València CF is not RTVV.
El fútbol es la cosa més important de les coses menys importants. Arrigo Sacchi.
La coincidència en el calendari del tancament de Ràdio Televisió Valenciana amb l’inici del procés de venda del València CF (davant la negativa de Bankia de continuar refinançant el seu deute) ha fet que ambdós temes s’acaben barrejant tant en els discursos polítics com en les tertúlies de Bar.
Certament, tant RTVV com el València CF comparteixen algunes característiques, ja que al llarg de la seua existència han esdevingut elements identitaris de bona part de la societat valenciana. No cal dir que comparteixen altres aspectes menys positius: nefasta gestió per part dels seus responsables, contínua ingerència política del Partit Popular, instrumentalització sense escrúpols per a forjar l’hegemonia popular en les últimes dècades, i –en diferent mesura- balafiament dels diners públics.
Les diferències, però, són substancials i no podem obviar-les per a afrontar un debat rigorós sobre el paper que han de jugar els poders públics en la nova crisi financera del València. La principal diferència és que mentre RTVV constituïa un servei essencial per a la societat valenciana (amb funcions imprescindibles com el foment del valencià), el València CF (com qualsevol altre equip de futbol de la nostra terra que ha rebut ajudes públiques en els últims anys) no deixa de ser una Societat Anònima privada que respon a l’afició d’una part dels valencians i valencianes per un esport.
Abans de generar suspicàcies, estes paraules no naixen de l’animadversió d’un madridista, culé, groguet o granota (en eixe cas hauria de parlar d’eixos clubs, que també han comptat amb suport governamental). Estes paraules naixen d’un soci i xicotet accionista del València que com a ciutadà veu amb preocupació que els recursos tan limitats dels poders públics acaben malbaratats en avals i crèdits destinats a projectes de dubtosa utilitat social. O dit d’una altra manera: crec que en este cas, sí que podem confrontar l’educació o la sanitat, que són serveis essencials, amb un club de futbol, que no ho és.
Això no lleva que bona part dels responsables de l’actual crisi del València siguen precisament els que han ocupat la Generalitat, tan present en els moments més determinants de la ruïna del València com la venda d’accions de Paco Roig a Juan Soler, la construcció del Nou Mestalla o el “pelotazo” (Soler dixit) de Porxinos. Errades passades, però, no poden justificar-ne de noves.
Una altra qüestió és si una possible venda del València CF tindrà efectes electorals sobre el Partit Popular com la tindrà la desaparició de RTVV. Des del meu punt de vista, la venda, com a tal, no tindrà un efecte considerable. L’alternativa de continuar utilitzant recursos públics en el València és difícilment defensable.
A més, tinc la sensació (sense dades en la mà) que l’aficionat mitjà del València veu amb resignació estos moviments accionarials. Esta resignació pot esdevindré en il·lusió si els nous inversors plantegen un pla esportiu decent i els resultats acompanyen; o en ira, si els inversors no aconsegueixen una bona trajectòria de l’equip.
Tot i que el Partit Popular no compte amb una responsabilitat directa sobre la gestió esportiva del club, s’ha demostrat que les frustracions de la població poden afectar el rendiment electorat dels partits en el govern si existeix un relat social que apunte als governants com a culpables. Si n’hi ha estudis que han demostrat que fenòmens naturals com les sequeres, la grip o, fins i tot, els atacs de taurons afecten els resultats electorals: ¿Com no va afectar el rendiment esportiu d’un equip tan instrumentalitzat i tele-dirigit pel Partit Popular?
Recordem que, segons dades del CIS de 2007 (recollides per Vicent Baydal al seu blog) un 46% dels aficionats valencians al futbol són del València CF, qui, a més compta amb una extensa implantació territorial amb 403 penyes arreu de les comarques valencianes. La dada més significativa ens parla de la composició ideològica de l’afició valencianista amb un 59% de valencianistes que se situava en 2007 a la dreta de l’espectre ideològic front a només un 14,1% que se situava a l’esquerra.
Per tant, l’efecte electoral de la venda del València depén del rendiment esportiu que obtinguen els nous inversors. Si fracassen els ulls d’una considerable massa social, amb una gran incidència en la base social del Partit Popular, es giraran contra els responsables de la venda del València i serà una peça més de l’enfonsament d’una època.
Paradoxa: després de tant embolic accionarial, financer i polític tot el que te a veure amb el futbol acaba resumint-se en si la pilota entra o no entra en la porteria.
