Parlem de la corrupció, escrivim sobre la corrupció. I és bo saber que cada vegada que ho fem, encara que no ens agradi, formem part del seu engranatge, ens convertim en una fase del seu circuit, acabem dotant-la d'una mala èpica.
La crònica de la corrupció és, com el mateix material que la compon, profundament real i alhora profundament fals, perquè no hi ha trampa sense truc. Artaud va deixar escrit a mà, sobre un dibuix, una frase breu i demolidora que era, en si mateixa, un manifest artístic: “Mai real, sempre veritable”. Doncs bé, les notícies que devorem o divulguem sobre aquest assumpte han invertit aquest dictum que abans va servir per a l'art i que avui es pot aplicar, a l'inrevés, a la societat.
Tot el que se'ns diu és real, però res sembla veritable.
Oposat a aquest malson, El Padrino va tenir un somni feliç: que la pròxima generació de Corleones arribés a relacionar-se amb el món respectable. Per somiar, Don Vito va arribar a imaginar un fill congressista, amb la influència i el poder “legal” que ell mai havia tingut. Com la frase d'Artaud, amb la corrupció actual les coses també viatgen en sentit contrari a la història de Mario Puzo. Així que avui alguns somien, des d'oficis i càrrecs suposadament respectables, amb acabar formant part d'una trama mafiosa.
Per al periodisme, ha de ser una papereta difícil d'afrontar la paradoxa sorgida d'aquest assumpte. Com aconseguir que la denúncia no es converteixi en altaveu, la façana en substància, un problema, per greu que sigui, en el problema?
És com si poguéssim viure contra la corrupció, però no al marge d'ella, criticar però no esquivar. Encara que hi hagi deixat de ser notícia per esdevenir un fet quotidià. Encara que no se'ns vengui ni la consumim com a fragment sinó com a totalitat. I encara que sapiguem que hi ha alguna cosa, en aquesta realitat, que no és del tot veritable.
Davant d'un home anomenat Luis Bárcenas, amb semblant hipervisibilitat, hi ha d'haver una cortina de fum que amaga més del que exhibeix. Des de la seva ubiqüitat, resulta curiós que sigui ell, precisament, qui hagi optat per callar mentre tothom parla -i de vegades només parlen- del seu cas.
Convertida en Reality Show -espectacle i mercat de si mateixa-, la corrupció ha ingressat, per dret impropi, al Gran Germà dels nostres dies, això sí, versió degradada d'Orwell. Un esdeveniment que ja no és metàfora de la crítica política sinó l'espectacle d'una política en estat crític.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
