Josep Martí Valls: “El principal determinant de la salut avui a Barcelona és la pobresa”

Josep Martí Valls, doctor en medicina i cirurgia, és membre de Barcelona en Comú. Després d'haver treballat gran part de la seva vida a l'Hospital Vall d'Hebron, d'on va ser director assistencial durant sis anys, ara es dedica plenament a l'activisme. És fundador del Centre d'Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i també membre fundador de la Plataforma pel Dret a la Salut. Tot i que està jubilat ell mateix assegura que continua fent de metge “si s’entén per fer de metge treballar per la salut de les persones”.

Ha estat durant 6 anys en la direcció assistencial de l'hospital més gran de Catalunya, el de Vall d’Hebron, entre el 2000 i el 2006, just abans de l’inici de la crisi. Es va desencantar amb el sistema?

Sí, tot i que també venia d’abans. Feia 45 anys que era a Vall d’Hebron i abans de la crisi ja hi havia problemes als quals els polítics giraven la cara. Per això quan em van proposar els últims anys ser el director assistencial no vaig poder dir que no. El món de la gestió és molt més cruel que el de l’assistència mèdica, que és molt més agraït. Pots solucionar el problema d’una persona, en canvi en la gestió no veus mai els resultats nets del que t’has plantejat fer. Tot això però, m’ha donat bagatge.

Després es va jubilar. Quin any era?

El 2008.

I des de llavors s’ha involucrat en l’activisme.

Jo estava des de feia anys en el Centre d'Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) però no va ser fins que em vaig jubilar que vaig poder dedicar-m’hi de ple. Vaig pensar que tampoc volia fer sanitat privada perquè si no en tinc no té cap sentit.

No té mútua privada vol dir?

Sí, no tinc ni mútua privada ni clientela privada però continuo fent de metge si s’entén per fer de metge treballar per la salut de les persones.

Com va viure els primers anys des de l’altra banda?

Em vaig indignar com molta gent i em vaig posar a fer d’activista. Vaig començar amb la Plataforma pel Dret a la Salut i dins d’aquesta amb el SAP Muntanya. Primer ens indignàvem, protestàvem a les portes de l’hospital. A l’any següent ens manifestàvem, per exemple, contra l’euro per recepta, però no ens feien massa cas. El tercer any ens vam implicar més i vam ocupar diverses plantes, també vam tenir diverses reunions amb la gerència de la Vall d’Hebron. Es tracta de no només protestar, també dialogar, exigir. Vam ocupar la Conselleria i el CatSalut aquest estiu durant tot un matí i també hem fet coses a la Vall d’Hebron, a Bellvitge, al Clínic... Ha estat efectiu perquè els hospitals i els CAPs s’han sentit vigilats, per tant, havien de gestionar bé les llistes d’espera, etc. Hem solucionat problemes de molta gent concreta però en l’últim any hem vist que no n’hi havia prou amb fer activisme de protesta i hem passat a la proposta. Entre les diferents plataformes vam fer un decàleg sobre quin sistema sanitari volem i amb això vam constituir la Marea Blanca de Catalunya.

I què el va portar a fer el salt a la política amb Guanyem Barcelona?

Quan fem una proposta veiem que això des del carrer no ho aconseguirem perquè les lleis i els reglaments els fan els governs institucionals. Hauríem de convèncer als partits que això s’ho posessin com els seus valors però també veiem que els partits tradicionals són els que ens han portat fins aquí. Per això, quan tenim informació de gent que havia lluitat amb nosaltres al carrer aquests anys, no només de la formació on jo milito, i que crea formacions noves diem: potser ara és el moment, ja no de proposar, sinó d’anar a votar i que surti aquesta gent. Ja no creiem les paraules sinó els fets i els fets que tenim són els dels darrers quatre anys en què s’ha retallat i s’han passat diners a la privada. Potser ens equivoquem i ho tornen a fer malament però els vigilarem perquè no ens desmobilitzarem del carrer. No plegarem la Marea Blanca, continuarem ajudant-los, però que es posin al servei dels nostres valors.

És important que no tothom faci aquest salt de l’activisme a la política? O dit d’una altra manera, és un perill que tothom ho faci?

Sí, és un perill que és real, que aquests moviments siguin aprofitats per guanyar vots o que algú posat a l’administració també sigui corrupte però de moment els codis ètics ja ens agraden. Costarà molt canviar les coses, això sí, perquè hi ha molts interessos.

En poques línies, quin és l'estat de salut del sistema?

Vivim en un miratge. En un rànquing de l’OMS Espanya i Catalunya estaven en el lloc número 7 d’entre tots els països perquè era un sistema que no costava gaire, era universal, etc. però amagava coses que no es valoraven. El sistema català, que és un sistema mixt en què en un bloc uns hospitals són totalment públics i en un altre bloc són concertats ens adonem que el model concertat, en el que pagues amb diners públics a entitats privades, s’ha anat pervertint a poc a poc i en aquest moment ja tenim un 15% de diners públics que donem a entitats privades. Hem abaixat els pressupostos, hem tancat llits i s’ha afavorit el negoci privat. Ens pensàvem que teníem un sistema excel·lent i hem vist que el sistema mixt no ha acabat de resultar. Quan les empreses no han estat sotmeses a dret públic s’han vist adjudicacions a dit, corrupcions, imputats... Consorcis i fundacions que hem descobert i a qui no volem donar diners públics si fan negoci amb la salut.

L'arrel dels problemes que avui afecten l'àmbit de la salut, com les privatitzacions, rau en el model sanitari construït durant els 80?

Quan es van fer les transferències en matèria de salut es va decidir aprofitar hospitals ja existents però a la llarga s’ha vist que la llei de salut pública permetia concerts una mica estranys. I la seva modificació, cinc anys després, amb la sociovergència, va permetre que hi entrés l’afany de lucre. S’ha vist que aquest era un model feble i poc transparent.

De fet, un dels punts del programa de Barcelona en Comú és que “si s'escau” s’auditaran i es revisaran els concerts del Consorci de Barcelona. Per quins concerts s'hauria de començar?

No sé si seria prudent ara dir noms. Revisarem i auditarem els concerts de salut i si veiem que és necessari els revertirem, els tirarem enrere. Avaluarem concerts i també resultats perquè des del Consorci de Barcelona, on l’Ajuntament té un 40% -davant del 60% de la Generalitat- proposarem auditar i farem recomanacions. No serà qüestió de gastar més diners sinó de redistribuir-los.

La majoria de competències en salut les té la Generalitat, no els ajuntaments. Amb un 40% davant d’un 60%, per exemple, què pot fer l'Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit?

Pot fer recomanacions o decidir no renovar algun conveni. Potser no podem portar-ho a terme per aquest 60% però es pot arribar a canviar si tens molta gent al darrere. Des del poder administratiu d’un govern no es pot canviar una realitat, perquè el problema no està en l’Ajuntament de Barcelona, està en les multinacionals. Tu pots fer pressió social. Tindria molta força que una institució pública, com és l’Ajuntament de Barcelona, es pronuncïi en un tema determinat.

Un exemple recent de polèmica és el de Barnaclínic.

Barnaclínic és un tema emblemàtic d’anar entrant el tema privat dins del sistema públic. Aquí, els concerts i les derivacions són una privatització molt subtil. Tant és així, que la patronal de les mútues i les clíniques ha denunciat al Clínic per competència deslleial, perquè la llum, la neteja o el càtering ho tenen pagat per la pública. I en aquest sentit tenen raó. Des de Barcelona en Comú creiem que no s’ha d’oferir un altre servei pagant perquè el que ha d’oferir és qualitat en el que és públic. Tot resident al país hauria d'anar al Clínic públic, que ja ho té pagat. Ara bé, el que es podria fer és, en un edifici a part i amb personal a part, pagat per Barnaclínic, que només s'oferiria a estrangers no comunitaris rics. Potser no caldria tancar Barnaclínic però ha d’estar totalment diferenciat. Per exemple, podria fer-se en un pavelló de l’Escola Industrial. Es podria aprofitar el logo del Clínic però sense passar despeses d’un lloc a l’altre o derivar pacients.

Des de Barcelona en Comú aposteu per una sanitat 100% pública, tant per la provisió com per la gestió dels serveis. A l’Hospital de Vall d'Hebron, per exemple, s'ha denunciat la privatització d'alguns serveis, cada vegada més en els darrers anys. És dolent que hi hagi una part dels serveis privatitzada?

Els serveis d’oferta sanitària no es poden privatitzar perquè l’oferta crea demanda. Tu obres un hospital al Pinireu i t’augmenten, al cap de dos anys, les operacions de pròtesi o la medicalització. El privat es voldrà guanyar la vida i fins i tot t’oferirà prestacions innecessàries. En els sociosanitaris, a diferència dels hospitals o la primària, sí que hi pot haver gestió més privada perquè només t’ingressen pacients que et deriven. Ara, externalitzar serveis com la neteja o la cuina, per exemple, perquè hi ha una empresa que ho fa molt bé, no ho veuria un disbarat. S’ha de mirar que en els concursos t’ofereixen més qualitat i que les condicions laborals siguin iguals que les que tu ofereixes, que no precaritzen.

Un altre exemple és la deriva de 17.000 pacients, el 2014, a centres privats per “falta de llits”. A Barcelona 4.000. Com es reverteix aquesta tendència?

El Sagrat Cor, per exemple, ha rebut aquest any derivats del Clínic, del Vall d’Hebron, del Sant Pau, del Moisès Broggi i de Mataró, per això de vegades he fet broma dient que es deuen emportar feina a casa. Revertir aquesta tendència depèn del CatSalut, que a Barcelona la seva direcció està traspassada al Consorci de Barcelona.

Un altre dels punts del programa implica reduir les desigualtats en salut per barris, seguint el Pla de Barris.

Sí, aquest és un punt molt important. Quan parlem de sistema sanitari sempre ens imaginem els malalts i el sistema assistencial però la salut està en totes les polítiques públiques. La política de mobilitat, de medi ambient, de desnonaments, de pobresa energètica... Tot això pot anar a favor o en contra de la salut. Per això diem que des de l’administració pública de Barcelona, que tenim totes les competències, farem un pla de barris donant inversió als barris on hi hagi més desigualtat. El principal determinant de la salut avui a Barcelona és la pobresa, més la genètica, més el sistema públic de salut. El principal determinant però és la pobresa. Per això hi ha una diferència de nou anys en l’esperança de vida d’una persona de Nou Barris i una de Pedralbes. Hem de crear polítiques transversals per treballar en la salut.

Per últim, quina és la política que defenseu per l’Atenció Primària?

S’ha de donar a la primària la importància que té. L’Atenció Primària té ara un 16% del pressupost de Salut i en tots els països avançats es considera que aquest percentatge hauria de ser d’un 25% per tenir una primària resolutiva i de qualitat, que a més, t’estalvia molts diners perquè t’estalvia una quantitat d’ingressos als hospitals i a urgències. Per tant, s’haurà de fer un pla de millora de la primària amb participació ciutadana.