Mètode, 100 números

No sé si la societat valenciana és realment conscient de la importància que una revista com Mètode haja pogut arribar -quasi un miracle, en veritat- al número 100. Del luxe que és una publicació d’aquestes característiques. De la seua qualitat i enorme prestigi, dins i fora del nostre territori. Del fet que es publique a València de la mà de la Universitat, amb un bon equip darrere i dirigida per una persona tan valuosa com Martí Domínguez, biòleg, periodista, escriptor i professor de la mateixa Universitat.

Al Centre Cultural La Nau, a l’antiga seu de la Universitat de València, on tantes generacions hi han estudiat -jo mateix, ja a les acaballes, he passat per aquelles aules fosques i venerables, on situaren la Facultat d’Econòmiques durant un parell de cursos- se’n pot veure aquests dies una exposició commemorativa. Val la pena visitar-la per tal de fer-se una idea ràpida, i escaient, de l’evolució i creixement d’aquesta revista. S’hi mostren amb bona traça expositiva les cent cobertes dels números apareguts fins ara. Uns quants panells expliquen la història de la revista, el sentit del projecte i el mètode de treball de la redacció, així com la programació prevista i els continguts dels pròxims números, alguns tan suggeridors com el que proposa un dossier sobre “Ciència i nazisme”. Les cobertes, sovint obra d’artistes valencians, tenen força i són una bona incitació visual. En conjunt, un panorama gràfic vistós i estimulant.

Al llarg de cent lliuraments, Mètode ha tractat multitud de temes relacionats amb la ciència, la cultura i el naturalisme en el sentit ampli del terme. Ha experimentat una evolució ascendent, ha anat a més, ha guanyat densitat, volum, obertura. La imaginació temàtica hi és una constant.

Un aspecte clau en una publicació periòdica és evitar la repetició, la reiteració, la rutina. Una revista ha de tractar de no ser previsible. Per descomptat, ha de tindre una personalitat marcada, i això implica conrear determinats temes amb una certa fidelitat. Però s’ha de saber combinar aquesta marca de fàbrica -per dir-ho així- que fa recognoscible una publicació amb l’obertura temàtica i el desplegament imaginatiu de les maneres de fer. Cada nou número ha de deparar una sensació de novetat, de vivor. L’encarcarament és mala cosa.

Mètode excel·leix en aquest aspecte, empra tots els recursos de la confecció periodística -dossiers, articles de fons, entrevistes, rúbriques d’autors rellevants, temes d’història de la ciència, notes breus, ressenyes de llibres- per introduir el lector en l’ampli món de la ciència. Aporta també molt en el terreny del naturalisme, en pàgines crec que molt agraïdes pels lectors. Els arbres, els paisatges, les plantes, els fruits, els animalets, les bestioles, els aliments, la cuina, les herbes medicinals, els conreus tradicionals, les pràctiques seculars dels llauradors -del reg i les sèquies als riu raus o els empelts-, tot hi té cabuda, amb ulls i mirada d’una curiositat inesgotable.

Repassar aquests cent números -una veritable Encyclopédie dels nostres dies: Diderot i D’Alembert n’estarien ben satisfets- permet una aproximació rigorosa, propera i en general entenedora als temes científics més rellevants: la física, l’astrofísica, la matemàtica, la química, la medicina, la biologia, la bioquímica... i totes les qüestions actuals i polèmiques, de la manipulació genètica a l’ús polític de la ciència i els dilemes ètics que comporta. Perquè l’enfocament de Mètode és justament aquest: afavorir l’actualització pel que fa a l’estat actual del coneixement científic en tots els camps i alhora problematitzar, contextualitzar, tractar el lector com adult, no defugir la complexitat dels problemes que planteja la interrelació ciència/societat o ciència/humanitats. La prioritat hi és la defensa i el desplegament en tots els sentits de la cultura científica. Divulgació científica de primer nivell -a cura sovint d’especialistes- que fa un gran servei (en primer terme a professors i estudiants). I que aprofita -o aprofitaria- per a enriquir els punts de vista, les opinions i els debats d’un públic ampli, d’una societat receptora -i els seus mitjans de comunicació- que fins fa quatre dies, en termes històrics, vivia molt allunyada de la cultura seriosa en general i de la cultura científica en particular. Relegada sovint -i no exagere gens- a l’apartat de les “curiositats”, el sensacionalisme, els “científics folls” i la paranormalitat.

Això és realment així, si mirem les coses sense prejudicis, però de tota manera cal dir -i em sembla que el fet, amb totes les mediacions del cas, no és aliè a un fenomen com Mètode- que el País Valencià té un tradició científica interessant. Potser amagada. Potser esborrada per un parèntesi massa llarg -quaranta anys, vint anys- d’obnubilació i dominació de la dreta més reaccionària i obscurantista, que va deixar inerme un poble que tanmateix té alguna cosa molt endins de sentiment de progrés i respecte pel coneixement, el senderi, el trellat. De valoració dels “sabuts”.

Podríem al·ludir ací a precedents remots, a Arnau de Vilanova, a Lluis Alcanyís i el seu tractat pioner de tractament de la pestilència, a Andreu Piquer, als Novatores. Al botànic Cavanilles. A la introducció del darwinisme a Espanya. A la històrica Facultat de Medicina de València, sempre reconeguda i valorada. Als intents d’institucionalització, amb l’Institut d’Estudis Valencians o la IVEI. A l’impuls dels estudis d’història de la ciència amb estudiosos com José María López Piñero, Víctor Navarro o Josep Lluís Barona. A l’aposta sempre intensa -i amenaçada o infrafinançada- per la ciència, que ha explicat amb rigor i gran capacitat de síntesi Pedro Ruiz-Castell al capítol “Ciència” d’un llibre recent (El Magnànim, setanta anys de cultura valenciana, IAM, 2019). A la fundació de la Universitat Politènica. A la idea de fer una Ciutat de les Ciències, als anys vuitanta, com a fogar de promoció de la cultura científica. Un centre projectat en la primera època de govern socialista que -paradoxa i alhora metàfora- no ha acomplert la comesa, i ha derivat, de nou, en l’apartat de les curiositats i el sensacionalisme, ben adobat en el pla de la promoció turística: molta façana i escàs contingut. O a les frustracions d’instal·lacions científiques com, per exemple, l’anomenat Centre d’Investigació Príncipe Felipe (CIPF), més aviat una torna -una coartada- pels excessos immobiliaris i especulatius corruptes de l’època zaplanista i campsista.

Tant de bo l’esperit de Mètode -l’esperit de la ciència i el pensament seriós, l’esperit de la Universitat- impregne la nova etapa, que ara s’obre definitivament, de la cultura valenciana i, en primer terme, aquesta baluerna infrautilitzada que és la Ciutat de les Ciències. Tots -la societat valenciana, en definitiva- n’eixiríem guanyant.