Txèkhov en texans

Des del principi veiem que el drama de Txèkhov ens proporcionarà, si més no, divertiment. Tendresa, pena, incomprensió, pietat però, també, diversió. L’humor esdevé l’eina per transmetre valors tan nobles i tan tristos com la degradació de la vida, la mentida, la manca d’il·lusions... La posada en escena podria sorprendre. Però és una aposta ferma de Les Antonietes, que comença a ser una companyia prou coneguda com per sobtar-se de veure un espai (l’Espai Lliure) amagat sota plàstics, metàfora (podria ser) de l’immobilisme, de l’avorriment, de la casa d’una família perduda (amagada) en la mediocritat. Com si res. De sota aquests llençols de plàstic aniran sorgint els personatges, els habitants o convidats de la casa de l’oncle Vània disposats a despullar-se de les seves intimitats, de les seves pors, de les seves (poques) il·lusions davant (millor dit, al voltant) del públic.

L’arribada del professor Serebriakov (Arnau Puig) revoluciona la vida a casa de Vània (Pep Ambròs). Aquest descobrirà que el seu admirat intel·lectual, malalt de gota, marit de la bella Ielena (Mireia Illamola), per qui tan ell com la seva filla, Sònia, han treballat mantenint la hisenda, no és més que un fracassat. El fracàs, de fet, és allò que envaeix aquella casa. L’aire fresc dels boscos podria entrar-hi amb Mijaíl (Bernat Quintana), el metge, un home ben plantat, amant de la natura i dels arbres que, però, en el fons l’única cosa que farà serà avivar el foc de la desesperació de la família. Ell, de fet, desencalla un nus d’amors (evidentment, no satisfets) al voltant seu, de la Ielena, del seu gran amic Vània i de la pobre Sònia (Annabel Castan) i també cau en l’anestèsia del vodka com a inútil antídot a la desesperança.

El drama és un clàssic escrit fa més de cent anys però (i per això diem que és un clàssic) manté tota la seva vigència. El vodka ho empapa tot: personatges, somnis, el terra de l’escenari... És un protagonista més d’un drama txekhovià narrat en texans, telèfons mòbils i alta fidelitat a tota pastilla sense perdre els valors originals ni pervertir la intenció de l’autor. Un Vània fidel.

Les sortides de l’escena, la complicitat requerida als espectadors, el desdoblament del personatge de Teleguin i del professor (tots dos interpretats per Arnau Puig), amb els guiños que això provoca, són marca de la casa i ajuden a humanitzar el drama juntament amb el text, sàviament adaptat per Oriol Tarrasón, i els personatges, perdedors tots, cadascú a la seva manera.

Ielena, amb tota la seva bellesa, estima el seu marit “sense amor” i se sent totalment “buida i un personatge episòdic” (hi pot haver un sentiment més trist?) i encomana al seu voltant l’avorriment que la martiritza inconscientment. Per això entén que un home amb talent (com el metge) no pot ser un exemple de moderació. La pobre Sònia, en canvi, “intel·ligent, generosa, pura, pateix perquè ”és terrible no ser bonica“ i intenta allunyar el seu estimat dels excessos de la beguda, patint també per ell.

L’amor esdevé un indicatiu més del desfici que ho cobreix tot, com els mantells de plàstic. L’amor en la derrota. La dona bella incapaç d’estimar amb amor; l’home bell incapaç d’arrencar una declaració d’amor latent; la dona lletja que sospira per un home bell; l’home borratxo que sap que no aconseguirà la dona dels seus somnis tot i haver de conviure-hi; l’home malalt que té la dona bella que no li correspon... Personatges que quan els pregunten si són feliços responen amb un no categòric, acompanyat d’una rialla... Personatges que prefereixen la incertesa a la veritat per tal de mantenir una esperança eterna. Covards? Irresponsables? Víctimes? La representació, com dèiem, té una visió molt contemporània...

Vània beu. Beu per superar aquest panorama. Beu vi de bon matí, vodka a tota hora i posa música a tope de matinada. És trist, però no hi troba cap altra solució per superar el drama i, potser, “conèixer alguna alegria en la vida”. “Bevem perquè no ens agrada la vida que tenim i així ens n’inventem una, plena d’il·lusions”.