Escriptures “terrapèutiques”

Ara sí, porto tot el gener buscant el moment de tornar a reprendre el bloc, guardant articles i idees per enllaçar. Definitivament m'ha calgut engegar l'ordinador i posar-me a picar, tal com raja, el primer article de l'any. És dissabte al matí, a aquesta hora normalment dormo, però m'he despertat abans que sonés el despertador i això, amigues meves, com bé sabeu, no acostuma a passar... Així que ara tinc una estona per endavant per redactar.

He esmorzat, he cuinat unes verduretes, i m'he assegut al sofà, amb la bata, ben embolicada, i he començat a xafardejar l'Instagram i el Facebook, i clar... m'ha aparegut aquest vídeo i ha estat l'excusa perfecta per posar fil a l'agulla. Podria dir que és el vídeo més espantós que he vist en molt de temps.

Ara és dilluns i ha estat tot plegat una mica d'escriptura interruptus, o com s'escrigui. (volia sonar a llatí). Han passat dues setmanes. Vaig haver de sortir de casa corrents per un tema d'inundacions laborals que ara no vénen al cas, però que van aturar en sec la meva inspiració i ja no sé de quin vídeo us estava parlant, el meu cervell ho ha esborrat completament. Si el trobo ja el publicaré!

I ara és dimecres i quasi un mes després d'aquell dia m'assec altre cop amb ganes i no ganes d'escriure. Amb ganes de tirar la tovallola o de posar-me la manta al cap. Tampoc recordo perquè vaig deixar d'escriure el dilluns.

No he entès mai les olles de pressió, no sé si el mecanisme aquell per on surt el vapor s'ha de deixar tancat o obert. Ho torno a entendre i me n'oblido. Doncs jo ara mateix sóc com aquesta olla de pressió que no sap si tancar-se amb tot el vapor, xiular, o esclatar.

Podeu pensar que tinc una merda de memòria, però en realitat no és així, és bastant bona, però suposo que selectiva o capritxosa. I em pregunto, també ho sóc jo de selectiva i capritxosa? És demanar tant? És tan difícil el que vull? Per què l'univers m'ho està posant més difícil de què em pensava. Sento que ningú m'entén, ja que no viviu dins meu, amb els meus somnis, amb les meves pors i els meus anhels. Hi ha desitjos que et retorcen la panxa, hi ha esperances que et capgiren el que creies cert, hi ha sentiments que ja no saps si són teus o te'ls han deixat com a penyora.

Hi ha escriptures que es converteixen en terrapèutiques, i dic “terra” perquè em fan tocar de peus a terra, però vaja, sóc signe d'aire i sempre estic als núvols, així que això d'aterrar no sempre em satisfà. No us explicaré què tinc. Podeu deduir tot el que vulgueu, potser no em passa res. Potser sóc com una cançó i la seva tornada, i he de tornar a començar per sonar de nou, però a l'impàs, a la pausa, així com qui no vol la cosa, o així com qui ho vol tot.

Recordaré els insults a la joveneta Alyssa Carson que s'està preparant per ser astronauta amb 15 anys! Jo també volia ser astronauta de petita! Aquesta noia és poliglota, és la primera persona a conèixer tots els centres espacials visitables de la NASA que estan repartits arreu del món, i s'entrena cada dia per aconseguir el seu objectiu d'anar a Mart, tot això seguint els cursos de secundària que li toquen. El tema és que la seva aparició a un programa de la tele va propiciar un rastre fastigós de comentaris a les xarxes sobre les seves orelles. Fa conferències, té el seu propi portal i els comentaris ofensius van a parar a com té o no té les orelles. De veritat? Potser ara entenc això d'anar a Mart, és per emigrar-hi...

I aquesta putrefacció de gent em ruboritza sí, de vergonya cap als altres. Però com es tracta de posar bona cara em pregunto, com emmascarar-la? Ah sí! Hauré de comprar-me aquest un maquillatge que es diu Orgasm i explicar amb un hashtag #queteruboriza el que em ruboritza dels humans.

I posar-me doble capa per dissimular les arrugues que se'm fan a l'expressió quan el Softcatalà em corregeix “amigues” per “amic”.