oncle. Durant els cinc anys d’escriptura vaig patir una crisi per circumstàncies personals i laborals. Però quan es va acabar la novel·la totes eixes peces han anat recol·locant-se, com en el trencaclosques de l’oncle Antoine. Ha estat un procés interessant.

De vegades el relat és molt inflexible, molt dur amb vosté mateix.

La novel·la és dura. Vaig començar molt inflexible, sobretot en com havia de ser la recerca, i al llarg de tot el procés vas comprenent els protagonistes, que en principi jutges d’una manera i acabes d’una altra. I respecte a mi mateix, és un joc que s’estableix entre el narrador extern i jo. Hi ha certs moments en què no estic content de com faig les coses, o de les coses que no faig, i em semblava interessant que es reflectira, encara que d’una manera més literària.

S'ha dit que aquest llibre, més que novel·la, és autoficció. Està d’acord?

Més que d’autoficció, probablement siga un exercici d’autorealitat. L’autoficció suposa un joc entre la ficció i la realitat, una eina literària en la qual les fronteres es difuminen. En aquest cas no hi ha una sola línia que no siga una reflexió i recerca sobre fets absolutament reals. En un moment determinat decidisc que no havia de ser una novel·la a l’ús, amb recreacions al voltant del meu oncle. Havia de ser una altra cosa en què jo em sentira més còmode.

També és un relat sobre el procés intern de la recerca, sobre el fet mateix d’escriure, el com i el perquè s’escriu.

Sí, com deia, era el format en què jo em sentía més còmode. Li havia de donar un altre embolcall diferent però no sabia quin, i a partir d’ahí comença un procés tortuós per trobar eixe format. Vaig fer diverses versions, amb molts canvis, com per exemple la veu del narrador, fins que per fi vaig trobar la fórmula. Perquè fer una novel·la no és només tindre una història i escriure-la: s’ha de buscar el to, la manera de traslladar la història al paper, hi ha una sèrie de components que marquen la diferència entre unes novel·les i altres. Com més procés de reflexió en faces, més probable serà escriure un llibre amb una certa singularitat.

El llibre barreja diversos gèneres: és un reportatge periodístic, però també és un dietari, un epistolari…

Sí. Hi ha l’epistolari dels personatges principals, però també missatges de Facebook. També funciona com a llibre de viatges, i hi ha petits assajos sobre el fet d’escriure i sobre l’existència mateixa. Tot això ha anat sorgint. Mentre completava el trencaclosques de l’oncle Antonio també completava el de la novel·la.

Amb aquesta obra sobre l’oncle Antoine i amb “Joan Fuster per ociosos” [Sembra Llibres, 2017], enguany s’ha allunyat de la ficció.

No tinc clar que el llibre sobre l’oncle Aintoine siga una obra de no ficció, m’agrada pensar que és una novel·la. Respecte a l’antologia sobre Fuster, va ser una proposta que em semblava interessant, fer una antologia amb fragments molt potents, temàticament molt variada, que fóra una porta d’entrada per aquells que no hagen llegit Fuster, però no pretén ser un assaig.

Si no ho dic rebente (Premi Vila de Loseta), Els neons de Sodoma (Premi Andròmina), Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica), El meu nom no és Irina (Premi de la Crítica), ara Les quatre vides de l’oncle Antoine (premi Ciutat de Tarragona)... A un premi per llibre. Bona punteria, no?Si no ho dic rebenteEls neons de SodomaVides desafinadesl meu nom no és IrinaLes quatre vides de l’oncle Antoine

No, Dos metres quadrats de sang jove no ha tingut cap premi! (Riu). Això dels premis és anecdòtic. El que m’interessa és que els llibres tinguen difusió, que arriben als lectors, i els premis són una plataforma per donar-los a conéixer.

En els temps de la postveritat, ha canviat la importància de la memòria com a valor social?

Ara tot és molt confús. Les xarxes socials alteren la nostra percepció de la realitat, el món no són les xarxes socials, i hem d’actuar una mica al marge. En la següent novel·la, crec que eixa confusió entre el que és veritat i el que no quedarà reflectida, cosa de la qual ja en parlava en Dos metres quadrats de sang jove.

És a dir, que prompte tindrem un nou llibre.

El procés serà lent, perquè ara estic en la promoció dels llibres sobre l’oncle i sobre Fuster, però sí que hi ha una novel·la que m’està fent colps al cap... Ara ja, la pulsió per escriure no té remei, després de sis novel·les i una antologia, això ja no para! (Riu).