El codi postal és un determinant per al futur socioeconòmic de les persones. Condiciona l’educació, la renda, la salut, l’accés a serveis bàsics. Condiciona el desenvolupament de la vida i el benestar. “Hui la principal variable espacial que explica les desigualtats és la segregació residencial i és un factor determinant en la seua reproducció”, apunta Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
El fenomen és “estructural, creixent i d’àmbit metropolità”. Els grups amb característiques similars tendeixen a concentrar-se en l’espai, amb el preu de l’habitatge com a principal condicionant. La gent tria on viu per diverses raons, però els que acumulen més poder adquisitiu tenen més capacitat d’elecció. Ho fan per dalt i ho fan per baix; barris rics, barris pobres. Als països occidentals està produint-se un procés de polarització espacial, que té generalment caràcter urbanometropolità, però que també afecta municipis sencers.
La relació entre segregació i desigualtat està mitjançada per diversos aspectes, apunta el geògraf, que va ser secretari autonòmic de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya. Entre aquests, que “l’augment de la segregació no es plasma immediatament sobre la desigualtat, n’hi ha un retard de quasi una dècada”. O que “si es donen processos de gentrificació en què grups acomodats entren en àrees vulnerables, durant un temps conviuen, fins que l’augment de preus els expulsa”. I a més, les polítiques urbanes, que no sempre redueixen la segregació, com en el cas de França (que en construir els grans barris d’habitatge assequible han concentrat la població amb menys capacitat adquisitiva), recalca el professor.
Nel·lo coordina el treball Efecto Barrio, publicat per Tirant lo Blanch, un volum que analitza com la segregació residencial incideix en la desigualtat de la ciutadania en diversos àmbits i com contribueix a reproduir-la i acréixer-la. Amb Ismael Blanco, director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de Catalunya i Ricard Gomà, director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, tots dos autors de diverses publicacions en la mateixa editorial, analitzen els efectes de la segregació espacial i plantegen polítiques públiques per a mitigar-les, en un seminari organitzat per la Facultat de Geografia de la Universitat de València i l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local.
La tendència que observen els tres experts és autodestructiva, el peix que es mossega la cua: els espais que concentren la població amb més necessitats tenen menys capacitat de resposta. Les dades indiquen que la població vulnerable resideix en municipis que tenen ingressos per capita més baixos: tenen menys recursos perquè la seua base fiscal és més reduïda. La secessió dels rics no sols implica que les classes riques visquen en entorns aïllats de la pobresa, amb serveis millors, sinó que porten amb si els seus recursos, que són necessaris per a mitigar la desigualtat. Els que tenen capacitat per a pagar més impostos no resideixen en els llocs on aquesta recaptació fa més falta.
Fins i tot és desigual la distribució de les infraestructures socials, apunta Blanco, prenent el terme d’Eric Klinenberg, que defineix els espais en què teixir relacions socials i comunitàries (una biblioteca, un parc, un centre cívic). Aquests espais són rellevants per a teixir aliances ciutadanes, moviments socials i pràctiques col·lectives de denúncia, que condicionen la capacitat de resposta dels barris, influenciada per la identitat, els vincles socials, la cooperació o la inversió pública. És a dir: un lloc en què els veïns no es coneixen, ni tenen arrelament, ni llocs en què conéixer-se, veu reduïts els seus moviments de resistència ciutadana davant la vulneració de drets. “La segregació delimita les polítiques d’igualtat, afebleix els llaços socials, residualitza els serveis públics i l’acció col·lectiva”, afig Gomà, que advoca per unes polítiques públiques de “mixtura igualitària”, un contracte social vinculat a noves realitats.
Per això, els tres autors coincideixen en l’aplicació de polítiques que superen el municipi com a àmbit, actuant a escala metropolitana, i insisteixen en les polítiques predistributives, atés que la relació entre estat del benestar i desigualtats “no és simple ni senzilla”, les polítiques redistributives “no actuen sobre les relacions de poder” i impliquen més correcció que previsió. Per a mitigar els mecanismes de segregació urbana, els tres experts coincideixen que cal reforçar la política d’habitatge social i la regulació de preus, però també actuar a una escala supramunicipal. “Cal un pla estatal de barris vulnerables que dote comunitats autònomes i ajuntaments de recursos i els inste a actuar”, subratllen, mentre recalquen la necessitat d’“estendre les polítiques de rehabilitació i les d’habitatge a tots els barris”, combinades amb serveis i infraestructures públiques de qualitat, des d’educació infantil universalitzada fins a reforç dels vincles socials.
0