En defensa de la taxa turística
El debat sobre la implantació de la coneguda com a taxa turística no és nou. La legislatura passada a Les Corts vàrem viure diversos intents per implantar esta mesura que el que busca és que els turistes realitzen una aportació per sufragar les despeses que genera l’impacte de l’activitat turística. En les últimes setmanes, i de cara a l’inici de la temporada d’estiu, s’ha reobert el debat. I malauradament, algunes veus que tradicionalment han defensat la implantació de la taxa, senyalen ara que potser no és el moment o que no ha de ser prioritària.
Per això crec important escriure estes línies en defensa de la taxa turística. I en defensa de que la seua implantació es produïsca el més prompte possible.
Quan vaig ser portaveu de turisme del meu grup, vaig fer una ronda amb experts en esta activitat, i un d’ells, Jose Nácher, professor de la Universitat de València, em va donar la definició del turisme que des del meu punt de vista millor explica la seua naturalesa. El turisme no és més que la vida desplaçada. Per tant, hem de lluitar per un model turístic que revertisca en una millor qualitat de vida dels valencians i valencianes, i esta millora en la qualitat de vida revertirà, també, en un model turístic més sostenible tant des del punt de vista social com mediambiental.
Si el turisme és la vida desplaçada no hi ha cap dubte que genera impactes. Alguns positius, que solen tindre una gran cobertura mediàtica, i altres no tan positius, que afecten en el dia a dia de la ciutadania. L’augment del preu de l’habitatge en zones de gran afluència turística, l’augment de residus que comporta una major despesa tant en neteja com en la seua recollida i gestió, o l’augment de la contaminació de tot tipus (especialment amb l’arribada de creuers), són alguns d’estos efectes.
El debat que tenim sobre la taula no és tant si taxa si o taxa no. El debat és en el fons, si estes despeses les hem d’assumir els valencians i valencianes o si hem de comptar amb l’aportació dels nostres visitants. I esta última opció és la que defensem des de Compromís, de la mateixa manera que nosaltres realitzem la nostra aportació quan visitem nombroses destinacions del món que ja tenen implantat l’impost. Sense anar més lluny, Amsterdam, Praga, Berlín, Roma, Brussel·lès, Budapest, Venècia, Lisboa, Oporto, París, Milà, Viena, Barcelona, les Illes Balears o pròximament, Canàries, són algunes d’elles.
Ningú dubta que el turisme és una activitat importantíssima en la nostra economia. Este fet objectiu és, precisament, un gran argument a favor de la implantació d’un impost que ens ajude a sufragar les despeses que genera. En 2018 ens varen visitar 9,12 milions de persones al conjunt del nostre territori. Només en la Ciutat de València, 2,4 milions de persones amb un increment anual superior al 19%. No és d’estranyar que en la Ciutat de València els programes electorals de totes les forces progressistes coincidisquen en la necessitat d’establir l’impost per poder enfortir el servei de neteja, fer polítiques actives d’accés a l’habitatge o millorar els equipaments públics als barris.
Després de les negociacions de la legislatura passada, o de les deliberacions per la redacció de l’Acord del Botànic 2, tinc clar que existeix un terreny per al consens d’una majoria parlamentària per a impulsar una normativa que permeta implantar la taxa als Ajuntaments que així ho desitgen. Considere que no és el moment de guardar al calaix una iniciativa positiva per a la ciutadania sinó de treballar per propiciar un acord possible i necessari. Si una taxa autonòmica amb un tram municipal no té el suport necessari per a eixir endavant a Les Corts, com a mínim, que els Ajuntaments que desitgen implantar-la no es troben amb una prohibició tan irracional com contrària a l’objectiu d’enfortir l’autonomia local.
Eixa serà la línia de treball que seguirem des de Compromís a Les Corts. I no és incompatible amb continuar totes les polítiques de suport al sector que s’estan duent a terme des de fa quatre anys, en àmbits tan importants com la lluita contra els apartaments il·legals o la millora en la formació dels professionals del turisme.
I ho hem de fer des del diàleg amb tot el món, però sense caure en la trampa d’un suposat requisit del consens. Segurament no existeix ni existirà la unanimitat absoluta per implantar un impost d’estes característiques (de fet, no existeix cap política pública en la qual estiguen d’acord la totalitat d’agents afectats). Però cal senyalar, perquè poques vegades s’apunta, que tampoc existeix el consens per a mantindre la situació actual segons el qual són els veïns i veïnes qui han de pagar de la seua butxaca les despeses que genera el turisme i renunciar per falta de recursos a polítiques potents que mitiguen el seu impacte negatiu en àmbits com l’accés a l’habitatge.
Per tant, és el moment de bastir un acord parlamentari entre les forces del Botànic afrontant esta tasca amb ambició, però també amb realisme. Una bona opció és que treballem per una normativa que permeta als Ajuntaments que ho desitgen recaptar esta aportació dels seus visitants, i destinar-ho a polítiques per a millorar la vida dels seus veïns i veïnes.
Estic convençut que quan portem uns anys amb esta mesura en marxa, i una vegada comprovat el seu èxit com s’ha demostrat en aquells territoris en els quals s’ha implantat, ens preguntarem com vàrem tardar tant de temps en decidir-nos. No deixem passar esta oportunitat per l’acord i per millorar la vida dels valencians i valencianes. Eixa serà la nostra millor tarja de presentació per a qui ens visite.
