Primer de tot cal dir que el present article no pretén insultar ni difamar a ningú. I que, per si a hores d'ara encara algú no ho sap, el títol del mateix no és de la meva invenció, sinó que està pres de la campanya electoral que, l'any 1992, va enfrontar a George Bush pare contra Bill Clinton en la cursa per la Presidència nord-americana. Al llarg de la mateixa, Clinton va aconseguir donar la volta a unes eleccions, que en principi semblava tenir perdudes, centrant les seves intervencions, a més d'en la situació econòmica general del país, en la possibilitat de canvi després dels tres períodes de govern republicans de Ronald Reagan i Bush, així com en la necessitat de reformar i millorar l'accés a la salut dels nord-americans.
No obstant això, aquest text no va d'eleccions nord-americanes ni de campanyes electorals, sinó de certs discursos que busquen fer-se un lloc en el debat públic i que, com el Guadiana, tornen a aparèixer de tant en tant. M'estic referint a aquells relatius als problemes ocasionats pels agressius processos de turistificació que viuen moltes ciutats al llarg i ample de l'Estat espanyol i que compten amb Barcelona com a cas paradigmàtic.
Quan fa dos anys, la foto d'uns turistes nus entrant en una botiga de la Barceloneta va fer la volta al món mostrant la realitat quotidiana amb la qual vivien els veïns i veïnes d'aquest popular barri, ja hi va haver intents de resoldre el problema centrant l'atenció sobre la manca de civisme i de respecte que mostraven alguns dels visitants de la ciutat i en la possibilitat de fomentar la convivència i la tolerància entre aquests i els residents. Així, determinats mitjans de comunicació es van afanyar a assenyalar els efectes, més que les causes, de la situació, cosa que, de forma evident, implicaria aturar l'anomenat turisme de borratxera, controlar els nombrosos incidents que es produïen als carrers o disminuir el soroll nocturn que impedia el correcte descans del veïnat, entre altres qüestions. I tot i que també reconeixien les conseqüències de l'elevat nombre de pisos dedicats il·legalment a allotjar turistes, aquest factor era tractat amb gran superficialitat i quedava restringit a l'àmbit de la Barceloneta. Afortunadament, les manifestacions i actes de protesta que es van dur a terme des d'aquest mateix emplaçament, i que posteriorment s'han ampliat a la resta de la ciutat, van contribuir a posar en evidència tal fal·làcia i van reclamar a les instàncies municipals mesures contundents que contribuïssin a posar fre a la situació. L'arribada al poder de Barcelona en comú en les eleccions de l'any següent no és aliena a aquesta circumstància, com tampoc ho és el fet que aquesta força política tingui entre les seves prioritats l'aprovació d'un Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics (PEUAT) que ja es retarda massa.
Aquests dies som testimonis d'un altre intent de centrar el debat al voltant dels suposats problemes ocasionats per la manca de civisme que mostren els turistes que s'allotgen, en aquesta ocasió, en apartaments llogats a través de la plataforma Airbnb. Més de dues dotzenes de propietaris d'habitatges de la ciutat han emprès una campanya amb la intenció de sabotejar el sistema implementat per l'Ajuntament de cara a recollir denúncies sobre apartaments turístics que funcionen de forma irregular. De nou la falta de civisme, caminar sense samarreta, el soroll o la celebració de festes són els motius emprats per rebutjar aquest sistema, esgrimint que es tracta de conflictes puntuals que posen en perill les hipotètiques bondats que aporta als propietaris l'esmentada plataforma d'economia col·laborativa.
Els beneficis d'un debat al voltant del civisme són evidents, ja que les autoritats i institucions solen respondre elaborant o endurint normatives de control i regulació del comportament en l'espai urbà -ordenances cíviques, lleis anti-botellón, etc.-, i desviant la mirada sobre el problema real, és a dir, el constant avanç cap a la conversió total de les ciutats en mercaderies i, en aquest cas, en la transformació del paper social de l'habitatge en un element més del procés d'acumulació del capital. Perquè és la plusvàlua, no el civisme, el que aquí està en joc. La conversió de les ciutats en parcs temàtics no només utilitza els veïns i veïnes com a extres d'un paisatge urbà a explotar, sinó que acaba per impossibilitar el desenvolupament mateix de la vida urbana. És la recerca de la maximització de les rendes monopolístiques el que porta als propietaris de finques urbanes a posar-les al servei, regular o irregular, de la indústria turística, excloent a unes classes socials depauperades que es veuen incapaços d'afrontar el pagament d'aquestes. I si no, que els ho diguin als venecians: la ciutat, visitada cada any per més de 24 milions de turistes, perd anualment més de 1.000 habitants. És, per tant, la possibilitat d'extracció de plusvàlues la qual contribueix a engrandir el problema i no trobar turistes sense samarreta als ascensors dels nostres edificis.
Per acabar, i tornant a les eleccions nord-americanes de 1992, el resultat és de sobres conegut: Clinton va guanyar, però ni va canviar res ni el sistema de salut va millorar en absolut. Això sí, al llarg dels seus anys al capdavant de la Casa Blanca vivim l'auge d'internet i l'esclat de la gran bombolla de les puntcom. Fa bé l'Ajuntament de Barcelona en comú a reclamar insistentment, als poders amb competència sobre això, una regulació del lloguer, tot i que no ha de ni deixar-se fer xantatge ni oblidar altres mesures, com les ja empreses d'ampliació del parc d'habitatges públics, si vol ser veritablement alguna cosa més que un canvi de sigles al comandament del poder municipal i no deixar de ser una força política amb el suport de les classes populars.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
