El cavall de Troia

El 2012 “el aparato”, que és com una part important del Bloc li deia a la direcció pensava que tindria un Congrés tranquil, perquè tot just acabàvem de seure a la Carrera de San Jerónimo a Joan Baldovi. Un fet històric. Però en un partit els resultats no ho són tot. Bé que ho veiem ara, que malgrat els millors resultats històrics del valencianisme, sembla que ningú no espera un congrés tranquil al Bloc.

En aquell Congrés, Morera va encarregar a Josep Melero, aleshores secretari d'organització, la ponència d'estatuts. Jo vaig ser ponent uns anys abans, i vaig aprendre que qui controla els estatuts, controla el partit. Perquè és als estatus on es defineixen els àmbits de decisió. La ponència del 2012 donava tots els poders a la cúpula del Bloc, copiant el model de les organitzacions sòcies, amb la voluntat de configurar un Compromís fet des de les executives, no des de les bases. I per a les executives, no per a les bases.

Però hi hagué una reacció, la del Bloc Jove, qui esmenà dràsticament aquell text, buscant aprofundir en els mecanismes democràtics del partit. Forts de la seua presència a tot el territori, l'organització juvenil, presentà les seues esmenes a les comarques, i les comarques els hi van donar suport. Les bases demanaven més democràcia, més capacitat de decisió. Un excel·lent exemple del qual parlem és aquella esmena que demanava que la tria dels membres del Bloc en l'executiva de Compromís (10), s'hauria de fer a parts iguals per l'executiva (5) i pel Consell Nacional (5). La direcció no ho volia de cap manera, volia reservar-se la capacitat de triar els 10 membres, sense escoltar el que el Consell Nacional, òrgan on resideix la sobirania de la militància, hagués de dir.

Però “el aparato” fracassà. Les comarques es van rebel·lar contra la ponència de Josep Melero, i forçaren el canvi en la redacció. Eixa revolució democratitzadora, defensora del dret a decidir de la militància, era col·lectiva, plural, transversal... Però algú li va posar una veu, una cara, una presència, i va ser Àgueda Micó.

L'entorn de confiança de Morera ho va entendre, i ell acceptà tot i que no gaire convençut. Calia donar encaix a eixa reivindicació, a eixa onada d'aire fresc, que venia de baix, de la gent més jove. I l'operació es va concretar en l'elecció d'Àgueda Micó com Secretaria d'Organització. Una tria molt polèmica per a la vella guàrdia, els “cristians vells” com es fan dir alguns entre l'arrogància i la inconsciència històrica, que mai no ho van acceptar. Es referien a ella com “el Cavall de Troia”. Però no es van parar a pensar qui eren els grecs. I resulta que els grecs eren els renovadors, els que venien a qüestionar la transició de “todo queda atado y bien atado” en la que s'havia convertit el Bloc, i les seues nissagues de poder.

Durant un temps vaig formar part d'aquella executiva, amb veu, però sense vot, per la meua condició de portaveu a la Diputació. Vaig passar molta vergonya de vore els atacs organitzats i en tropell. D'enorme virulència de vegades, amb insults i greus difamacions. I mentre, Àgueda, amb una fortalesa increïble, filla de la convicció inalterable, impulsà la creació d'una comissió tècnica encarregada d'elaborar el reglament de primàries. Sense quotes, clar. Però com va fer Guerra amb l'Estatut català, arribaren els saberuts, els de l'Executiva de Compromís, i van “cepillar” el reglament tècnic. Preferien decidir en una bacanal de quotes, com repartir-se els llocs a les llistes. Ella va mantenir-se en contra. I amb ella alguns. Però els atacs es centraven en ella. Era des del minut zero, la peça de caça major.

I el més trist és que ni tan sols sé si la van convertir en diana per això, o per ser també la impulsora d'una taula salarial per harmonitzar les remuneracions del Bloc que, clar, no agradà a aquells que ben situats a l'ombra adequada, aconseguien sí o sí, els millors llocs, els millor remunerats...

Àgueda Micó ha estat massa sola en la defensa de les normes i bases, de les convocatòries del Consell General, quan des d'Iniciativa s'han tancat en banda. Alguns que ara es reclamen defensors de les essències, estaven en altres coses. Per exemple, en aquella ignominiosa roda de premsa per anunciar desercions, mentre a pocs metres es presentava la candidatura a les Generals.

El Bloc ha patit la dictadura de la minoria dins de Compromís. I de cara al 20D, li va tornar a tocar a ella gestionar una nova escenificació en eixe llarg camí, construït gràcies al suport actiu i passiu dels dimissionaris i alguns més. Ens van tornar a obligar a triar entre una opció indesitjada o el trencament de Compromís. Personalment em va desgastar molt aquell procés. Vaig votar no al pacte amb Podemos. Davant la disjuntiva d'anar sols com a Bloc (els socis ja havien decidit sense esperar-nos), vaig votar sí a una candidatura valenciana d'ample espectre, i quan esta fracassà, vaig tornar a votar que no a anar amb Podemos. Però vaig perdre.

No estic orgullós de com es va gestionar aquell moment, tot i que comprenc que d'opcions no n'hi havia gaires. N'he parlat amb Àgueda i sap que en pense, ara bé, pretendre que la democràcia interna del Bloc es va començar a deteriorar en eixe moment resulta insultant. Pretendre oblidar tot el temps passat, els entrebancs, les mentides, els protocols, els enganys, els sí però no, els reglaments específics per Castelló... Vore ara als responsables de tot allò fer escarafalls per la falta de democràcia interna, ratlla la pornografia. Però vore com algunes d'eixes persones es presenten com a solució, no és que siga pornogràfic, és que esguita. Això sí que és digne de dir-se Cavall de Troia, però el de J.J. Benítez, el de les al·lucinacions col·lectives.

Àgueda Micó no és la solució, però en forma part. És el meu convenciment íntim. Ella, i la gent que com ella, ha apostat i aposta, per un Bloc fort, potent i capaç de fer-se valer al si de Compromís, que és ara com ara, i malgrat tot, el millor que li ha passat al valencianisme polític. Però o repensem i refem Compromís, un Compromís més democràtic i amb regles de joc vinculants i iguals per a tothom, o haurem de fer un pensament.

Ho vaig escriure no fa gaire. Necessitem un Bloc fort, fortíssim. I per a tindre’l a ningú se li escapa el paper dels nous lideratges i referents institucionals. Curiós que molts d’ells siguen atacats pels que ara es presenten de renovadors de la mateixa manera que van atacar Àgueda. Necessitem, deia, un Bloc fort, fortíssim que impregne Compromís d'una forma de fer més democràtica, i de valencianisme. I necessitem un Bloc fort, fortíssim, per si de cas un dia se'ns trenca Compromís de “tanto usarlo”, i hem de bastir una potent formació política d'esquerres, valencianista, ecologista i profundament democràtica. Un reflex del país que volem.

Enric Nomdedéu Biosca és Vicealcalde de Castelló