El PP va pagar 1.200 milions d’euros amb la fórmula per la qual ha denunciat Mónica Oltra davant de la Fiscalia
“Pel que fa als rescabalaments, una paraula que em feia molta gràcia quan estava en el Consell... Enriquiments injustos, per als cristians”. Amb aquesta broma iniciava la diputada popular Maria José Catalá la seua interpel·lació a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, en el ple de dimecres passat. La broma algú degué prendre-se-la seriosament unes setmanes abans, ja que divendres saltava la notícia que el PP havia denunciat per aquesta fórmula el Govern del Pacte del Botànic i que la Fiscalia, com passa sempre, ha obert diligències d’investigació.
En concret, el PP ha denunciat contractes trossejats i pagaments per la via de l’enriquiment il·lícit d’un valor de 43 milions d’euros. Una fórmula que els populars van utilitzar quan estaven al capdavant del Govern valencià i per imports abundants. Segons els càlculs de la Generalitat, uns 1.200 milions d’euros reflectits en ordres com la que es pot consultar al final del text i que correspon a la Conselleria d’Infraestructures, la titular de la qual precisament era llavors l’actual líder del PP de la Comunitat Valenciana, Isabel Bonig.
A pesar de la potència del terme, es tracta d’un recurs habitual en les administracions públiques, que no constitueix delicte si el tribunal no hi veu “mala voluntat”. La figura de l’enriquiment injust, il·lícit o sense causa no existeix en l’ordenament jurídic com a precepte legal, però si doctrinal; és a dir, es defineix basant-se en la jurisprudència. Generalment s’utilitza quan venç un contracte, però l’entitat continua prestant el servei, una pràctica habitual atesa la lentitud administrativa. De totes maneres, la Fiscalia, com sempre que es presenta una denúncia, ha obert diligències.
La vicepresidenta del Consell considera “indecent” aquesta denúncia del PP, que arriba just després de les incendiàries declaracions de Ricardo Costa, confessant el finançament il·legal del partit. Per a Oltra, és una estratègia clara per a “tapar les seues vergonyes”. Segons ha explicat la titular d’Igualtat i Inclusió Social aquest dilluns en acabar un acte, els pagaments són els corresponents a les residències que van prestar servei en el període en què la justícia va declarar il·legal el model residencial del PP i es va elaborar el contracte nou.
“Hi ha una sèrie de pagaments que obeeixen al següent: hi ha una sentència del TSJ que diu que el model de residències de Blasco i Cotino és il·legal. Tenim dos mil ancians en residències sense contracte perquè el tribunal diu que és il·legal. No podem traure les persones de les residències, seria combatre una injustícia amb una altra. Així que vam començar a fer un contracte nou, de lliure concurrència, al qual es presenten 45 empreses, però mentrestant aqueixes persones continuen en la residència. Què hem fet? Pagar la factura mentre s’ha fet el contracte”, ha relatat Oltra.
En l’Administració, la via és una forma atallar la Llei de contractes, ja que empara el contractista per a cobrar sense necessitat de contracte. Es tracta d’una construcció jurisprudencial basada en l’article 1871 del Codi Civil. En cas d’haver-se generat obligacions per haver rebut l’Administració una prestació adequada i satisfactòria per a l’interés públic, es fa evident l’existència d’enriquiment sense causa i adquireix fonament l’obligació de restablir el desequilibri patrimonial causat. El deute, pel principi de prohibició d’enriquiment injust, ha de ser rescabalat mitjançant l’abonament corresponent del deute per l’activitat duta a terme a plena satisfacció de l’Administració.
Diverses sentències del Tribunal Suprem defineixen aquesta acció. Amb data 11 de maig de 2004 (recurs 3554/1999), el tribunal manifesta: “La jurisprudència de l’ordre contenciós administratiu, almenys des dels anys seixanta, ve també admetent l’aplicació de la figura de l’enriquiment injust a determinats supòsits en l’àmbit específic del dret administratiu, especialment projectats, per la seua naturalesa revisora de l’actuació administrativa, a les administracions públiques”
Amb data 12 de desembre de 2012 (recurs 5694/2010) el Suprem manifesta: “ha de significar-se que són moltes les sentències dictades per aquest Tribunal sobre el possible enriquiment injust de l’Administració, la major part produïdes en l’àmbit de la contractació administrativa (...), en les quals es parteix d’actuacions dutes a terme per un particular en benefici d’un interés general l’atenció del qual correspon a una Administració pública, i el seu nucli essencial està representat pel propòsit d’evitar que es produïsca un desequilibri patrimonial injustificat en perjudici d’aqueix particular”.
