Muriel, serà un dia clar i lluminós

El mes de setembre de l’any 2011 vaig trucar a la porta de l’oficina que Òmnium Cultural té al carrer Diputació de Barcelona. Aquell any era especial per a l’entitat perquè arribava al 50è aniversari de vida i per tant, havien organitzat un seguit d’actes commemoratius dels quals valia molt la pena parlar-ne. Recordo que al carrer feia calor i jo em sentia impacient per iniciar l’entrevista que la Muriel Casals, presidenta de l’entitat, m’havia concedit.

Em van conduir al seu despatx, lluminós, càlid, amb un cert toc femení i ple de llibres, presidit per una taula robusta al voltant de la qual ens vam asseure totes dues. Vaig treure la gravadora de l’estoig i vam començar a parlar, d’una forma amable i respectuosa. Jo la tractava de vostè, establint així una certa distància en el tracte i mostrant la consideració que em mereixia. De cop i volta, la Muriel em va dir: “I si ens tractem de tu? No en facis cas d’això” i va passar-se les mans pels cabells blanquíssims, indicant-me que encara que els seus cabells fossin blancs, podia tractar-la amb la confiança d’un tuteig que ens faria sentir, segur, més còmodes a totes dues. Em va fer somriure i immediatament, qualsevol barrera que es pogués interposar entre nosaltres, va evaporar-se.

L’entrevista es va convertir en una conversa en la que ella va somriure, va gesticular d’una forma espontània, va parlar amb franquesa i jo veia com els seus ullets, d’un blau intens, s’apassionaven per allò que m’explicava. Estava contenta perquè, que una entitat com Òmnium, nascuda l’any 1961, que es dedicava a donar classes de català i a “salvar els mots” desafiant l’amenaça del franquisme, hagués arribat a aquest aniversari d’or tan ben assentada socialment i mereixedora d’un més que provat prestigi, a ella la satisfeia i l’enorgullia. I sobretot, amb la feina que els fundadors s’havien proposat, feta.  “Òmnium Cultural no és un grup polític -em va dir la Muriel-, però tractem de temes humans, de qüestions humanes, perquè l’home és un animal polític. La cultura va lligada a les relacions humanes i aquestes, molt sovint, són polítiques. Quan parlem de la llengua, de l’ús de la llengua a l’escola, això té a veure amb la política”.

Vam mantenir una conversa molt agradable, sobrepassant fins i tot, el límit de temps que establia el nostre compromís, i tot i que la Muriel tenia una agenda força plena, no li va saber greu que parléssim d’altres assumptes, més enllà de la celebració que m’havia portat a iniciar la conversa. Més aviat va ser una excusa per seguir tractant d’altres qüestions, que amb el temps han esdevingut històriques. Òmnium celebrava el seu aniversari l’11 de juliol de 2011, però exactament en any i un dia abans, el dia 10 de juliol de 2010, quan els catalans van saber la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol i van interpretar que anava directament contra l’Estatut de Catalunya, amb l’aleshores president de la Generalitat al davant, José Montilla (que no ens passis per alt aquest detall que potser més d’un, ja ha oblidat), més d’un milió i mig de catalans van sortir al carrer per manifestar, sense embuts i sense manies, la indignació i el rebuig que aquesta sentència els despertava. En aquella manifestació es va sentir per primer cop, un crit del tot nou però decidit, a favor de la independència de Catalunya.  

Òmnium Cultural, amb la Muriel Casals al capdavant, va fer un paper aglutinador de diferents sensibilitats, van ser lloc de reunió, perquè segons explicava Muriel Casals, “aquella manifestació no podia sortir bé si no s’hi sumaven forces molt diferents i teníem entre els convocants als sindicats, les organitzacions patronals, els partits polítics, grups extraparlamentaris, grups no polítics, col·legis professionals, tanta i tanta gent”. Òmnium va tenir la capacitat de posar aquestes entitats, no pas per damunt les unes de les altres, sinó una al costat de l‘altra, exactament en el mateix nivell d’importància. Per això aquella manifestació va sortir bé. La Muriel en parlava amb entusiasme:  “Un any després, també els polítics parlen diferent a com ho feien perquè els hem empès a posar a la seva agenda, prioritats en direcció a la llibertat del país. El futur de Catalunya està en mans dels ciutadans, però els polítics s’hi han de posar al capdavant i la gent hem d’exigir al nostre govern que faci els passos que ha de fer”.

Aquella va ser la primera de totes les manifestacions que posteriorment, juntament amb l’ANC i un bon gruix d’entitats socials, es van organitzar a casa nostra. No sabria dir quina va ser més emocionant, participativa, festiva i, pel que fa a l’organització, complexa. Famílies senceres van participar, any rere any, sense perdre l’alè ni les ganes, en la inoblidable Via Catalana, en la V de Barcelona, en la manifestació de la Meridiana, i més enllà de tot això, en els múltiples, variats i diversos actes culturals i polítics que regularment i amb una tossuda freqüència, s’han anat celebrant a tot el territoris. Campanyes com “Vull un país”, el gran Concert per la Llibertat celebrat al Camp Nou, tenien a Òmnium Cultural i a Muriel Casals al davant, ferma, decidida, valenta, treballadora, disposada a caminar sempre endavant i a no cedir ni un pas mirant enrere, amb un lideratge femení i transversal d’una eficàcia increïble.

La segona vegada que la vaig entrevistar va ser el mes d’octubre de 2014. Com que ja ens havíem tractat abans i ella se’n recordava, em va rebre amb un petó a cada galta. Havien passat tres anys però ella mantenia intacte el seu entusiasme, la seva convicció que el país se’n sortiria del gran repte que significa aconseguir la independència. Em va repetir el que ja m’havia dit amb anterioritat: “Els catalans ens n’hem sortit fins ara perquè som molt tossuts”. No estava pas faltada de raó. El suport de la gent manifestant-se al carrer havia de demostrar-se amb un altre gran repte, amb xifres concretes, a les urnes. Òmnium i la Muriel no van defallir, ni l’ANC ni la societat civil i el 9-N va ser un gran èxit. Un altre moment d’emoció i llàgrimes, que es van refermar quan un any després, la formació Junts pel Sí, aconseguia guanyar les eleccions del 27-S i per tant, la Muriel Casals, que formava part de les llistes, deixava el seu lloc a Òmnium per passar a ser diputada al Parlament de Catalunya.

En aquella segona ocasió li vaig preguntar: “Si arriba, com serà el dia que es proclami la independència de Catalunya?” i ella em va respondre: “Serà un dia lluminós. Serà un dia que, pel bé del nostre poble ha de venir. Jo en el que pugui, faré el possible perquè així sigui”.

Muriel, serà un dia clar i lluminós, sense cap mena de dubte. Les campanes de tots els campanars sonaran amb tanta força que sentiràs la seva música des d’allà on siguis. I la gent celebrarem una victòria que és també, ni ho dubtis, la teva.