El restabliment de la Generalitat no va ser fruit de la manifestació de la Diada del 1977, que a tot estirar li va donar una empenta, sinó dels resultats de les eleccions del 15 de juny, en les quals les candidatures que maldaven pel retorn de la institució i l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia van sumar el 80% dels vots. El Consell General de Catalunya aprovat pel govern, mesos abans, va quedar en paper mullat i el president Adolfo Suárez va passar pàgina negociant el restabliment de la Generalitat, això sí, presidida per Josep Tarradellas. La manifestació de la Diada del 2012 va ser també molt important, però allò realment transcendent eren els resultats de les eleccions del 25 de Novembre. Sense una majoria excepcional, com la reclamava el mateix president Mas, la travessia cap a Ítaca era una quimera.
El pinyol convergent va confondre els desitjos amb la realitat. L’error metonímic (prendre la part pel tot) havia bandejat la realitat d’una Catalunya d’identitats nacionals múltiples i compartides colpejada brutalment per la recessió econòmica, l’estafa dels bancs i caixes, l’augment de la desocupació i la precarietat laboral, la retallada i la privatització dels serveis públics... En els dos anys de govern de CiU, els carrers i les places de Catalunya s’havien omplert també de centenars de milers de manifestants –com el mateix 14 de novembre, al bell mig de la campanya electoral, a la vaga general convocada pels sindicats europeus– contra un govern que, fins i tot, alliçonava el govern espanyol del camí a seguir de les retallades. Tanmateix, no hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada.
El president Mas, enlluernat per la sorra paradisíaca d’Ítaca, no va entendre el missatge dels manifestants que alertaven respecte una plenitud nacional que s’havia d’omplir, prioritàriament, de regeneració democràtica, de transparència i d’assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives (de partit). No n’hi havia prou amb lloar les excel·lències de l’estat propi si, al mateix temps, no es feia net dins d’una federació esquitxada per la corrupció política i amb un pila de càrrecs electes i de partit imputats. Així mateix, mancava una autocrítica, profunda i sense embuts, sobre el funcionament de les nostres institucions i de la nostra capacitat de gestió. Convé tenir present que la desafecció per la política i la ràbia contra els polítics pavimenta l’autopista al populisme i el fanatisme.
Ara i aquí, el sobiranisme de l’estat-nació és un anacronisme, a banda de poc desitjable. Tot allò d’important que afecta les nostres vides es decideix en uns marcs internacionals, cada cop més amplis i cada cop menys democràtics, és a dir, amb poca capacitat d’intervenció, fiscalització i participació dels ciutadans. La sobirania no la tenim, ni la tindrem, ni Catalunya, ni Espanya, ni França. Ulrich Bech afirma que en l’actualitat la sobirania, entesa com la capacitat de modificar l’estat de coses presents, només la podem exercir en el marc de la Unió Europea. D’aquí, conclou el reconegut sociòleg alemany, la necessitat de desempallegar-se el més aviat possible dels paradigmes sobiranistes dels estats-nació europeus per avançar en la construcció política i democràtica de les institucions europees.
La història ens alliçona que qualsevol projecte del catalanisme polític no es pot fer sense Europa, contra Espanya i, sobretot, fracturant la societat catalana. L’any 1977 teníem a favor el vent europeu, havíem sabut teixir complicitats entre les forces polítiques democràtiques espanyoles (com l’any 1931 al Pacte de Sant Sebastià amb els republicans i socialistes), havíem guanyat les eleccions generals (per golejada al Senat amb l’Entesa dels Catalans) i la pancarta de la manifestació de la Diada pregonava: «Més que mai un sol poble». Avui els vents de la Unió Europea no són favorables a la secessió (com reconeix el mateix president Mas), l’Estat espanyol no posarà les coses fàcils, els diputats independentistes queden ben lluny dels dos terços de l’actual Parlament (la majoria que ens vàrem autoexigir per a reformar el nostre Estatut) i un referèndum de caràcter identitari pot acabar fracturant la nostra societat.
El que avui gaudeix d’una majoria ben àmplia al Parlament i la societat és el dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Caldria, per tant, defugir les temptacions a favor de les declaracions unilaterals d’independència o del que sigui sobre tot allò que li correspon decidir de manera directa i intransferible al conjunt de ciutadans i de ciutadanes de Catalunya en un referèndum clar i català, legal (per descomptat), vinculant (no de costellada) i a partir de majories qualificades. En aquest sentit, hem de rebutjar, per sentit comú i raó democràtica, el compromís d’Oriol Junqueras de proclamar la independència si ERC obté 68 diputats. A hores d’ara és necessària una aliança entre independentistes i federalistes, per aconseguir complicitats a Europa i a la resta d’Espanya, majories electorals inequívoques i, sobretot, cohesió social. I defugir, sisplau, de l’ombra allargada del 1714, la qual de cap manera pot determinar l’agenda política del present. I posant-nos a celebrar, i no tan sols commemorar, vindiquem sobretot el proper any el centenari de la Mancomunitat bo i emmirallant-nos en la seva obra de govern ben feta.
Extracte de l’article L’error metonímic i l’error metafòric, publicat per Andreu Mayayo a la revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
