L’abril passat, la direcció del New York Times va recomanar als seus periodistes que reduïren el seu temps en Twitter. La capçalera nord-americana recordava que la presència en les xarxes socials no és una obligació i apuntava que els professionals “poden estar massa enfocats en com reaccionarà Twitter” als seus articles. D’una banda, la crida de la direcció alertava els periodistes de la vinculació entre la coneguda marca personal i la capçalera per a la qual treballen; de l’altra, llançava una iniciativa de suport als treballadors que pateixen assetjament a conseqüència de les publicacions del periòdic en la xarxa.
En una entrevista recent, publicada pels diaris del grup Vocento, el seu nou director, Joe Kahn, apuntava que “la polarització política suposa un gran repte per al periodisme” en les democràcies occidentals i recalcava la necessitat de reforçar la qualitat de la informació i de la independència. El directiu nord-americà insistia que l’audiència és més “àmplia i rica” que el que mostra la xarxa social, i reiterava: “Twitter genera debats molt tòxics i no hauríem d’utilitzar-lo com una mena de baròmetre del que és bo i el que no”.
La recomanació del rotatiu, una esmena a les pràctiques periodístiques en xarxa i al model de negoci de l’última dècada, va servir com a crida per no prendre’s tan seriosament l’activitat pública en Internet, per a emfatitzar que les xarxes socials no són un reflex fidel de l’opinió pública, del món real, de tot el món real. Si de cas, en mostren una part. Comença a agafar força la idea que en l’última dècada hem conferit a les xarxes socials massa poder, quasi fins al punt de confondre-les amb una esfera pública, un fòrum per al debat i l’intercanvi d’idees, ignorant que responen a la lògica del mercat i que la seua subsistència es nodreix de les nostres dades.
Els canvis tecnològics han alterat les dinàmiques en els mitjans de comunicació, el discurs polític i la construcció de l’esfera de l’opinió pública. També la pròpia experiència, amb una línia entre allò vivencial i allò virtual cada vegada més difusa. L’activitat en xarxes socials, encara sense arribar als models immersius que planteja el metavers, esdevé part de l’activitat diària i sovint ocasiona una mena d’efecte bambolla, realimentant una visió del món concorde als valors de l’individu que s’hi submergeix.
Les xarxes són ja agents que interfereixen en aquest procés de mediació entre política i ciutadania, un paper de filtre delegat en els mitjans de comunicació en els dos últims segles. I aquestes han imposat el seu model, el seu marc físic i conceptual, tant als mitjans com als actors polítics, en el model de negoci i en la determinació de l’impacte de les informacions. Com apunta Beatriz Gallardo Paúls, catedràtica de lingüística a la Universitat de València i autora de mitja desena de llibres sobre llengua i discurs polític, la informació es torna un estímul més en un context d’atenció dispersa. Gallardo es mostra molt crítica amb un model que s’ha dedicat a “satisfer” xarxes socials com Facebook, adaptant els seus continguts als formats que prioritza la xarxa: l’audiovisual, allò cridaner i allò declaratiu enfront d’informació menys espectacular.
El periodisme declaratiu converteix en protagonistes els emissors i reforça els personalismes, apunta la lingüista, experta en anàlisi discursiva pública, que considera que aquesta dinàmica, emmarcada en la necessitat de proporcionar continguts constants, alimenta la retòrica conflictiva.
“En el nostre context de política mediatitzada, i enmig de l’enorme crisi provocada en el negoci dels mitjans per la digitalització, l’enunciació política ha sigut magnificada d’una manera tan exagerada que a vegades sembla que l’actualitat dels assumptes públics es redueix a una simultaneïtat de veus, pròxima sovint a l’algaravia”, apunta en la seua última publicació.
L’autora assenyala un reduccionisme “que pretén equiparar la política amb el discurs polític” i el vincula amb la crisi dels mitjans de comunicació i la polarització social, un còctel corrosiu per als principis de les democràcies occidentals. En conversa amb elDiario.es, Gallardo assenyala que “la fragmentació és una eina de manipulació”, que “sempre és més rendible en termes de negativitat”, en l’acció per oposició.
“Reduir la política al que es diu sobre ella, o al que diuen els seus actors visibles amb més o menys vehemència –incloent-hi els mitjans de comunicació i, més recentment, les plataformes de xarxes socials–, contribueix a la separació entre representants i representats, a la desafecció política, i, en suma, a la crisi de la democràcia”, descriu en Signos rotos. Fracturas de lenguaje en la esfera pública (Editorial Tirant).
En política, la batalla per l’atenció es tradueix en un augment dels exabruptes i de les accions valoratives, l’oposició i refutació –aquesta última, cada vegada menys freqüent– i l’abús de la hipèrbole. La construcció d’afinitats i divergències, enuncia, ha derivat en un esquema maniqueu de “bons i roïns”, que construeixen així el seu discurs. “Els extremismes són els que ixen beneficiats en aquest context comunicatiu refractari al matís i el detall”, alerta Gallardo.
Ruptura de consensos
L’autora emmarca aquestes idees en una anàlisi més àmplia sobre els “cismes semiòtics” en aquest últim treball, on apunta causes i conseqüències de la ruptura del pacte bàsic del llenguatge i la gramàtica. Gallardo critica la magnificació dels aspectes formals del llenguatge, que no obstant això, evoluciona fins a distorsionar els registres formals –amb el llenguatge inclusiu, la incorporació de signes o l’abús de la metonímia en el discurs públic– i centrar la comunicació en la forma, no en el fons. Dit d’una altra manera: el que un diu sembla tindre més valor públic que el que un fa.
Desbancats els mitjans com a actors hegemònics en la intermediació i amb un model de negoci en crisi, se’n suma una altra a l’equació: la pèrdua de legitimitat. Tant el discurs cientificoacadèmic, com el jurídic i el mediàtic “es caracteritzen per haver instituït pactes de lectura entorn de les garanties de veracitat: la verificació de fonts en els mitjans, el mètode hipoteticodeductiu en la ciència, els fonaments de dret en l’àmbit jurídic”, indica Gallardo en el llibre, principis que en l’actualitat estan en qüestió.
En un marc que alguns autors denominen de “postveritat”, que se suma a l’escepticisme, s’assumeix que els fets són interpretacions, i, en el marc mediàtic i periodístic, que el que passa és el que els mitjans et conten.
Aquest esquema de ruptura de consensos i d’atracció pel soroll és combustible per als populismes, alimentats en èpoques de crisi econòmica i incertesa. Els dirigents populistes s’erigeixen com a guardians de la veritat davant uns mitjans que, deslegitimats en l’última dècada i presos del model del clic, perden l’autoritat de determinar què és veritat. Així doncs, al mateix temps que proliferen els portals de boles i els fact checks, manipulacions interessades cada vegada més sofisticades, ho fan també les acusacions de notícies falsejades davant fets que són molestos per als seus protagonistes.
La responsabilitat dels mitjans de comunicació com a agents institucionals
Recuperar la confiança dels lectors resulta fonamental per a resoldre en la crisi, com planteja el diari novaiorqués en les seues noves directrius, però no serà per se una resposta eficaç. El model de negoci està en la base d’aquesta crisi, defensa la catedràtica de lingüística a la Universitat de València, que considera que “els mitjans de comunicació han de marcar estàndards de qualitat clars”, en les informacions i incorporant els models de pagament per subscripció, com es fa amb els productes culturals.
Els mitjans, recalca Gallardo, “no poden continuar eludint la seua responsabilitat com a institució democràtica”, però això requereix que la resta de les institucions, que l’Estat, coopere amb el seu finançament. “L’era de la postveritat es veu condicionada per un ecosistema mediàtic que reflecteix una fallada de mercat, un grau de concentració empresarial que pot considerar-se com a amenaça directa a la pluralitat informativa i la llibertat de circulació de les idees”, destaca l’autora, que defensa un model d’inversió pública en mitjans per a garantir-ne l’estabilitat sense condicionament polític.
En paral·lel, els agents de l’esfera pública han de replantejar-se el seu paper i les posicions que assumeixen.“ Per què sotmetem a opinió coses que són veritats inqüestionables?”, planteja, i apunta que la introducció de determinats debats desplaça la línia dels consensos. “Omplir l’esfera pública d’exabruptes desplaça el que considerem moral” i és combustible per a l’extrema dreta, recalca.
Per a la catedràtica, resulta fonamental una regulació de l’ecosistema mediàtic i de les tecnològiques, al mateix temps que una reflexió profunda, en termes democràtics, sobre quin poder donem a Internet. Amb el metavers hem d’abordar com Internet defineix la realitat. Alhora, regular empreses que sota l’aparença de l’entreteniment i la falsa idea de l’algorisme com a ens neutre condicionen quins missatges rep l’audiència, amb la imposició del model Tiktok en les xarxes. Com va resumir Marshall McLuhan: el mitjà és el missatge.
0