Ara és demà

La setmana passada vaig tenir el plaer de participar de l’assemblea Ara és Demà organitzada per Iniciativa i per Esquerra Unida i Alternativa. Hi hagué un gran èxit de participació de militants i activistes que desbordà les previsions més optimistes i un bon nivell de debat, essent un salt qualitatiu en la forma de relacionar-se amb el seu entorn per part de les organitzacions polítiques d’esquerres. Tanmateix, la imatge que en quedà a nivell públic era la presència dels notables desorientats de l’entorn del PSC deixant-se estimar com si fossin actius necessaris per a la transformació social.

L’assemblea naixia coixa al visualitzar-se com un acte dels dos partits, en contraposició a la teorització d’un nou espai de les esquerres transformadores catalanes i dels moviments socials teixit des de baix. El debat, però, sí que va estar a l’alçada situant les lluites concretes i la mobilització social com a eix vertebrador del nou subjecte, capaç de construir un empoderament ciutadà entorn als conceptes d’igualtat i de democràcia econòmica; reconeixent el paper que han de tenir els partits transformadors com a part de la solució, però a partir d’una sacsejada de regeneració democràtica en el si d’una tensió dialèctica entre partits i moviment que situï l’acció institucional al servei del conflicte social i no al revés.

Convidar a figures i grups del centre esquerra desorientat és contraproduent quan el que es vol és treballar amb els activistes socials i amb l’esquerra alternativa per crear un nou subjecte pel canvi de règim. Més encara quan no s’ha diferenciat Avancem o Socialisme, Catalunya i Llibertat de personatges com Ernest Margall o Àngel Ros. L’intent de pescar en el pastís de la socialdemocràcia a partir dels seus dirigents crítics (crítics pel tema nacional i no perquè el PSC hagi sigut responsable del model en crisi) no està en línia de voler construir un alternativa al règim, sinó que respon a l’objectiu de debilitar al competidor del centre, des del convenciment que es podrà controlar els elements nouvinguts un cop canviïn de vaixell.

Tornant a la idea original d’una trobada per crear un nou subjecte polític, es trobava a faltar la presència activa de delegacions de la CUP i del Procés Constituent, o si més no una salutació de les seves organitzacions com a primer pas o gest de predisposició. Que la iniciativa hagi sorgit de les direccions dels dos partits i no de treballs a més petita escala no ha ajudat a superar el xoc de legitimitats entre les diferents organitzacions, a no sentir-se interpel·lats a participar a l’espai de l’altre.

Cada projecte està teixint el seu pati particular d’hegemonia, creient-se capaç d’articular per si sol l’alternativa al sistema, sense tenir en compte que per aconseguir un canvi real cal una proposta política capaç d’incloure les diferents parts organitzades per a ser majoritària. Però les diferències entre les organitzacions existeixen i a curt termini és complicat plantejar com a primer pas l’escenari ideal d’una confluència organitzativa o electoral.

L’articulació d’una proposta majoritària ha de passar per assumir la responsabilitat pròpia de totes les parts, sabent que moure’s sempre implica caure en contradiccions, reconèixer a les altres parts com interlocutors vàlids i que només es pot donar la coordinació des del respecte per la diferència. La confluència en l’escenari polític de les esquerres transformadores catalanes necessita passos previs des de baix per parlar de política, consensuar programes i estratègies en cas de tenir capacitat d’incidir a nivell institucional i mantenir un consens en construir el subjecte social del canvi portant el moviment i el conflicte a primer terme polític.