Purificació Mascarell: “Els homes tenen clara la seua genealogia, les dones hem de construir-la en cada generació”

Les reflexions sobre la culpa són una constant en la literatura i en les relacions humanes. En cada conflicte busquem saber, assenyalar, qui té la culpa de què, qui és innocent i qui porta un punyal a la mà o un cadàver al maleter. Sobre diferents idees de la culpa i l’expiació tix els seus relats Purificació Mascarell (1985), autora de Cartilla de redención (Altamarea, 2021), un conjunt de contes travessats per les dinàmiques de poder i els conflictes quotidians ple d’homenatges metaliteraris.

Una mansió britànica a l’estil de Conan Doyle amb una mainadera institutriu, un politoxicòman anomenat Pedro Rojo, una decisió a priori intranscendent que modifica tota la vida componen el mapa de relats que giren al voltant de l’expiació. “He treballat la idea de la innocència i la culpabilitat i descarregue en el lector que en cada relat es qüestione si hi ha culpables, innocents, si portem la doble condició... és una cosa molt humana”, expressa Mascarell en una xarrada amb elDiario.es

Mascarell és professora de teoria de la literatura, literatura comparada i estudis culturals a la Universitat de València i col·labora amb diferents editorials en la recuperació de l’obra d’autores silenciades durant el segle XX. La seua tradició literària beu de Raymond Carver, Truman Capote, Elena Fortún, les germanes Brönte o Franz Kafka, a qui homenatja en les seues pàgines. “Pretenc que els relats funcionen com a mecanismes de rellotgeria, com una fletxa o una bala que farà diana, que acompanye el lector en la trajectòria fins a l’impacte final. Els meus mestres, els meus referents, treballen el relat com una bala que deixa el lector impactat. A partir d’ací, ell té la capacitat de decidir quina interpretació fa d’aquest relat”, explica.

Va ser allò “kafkià” de trobar-se una cartilla de redempció franquista en una exposició, d’un document per a anar anotant els mèrits dels presos polítics per a la seua salvació espiritual, cosa que va portar a adoptar aquest títol per a la seua primera obra narrativa de ficció. “És la típica absurditat dels sistemes dictatorials. Com es pot portar el compte de la redempció en documents burocràtics?”, es pregunta l’autora. Mascarell fuig de les explicacions òbvies en la seua creació literària: “És un pacte entre l’autor i el lector, manca de sentit si un no ho llig i li dona una interpretació, crec en el paper d’hermeneuta del lector, que decideix sobre el relat. M’agrada treballar pensant que tots dos hi posem de la nostra part i ens trobem en algun punt. Sempre he vist la literatura com una cosa oberta a interpretació”.

També fuig d’un aspecte moralitzador de l’obra artística. El filòsof, crític i teòric literari George Steiner es qüestiona en els seus assajos si les humanitats serveixen per a humanitzar i planteja si hi ha “un vincle ocult, traïdorenc, entre el cultiu de la reacció estètica i el potencial d’inhumanitat personal”. La literatura, la cultura, tenen alguna funció? “És la gran pregunta”, reflexiona Mascarell. “Per a mi té múltiples funcions, en funció de si t’hi acostes per escriure o per llegir. Un escriptor pot buscar exorcitzar els seus diables o pot buscar jugar amb la literatura, fer un homenatge metaliterari. Aquesta és una línia que a mi m’agrada molt, en què tots aportem el nostre granet d’arena. Com a lectora, jo busque gaudir i passar-ho bé, que siga una experiència estètica que em proporcione un gaudi. Que després em porte a reflexions, fantàstic, però per a mi la literatura primer de tot és art, una via de fuita, una cosa que fa més bella la vida”.

No obstant això, la funció estètica no entela la lectura política. L’autora reconeix que amb unes certes obres i uns certs personatges femenins traçats per escriptors, carregats d’“estereotips, prejudicis” o personatges que no resulten creïbles el grau de tolerància ha abaixat, un sentiment compartit per altres lectores. “Cada vegada detecte més misogínia en els textos i comença a ser desagradable”, assenyala com a lectora.

A l’altra banda, en el seu treball en el món editorial, posa en valor l’esforç dels segells menuts a recuperar obres de dones que han sigut esborrades, tretes dels temaris o “eclipsades” per les seues parelles homes, la reconstrucció d’un cànon alternatiu, mixt, paritari. “La gent no sap dir dones de la generació del 27”, posa com a exemple, recordant que fins que va acabar la tesi doctoral els seus prestatges estaven plens a vessar d’autors homes. Així sorgeix la qüestió: Qui decideix qui forma part del cànon? Qui fa aquesta selecció? “Nosaltres estudiem els programes que estudiem perquè algú els ha dissenyat i els ha concebut d’una manera. El cànon del segle XX s’ha construït per homes des d’una mirada patriarcal i masclista. S’ha estudiat Cela i no Rosa Chacel, s’ha estudiat Lorca i no Carmen Conde, hem vist mil obres de Dalí i cap de Dehly Tejero”, indica. “És l’esborrament dels 40 anys de franquisme, però amb la democràcia, la universitat i els acadèmics tampoc recuperen les dones. Ha sigut en els últims 5 anys que s’ha recuperat aquesta brutalitat d’obres” des dels segells menuts, apunta. En la construcció del cànon alternatiu es mostra optimista. “Les editorials estan fent una faena encomiable. A més, han entrat en la universitat una sèrie de professores joves que intenten canviar els plans d’estudis i estan formant els que formaran els alumnes futurs”. Això se suma a “una sensibilitat general gràcies als moviments feministes que han fet que les persones s’acosten a la literatura femenina sense prejudicis, sense considerar-la literatura menor”.

Aquesta falta de referents femenins implica un llast per a les dones que s’acosten a la creació artística. “Els homes tenen la seua genealogia molt clara i s’hi inscriuen. Les dones hem de reconstruir aquesta genealogia en cada generació, descobrir de zero que fem i ací perdem molt de temps arrancant, reconstruint. És important donar a les xiques joves la genealogia femenina traçada, assenyalar que [les autores] hi han estat sempre”, apunta.

Corregir aquests biaixos de gènere és part de la seua tasca docent a la Universitat de València, treballant les dinàmiques de poder, amb autors com Jacques Derrida com a exponent. Poder entre parelles, entre amigues, entre cap i empleats, entre fills i mares. “Treballem com identificar-ho, subvertir-ho i destruir-ho, fer-ho líquid. Aquesta qüestió detecte que als meus alumnes els preocupa molt”, apunta. Cartilla de redención arranca amb una dedicatòria: “Als meus alumnes, que saben que tot podria ser diferent”. “És una generació que no té compartiments estancs per als gèneres, tinc molts alumnes LGTB, i ells m’ensenyen que les coses no són com sempre havia pensat, m’han rebentat les costures. M’han fet veure que hi ha un altre tipus de vida per a les persones que sempre han viscut armaritzades. Però també que pot ser d’una altra manera la nostra vida, la nostra economia, que hi ha alternativa al capitalisme. Ells saben que tot el que ens han fet creure que era la cosa normal i natural, amb moltes cometes, pot ser de mil maneres diferents i totes vàlides”, conclou.