Vint-i-dos segons de premeditació i intransigència

El conflicte ocasionat per l’incident a les Corts amb l’expulsió de la diputada de Compromís, Mònica Oltra, és un exemple de la deficient gestió de la presidència de les Corts valencianes que exerceix, Juan Cotino.

Una de les característiques que habitualment acompanyen aquest càrrecs dels parlaments són la capacitat de diàleg i flexibilitat en la gestió dels torns i dels conflictes entre els diversos grups amb representació a la cambra.

Ben al contrari Cotino ve demostrant una persistent manca de flexibilitat i to conciliador davant els conflictes i les tensions d’un parlament, que des que es va iniciar la legislatura i com a conseqüència de l’actitud d’opacitat de la majoria absoluta del PP, genera una tensió afegida a la de qualsevol parlament.

L’últim incident amb la diputada Mònica Oltra n’és ben esclaridor. Una discussió amb alguns diputats del Grup Popular, la va resoldre amb l’expulsió de la diputada de Compromís. En només 22 segons va decidir-ho tot. Una acció tan poc habitual sembla premeditada. Un tracte diferent a qui, amb la seua tasca parlamentària, resulta incòmode. Com li van fer palés els diferents portaveus de l’oposició. Però també demostra l’acorralament polític que pateix el Partit Popular.

La centralitat que durant anys ha aconseguit el PP valencià, amb eixa barreja de discurs identitari i construcció d’un ideari superficial trufat amb grans projectes i alguns elements demagògics, s’esta desplaçant. Al fracàs del model Popular, dels gegantescos deutes, la desaparició de les caixes d’estalvi, la liquidació de la RTVV i ara la situació del Valencia CF, s’afegeix el pes de la seua pròpia herència. L’única centralitat que mantenen hores d’ara és la de la corrupció i l’opacitat institucional.

El seguit de casos de corrupció s’ha convertit en una inexorable mascletà que fa tremolar els fonaments d’un partit que viu pendent i sacsejat, pels actes i les sentències judicials.

A diferència d’aquells temps on reclamaven “Tots a una veu” “Agua para todos” i acusaven el govern socialista de ser responsable de les nostres sequeres per negar el transvasament. O també les acusacions a Zapatero d’enfonsar els valencians, d’odiar-nos –R. Costa dixit- per no concedir un finançament just, o unes infraestructures. Tot acompanyat amb la convenient dosi de propaganda, a bombo i plateret, de Canal 9. Per contra ara no hi ha cap reivindicació al govern Rajoy.

Ara només tracten de mantenir-se desviant l’atenció amb focs d’artifici, acusant l’oposició de radicals, anti-sistema i revifant el catalanisme. Cortines de fum que agreugen la situació de crisi econòmica i política que viu la societat valenciana, que necessita una neteja i regeneració de la política.

La tossudesa en no voler distingir entre la imputació dels tribunals i la decència que tot responsable polític hauria de tenir, impedeix avançar en eixa direcció. Però sempre queda la doctrina Rus manifestada fa uns dies en el mítin de l’Àgora “ O dimitiu els corruptes ... o vos pegue una pallissa !!. O era el voteu ?... a Cañete.