El judici del 9-N és un despropòsit. Un greu error de l'Estat. I va molt més enllà de l'àmbit judicial o polític. Perquè és vist per una part important dels catalans com una afronta, com un intent d'humiliar la seva voluntat de sobirania. El judici contra l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau desperta la indignació no només de l'independentisme, sinó de la majoria social que reclama el dret a decidir. Fins i tot, aquells que van ser crítics amb la convocatòria de la consulta del 9 de novembre del 2014 creuen que aquest judici no té cap sentit.
El judici significa un pas més en la ceguesa del Partir Popular respecte a Catalunya. Ceguesa o mala fe. Perquè és evident que el que fa més transcendent la consulta del 9-N és precisament que el qui fou president de la Generalitat, i dos membres del seu Govern, s'asseguin a la banqueta dels acusats. No sabem quin lloc ocuparà aquest moment en la història del procés que viu Catalunya, però segur que serà rellevant.
Des del primer moment, les dues parts del litigi van mesurar cada pas que donaven davant la mirada d'instàncies internacionals. L'Estat i l'independentisme sabien que no podien cometre cap equivocació greu que els restés legitimitat. Com en una partida d'escacs, la clau estava en fer moviments, observar els del contrari, i evitar cap jugada que pogués portar a la derrota. Pel camí han caigut molts peons, però ara la partida comença a afectar a peces importants. I el judici del 9-N posa la partida en un instant crucial. Perquè un dels jugadors, qui mou els instruments de l'Estat, ha comès un error.
En aquesta partida d'escacs, sembla que el Partit Popular, amb el suport de part del PSOE i de Ciutadans, considera que pot guanyar per escac i mat. Quan, si coneguessin la realitat catalana, sabrien que només poden aspirar a quedar en taules. A deixar la partida sense solució. A bloquejar una sortida política a un conflicte democràtic. Perquè una àmplia majoria social sent que forma part d'una nació i vol exercir el seu dret a decidir. I el judici del 9-N no fa altra cosa que reafirmar aquesta voluntat. Les taules tindrien un alt cost per Catalunya, però també per Espanya perquè representarien enquistar el seu primer problema polític.
L'única solució passa per deixar els escacs simbòlics i anar a la democràcia real. Catalunya va aprovar a les urnes un Estatut que va ser suspès pel Tribunal Constitucional. I per les maquinacions dels qui, des dels poders centrals, no estaven disposats a acceptar cap avenç en les aspiracions catalanes. El resultat va ser un conflicte democràtic de primer ordre. La voluntat popular expressada en un referèndum, derrotada per decisions judicials i polítiques. Un conflicte que només pot ser resolt, tal com va començar, amb les urnes. Mai amb tribunals. Per això, més enllà de la reivindicació de la independència, el que està en joc amb el judici del 9-N és la defensa de la democràcia.