“El fonamental és saber si els socialdemòcrates volen continuar sent comparses de la dreta”

El diplomàtic Ernest Urtasun encapçalarà la candidatura europea d’ICV, enquadrada dins Izquierda Plural. Tot i només tenir 32 anys té una àmplia experiència laboral i política relacionada amb Europa. Licenciat en Ciències Econòmiques per la UAB, amb un post-grau de Relacions Internacionals a la UB, és diplomàtic de carrera. Ha desenvolupat diverses responsabilitats al ministeri d’Afers Exteriors, la darrera de les quals va ser la de conseller diplomàtic del Secretari General de la Unió per la Mediterrània, organització amb seu a Barcelona. Entre el 2004 i el 2008 va ser assessor de Raül Romeva, a qui substituirà com a eurodiputat d’ICV després de les eleccions del 25 de maig.

Quin és el seu programa sintètic ara que assumirà la tasca d’eurodiputat?

Ho resumiria en tres idees. La primera és canviar la majoria política que ha governat a Brussel·les els darrers anys. Aquesta majoria l’han format PP i socialistes, que s’han repartit tots els càrrecs i han votat conjuntament totes les polítiques. Martin Schulz, el candidat socialista a la Comissió, ha estat president del Parlament europeu amb els vots dels populars. Va ser un intercanvi de càrrecs més. Canviar això ens ha de servir per dues coses més: Per una banda, redemocratitzar la Unió Europea, tornar a posar el Parlament europeu al centre del sistema de decisions, contràriament al que ha passat els darrers anys, en què se l’ha marginat de moltes de les decisions preses. Per l’altra, canviar les polítiques econòmiques, i intentar anar, com ha proposat la Confederació Europea de Sindicats, a un Pla d’inversions paneuropeu que trenqui amb l’austericidi que s’està reproduint a cada un dels països membres. I a part seguir defensant una agenda ambiental i d’igualtat de gènere potent, com sempre hem fet –i més concretament Raül Romeva– aquests darrers anys.

En teoria, el Parlament europeu hauria d’haver assumit més funcions després que s’aprovés el Tractat de Lisboa. Què ha passat?

És una paradoxa. És veritat que el Tractat de Lisboa li dóna més competències que mai, però, en aquesta legislatura, hem tingut el Parlament europeu políticament més marginat de la història. El que ha passat amb els rescats bancaris, les grans decisions i amb l’actuació de la Troika és que tot ho han decidit els governs, fora del control parlamentari i, en molts casos, fora, fins i tot, del propi marc jurídic del Tractat de Lisboa. Un dels reptes de l’esquerra és defensar la institució del Parlament europeu i que sigui ell qui prengui totes les decisions.

Sovint veiem que el Parlament europeu aprova mocions que després la Comissió Europea no aplica o, directament, fa el contrari.

És important que al Parlament europeu hi hagi una majoria d’esquerres, que vagi dels socialistes, la socialdemocràcia, els Verds a l’esquerra unitària, que defensi la institució i es planti davant determinades actuacions. Per exemple, és obligatori que el pressupost de la Unió Europea passi pel Parlament. Sense el vot del Parlament, no hi ha pressupost. El Parlament va fer una proposta de pressupost que els governs van diluir moltíssim al Consell Europeu i quan va tornar al Parlament s’hauria d’haver plantat. Hauria d’haver dit que era un pressupost d’austericidi, de retallades –que era el primer cop que baixava en la història de la Unió- i que no el volia.

Els sondejos indiquen que continuarà havent-hi dos grans grups a Europa: populars i socialistes. En aquestes condicions, confia que es puguin fer canvis en aquesta direcció?

Interpel·larem Martin Schulz i els socialistes sobre si volen seguir amb la gran coalició amb el PPE o si volen construir una majoria alternativa amb les esquerres. El grup dels Verds i el de l’Esquerra Unitària, que, ara mateix, representen quasi un centenar d’eurodiputats dels 750 de la Cambra, estan disposats a fer-ho. Martin Schulz vol ser president de la Comissió. Ho vol ser amb els vots de la dreta, que l’han portat a la presidència del Parlament, o vol parlar amb nosaltres i construir una majoria alternativa? És una qüestió essencial. També per mobilitzar l’electorat d’esquerres, pogressista. Si a l’electorat d’esquerres no li diem que volem construir una majoria alternativa generem desmobilització.

I s’ho creuran? Són molts anys veient que Europa ens imposa una austeritat que ningú no sembla poder o voler contradir.

Nosaltres direm que volem construir aquesta majoria. El gran pacte populars-socialistes que hi ha a Europa es tornarà a produir en la mesura que nosaltres tinguem més o menys força. Si Esquerra Unitària i Verds som més forts, tindrem més capacitat de condicionar i arrossegar els socialdemòcrates cap a aquesta majoria. Si som més petits, tindrem més dificultats. Ho explicarem en campanya: Necessitem una esquerra verda molt forta al Parlament per ser capaços de condicionar la socialdemocràcia.

Sobre el canvi de les polítiques és important tenir en compte que l’alternativa europea es construeix a dos nivells. El primer nivell són les eleccions al Parlament europeu però hi ha un segon nivell, que són les eleccions nacionals. Tenir una majoria nova al Parlament europeu és molt important com a primer pas, imprescindible. Però no és l’únic pas que hem de fer. L’altre pas és tenir veus al Consell Europeu, on seuen els governs. L’alternativa europea es construeix amb les eleccions del dia 25 i, després, a cadascun dels països, l’esquerra ha de ser capaç d’anar plantejant alternatives. Tenim la perspectiva de tenir un primer govern aliat al Consell amb la més que factible possible victòria de Syriza a les eleccions generals a Grècia, el 2015.

Tanmateix, com a eurodiputat no anirà al mateix grup que els representants de Syriza...

Nosaltres formem part del grup dels Verds, però treballem molt amb Syriza. I amb el seu líder, Alexis Tsipras, concretament. Va venir a les darreres eleccions al Parlament a donar suport a Joan Herrera. Tenim gent dels Verds i de Syriza durant la campanya. Aquí a Espanya, tenim una coalició amb Izquierda Unida, que és una expressió de l’esquerra plural. El que és important és que les dues famílies polítiques volem jugar a la creació d’aquesta nova majoria.

Encara que el president de la Comissió Europea sigui d’esquerres, si cada país nomena un comissari, ens podem trobar amb Shulz de president i Luis de Guindos de comissari econòmic.

Hi ha equilibris a molts països. S’ha de negociar amb els estats. Per això deia que l’alternativa és a dos nivells: europeu i dels estats. Però és molt important que el Parlament europeu es planti davant de determinades propostes de president que pugui fer el Consell. El president de la Comissió serà qui negociï amb els estats quin tipus de Comissió vol fer. Nosaltres volem un que negociï un tipus de Comissió completament diferent i amb unes polítiques determinades. Després, evidentment, els governs tindran el seu paper i col·locaran les persones que vulguin.

Un president de Comissió Europea de dretes seria el desastre definitiu?

Si és per seguir les polítiques de Durao Barroso seria molt negatiu. Amb la Comissió Barroso hem tingut dos problemes. Un, que ha estat una Comissió molt conservadora en tot, que ha acceptat i impulsat totes les polítiques de retallades i ha liderat la Troika. I segon, que no ha defensat l’interès europeu i que ha estat submisa a les decisions dels Governs.

La Comissió té el mandat de defensar l’interès del conjunt dels europeus però tots tenim la sensació que ningú no sap quin és l’interès europeu i que cadascú mira cap al seu cantó. I això és culpa del president Barroso, que no ha estat capaç de ser una veu europea davant els interessos dels Governs. Ha estat el cobrador del frac de determinats governs i del sector financer europeu.

Fins ara, els pocs governs progressistes europeus han acceptat les polítiques d’austeritat i retallades que els imposaven des del centre. Si la Comissió impulsa una política anti-austeritat, l’acceptaran els governs conservadors europeus?

És un pols que hem de donar. Europa funciona en base a relacions de poder. El que no pot ser és que tots els governs socialdemòcrates s’hagin plegat als interessos del govern alemany i de la dreta. François Hollande ha estat una gran decepció i un problema estratègic per l’esquerra. Nosaltres vam creure en la seva opció, vam pensar que un govern d’un país tant potent com França podia haver plantejat una alternativa. Les seves primeres declaracions van anar en aquest sentit però després es va plegar immediatament a les polítiques de Merkel. La qüestió fonamental és saber si la socialdemocràcia vol continuar fent de comparsa de la dreta o no. És el que hem vist a Espanya, Portugal o, ara, a França.

I per què canvien governs socialdemòcrates com el d’Hollande?

És una barreja de ser poc valents en plantar cara i l’herència ideològica d’allò que ha sigut la socialdemocràcia els darrers anys. Porta vint o trenta anys assumint els postulats del neoliberalisme. Des de Tony Blair a Zapatero ningú no ha volgut construir una alternativa econòmica i això s’ha notat. La socialdemocràcia està contaminada de neoliberalisme.

A Catalunya, ICV no ha acabat sumant-se a la proposta de CiU que tots els grups que donen suport a la consulta del 9 de novembre anessin en una mateixa candidatura. Tampoc no ha acceptat assumir, en aquest sentit, propostes coincidents als programes electorals.

Volem plantejar les europees en clau europea. Portem el dret a decidir al nostre programa i el defensarem. Hem estat una de les forces més actives en la defensa d’aquest dret fora de Catalunya. Raül Romeva ho ha fet a Brussel·les i a Espanya l’única força estatal que l’ha assumit és Izquierda Unida amb el nostre suport.

Això no vol dir que haguem de convertir les europees en unes eleccions que només es preocupin d’aquesta qüestió. Hem d’afrontar els grans debats europeus. Necessitem que se’ns reconegui a Catalunya un prestigi i una vocació europeista que hem tingut tradicionalment. Donaríem una imatge molt dolenta si renunciéssim a afrontar els debats europeus i si féssim una campanya només en clau interna.

A més, en aquestes eleccions tenim una confrontació important amb CiU. Les plantegem en clau de qui ha defensat les retallades i qui no, qui està per l’alternativa i qui per les polítiques actuals. CiU està en el bloc de la Troika, no només per les retallades que ha fet sinó perquè un dels seus candidats a liderar les institucions europees és Oli Rehn, que ha estat comissari d’Economia i Afers Monetaris i cap de la Troika a Brussel·les.

Com s’entén que després de veure els efectes que les polítiques imposades des d’Europa han tingut en les seves vides, els ciutadans continuïn poc interessats en les eleccions del dia 25 de maig?

Hi ha un distanciament evident. Tot projecte de construcció política ha de tenir una certa legitimació democràtica i sobirana. La ciutadania s’ha de sentir reconeguda en un Estatut, en una Constitució, en un Tractat europeu. De la mateixa manera que hi ha el problema que els catalans no se senten reconeguts en la Constitució espanyola del 1978, en general el ciutadà europeu no se sent reconegut en el marc institucional, polític i jurídic que s’ha creat a la Unió Europea. Hi ha una gran desafecció. Un Parlament que no el vota ni la meitat de la gent és un Parlament molt desprestigiat.

Hem de revertir aquesta situació i això passa per un Parlament europeu fort. La gent té la sensació que vota eurodiputats però que Merkel s’inventa una Troika que imposa retallades i l’eurodiputat que ha votat no pinta res en tot el procés. Això genera una desafecció i una desmobilització molt grans. La solució que han de donar les forces d’esquerres no és trencar amb la Unió Europea i replegar-se a casa..

El preocupa l’augment que auguren les enquestes als grups xenòfobs, patriòtics, euro-escèptics?

Molt. Perquè hi ha un augment clar de l’extrema-dreta al conjunt d’Europa. Marine Le Pen pot guanyar a França, Geert Wilders, a Holanda, i la Lliga Nord a Itàlia poden tenir molt bons resultats... A més, hi ha una novetat, que és que, fins ara, a Europa, l’extrema-dreta eren bolets dispersos, no hi havia una plataforma que els agrupés. Ara l’han creat Marine Le Pen i Geert Wilders.

Hem de confrontar-nos clarament amb l’extrema-dreta. Però tampoc no es pot legitimar des dels governs alguns dels seus postulats. Quan Manuel Valls, a França, tracta els gitanos com ho fa, expulsa una nena immigrant i fa el discurs que fa sobre la immigració, legitima els plantejaments del Front Nacional. O quan el PP, a Espanya, dispara bales de goma al mar contra els immigrants i diu que estem davant una allau, legitima els discursos de l’extrema-dreta. Això també ho hem de denunciar.