“Podem està en decadència electoral i organitzativa i subordinat a Compromís”

José María Copete va ser el primer candidat valencià de Podem en les Europees del 2014, les eleccions que van catapultar Pablo Iglesias i el seu partit a la fama. Fora de la direcció de la delegació valenciana i sense cap càrrec després de diverses primàries internes, Copete estarà aquest dissabte en la trobada convocada per les bases per a regenerar el partit.

Que queda en Podem País Valencià de l’efervescència dels inicis?

És una cosa que s’ha de veure i que es comprovarà segurament en els pròxims mesos. Podem ha passat per una fase, la de la “màquina de guerra electoral” formulada i posada en marxa en l’Assemblea Ciutadana de Vistalegre, que l’han convertit en una estructura vertical i basada en una confiança de masses, expressada de manera plebiscitària, en líders com Pablo Iglesias o Íñigo Errejón. En aquesta estructura, la participació des de baix, des dels cercles i les assemblees, ha quedat pràcticament anul·lada. Formalment hi ha mecanismes per a fer propostes polítiques, per a revocar als càrrecs electes, etc., però en cap moment aquests mecanismes han arribat a ser operatius, fonamentalment perquè els censos de Podem, elaborats mitjançant inscripcions telemàtiques, van tenir inicialment tal magnitud que van impedir posteriorment a qualsevol sector crític assolir el nombre de suports marcat. Aquests censos inicials en cap moment s’han revisat i han suposat un tap important per a propostes alternatives.

La situació exposada ha provocat un gran desencant entre els sectors més activistes i vinculats als cercles de Podem, la gent ha abandonat o ha passat a adoptar una actitud merament passiva. Ara bé, com que Podem és una organització encara molt jove, cal preveure la possibilitat que aquest procés siga reversible. Si els sectors activistes que encara romanen vius en l’organització són capaços de promoure un canvi organitzatiu en profunditat de Podem, seria potser factible retornar als orígens i recuperar una part de l’efervescència i de la dinàmica inicials.

Tenen activitat els cercles?

En tenen de manera molt limitada, el fet, en el millor dels casos, que hagen quedat reduïts a una mera palanca d’activisme dirigida pels consells ciutadans i els secretaris generals, els ha restat protagonisme i capacitat d’atracció, molta gent els ha abandonat. Al mateix temps, la “màquina de guerra electoral” ha generat nuclis de militància de cercle molt acrítics, seguidistes de les direccions i de baix nivell polític, que són les qualitats compatibles amb un partit verticalista com el que es va posar en marxa a Vistalegre.

Els cercles tornaran a tenir una verdadera activitat quan recuperen protagonisme polític i participen en el procés de presa de decisions de l’organització. Per a fer-ho, cal demolir la “màquina de guerra electoral” i convertir-la en un organisme viu, participatiu i assembleari.

“Els de baix contra els de dalt”, es deia al principi. Quina influència tenen les bases en Podem PV?

Molt poca. Els cercles, fins i tot en els casos en què han pretés fer sentir les seues veus, no tenen els mecanismes adequats per a fer-ho. Ni formen part dels consells ciutadans, ni tenen mitjans per a influir-hi, en els seus debats i en les seues decisions. En aquesta situació, la frase esmentada en la pregunta ha perdut el significat i podria convertir-se en una altra que, irònicament, seria “Els de baix contra els de dalt, però dirigits des de dalt”. És una contradicció evident i no pot funcionar. Els que van parlar tant de “nova política” amb el seu model organitzatiu no han fet més que reproduir la “vella política que tant van criticar”.

La convocatòria de Torrent és una protesta velada contra Antonio Montiel, el secretari general, i la seua gent de confiança?

És una cosa molt més profunda. És un intent per recuperar l’ADN original de Podem, un intent per tornar al model organitzatiu que se suposava que havia de tenir Podem i que finalment es va veure frustrat. En aquest sentit, a Torrent són les bases, la gent de peu, i no els consells ciutadans o els secretaris generals, els que s’hi expressaran. És també una expressió de la cultura política valenciana anterior a Vistalegre.

El temps de Vistalegre no sols s’ha acabat, sinó que també ha fracassat i les bases s’organitzen al marge d’un marc estatutari intern que les ofega. A Torrent, una vegada més i tan com va passar amb el 15-M, la gent va per davant d’allò institucional. La trobada no és un gest en contra ni a favor de Montiel, és més aïna una cosa indiferent. És també una evidència més de la debilitat del lideratge de Podem, avalat des de Madrid, però sense ascendent entre les bases.

La trobada pot marcar una època nova. Una època que demana una democratització de les actuals estructures rígides i ineficients cap a un model més horitzontal i participatiu i que provoca una enorme paradoxa als que, com Montiel i els seus col·laboradors, van protagonitzar la verticalització i l’exclusió. La paradoxa de pretendre ser també protagonistes de la democratització.

Des del meu punt de vista, la trobada podria ser un verdader punt de partida cap a la refundació de Podem. Podem PV està actualment en una situació d’hipersucursalització i de falta d’autonomia respecte de Madrid, de subalternitzacio a Compromís i de decadència electoral i organitzativa. La refundació que traga Podem d’aquesta situació únicament poden portar-la a terme les bases.

Com valora la gestió d’Antonio Montiel?

Montiel va arribar tardanament a Podem País Valencià i va ser elevat a la secretària general gràcies al suport que va rebre pels dirigents estatals de l’organització. La seua actuació, no obstant l’handicap anterior, podria haver estat distinta.

Després de véncer en les primàries que van elegir candidats electorals només amb un 55 % dels vots emesos, Montiel es va negar a fer qualsevol procés d’integració de les altres sensibilitats presents, acció que estava perfectament a les seues mans. Per contra, es va marginar i es va estigmatitzar tot allò que no fóra l’opinió de la majoria, d’aquesta manera es va trencar els vincles amb una part important de les bases i de l’activisme vinculat a Podem. El procés de confecció de les llistes per a les eleccions autonòmiques va tornar a caure en els mateixos errors i deficiències d’integració, si bé l’estratègia adoptada per la llista alternativa ETP va desquadrar en part les previsions oficialistes.

Antonio Montiel ha tingut també una gestió deficient pel que fa als conflictes interns de l’organització, en particular en el cas de la ciutat d’Alacant; al funcionament del Consell Ciutadà Valencià, que no ha estat gairebé en cap moment un òrgan efectiu de deliberació i de decisió (accions polítiques que en la pràctica s’han dut a terme d’amagat i entre bambolines); i fins i tot a la mateixa activitat parlamentària que ha resultat opaca i invisible per a la ciutadania, si la comparem amb la duta a terme també per Podem en altres administracions autonòmiques.

Què li va semblar la destitució de la secretària d’organització, Sandra Mínguez?

Es va produir fent ús de les potestats dels secretaris generals, defugint no obstant això qualsevol debat sobre les causes del cessament i obeint segurament a interessos personals poc clars i a enfrontaments palatins en la cúpula de l’organització.

Dit això i sent criticable el mètode utilitzat, cal dir que la destituïda havia exercit una activitat a través de la Secretaria d’Organització que consolidava el model jeràrquic i verticalista, alhora que marginava qualsevol opció que interpretara no directament fidel a ella. El model impulsat per Mínguez ha estat una versió particularment nefasta del model de Vistalegre i això, sense negar les bones intencions de la cessada, és justament el que cal desfer i evitar ara. Mínguez acaparava també diversitat de càrrecs i de responsabilitats en Podem, la qual cosa, a banda de ser incompatible amb el seu bon exercici, sembla en contradicció flagrant amb la “nova política” que tant es proclama que es vol fer.