Els clevills del sistema: punts de trobada familiar i violència masclista

En política i en la judicatura, “perdó” és una paraula difícil de pronunciar. Després dels últims crims masclistes que s’han acumulat aquestes setmanes, polítics i jutges han començat a demanar perdó. Des de les institucions que es dediquen a protegir els ciutadans han començat a admetre que estan fallant a l’hora de garantir la seguretat a un grup extens: les dones. Jutges, advocats, investigadors i experts estan d’acord que el sistema no funciona, que no es valora bé el risc. Dos de cada tres espanyols, segons un sondeig de Metroscopia, opinen igual. La qüestió és on i per què.

Des de diverses associacions feministes en què militen i treballen advocades, psicòlogues o investigadores tenen algunes respostes i la majoria apunten a la justícia patriarcal. Aquest terme recull els mecanismes que qüestionen les dones quan denuncien una agressió o quan s’al·leguen raons basades en estereotips per a fer un judici més moral que concorde amb el dret. Justícia patriarcal significa que les dones no tenen credibilitat quan narren el seu dolor.

Un dels clevills del sistema que aquests col·lectius denuncien està en els punts de trobada familiar, un recurs d’intervenció psicosocial davant les situacions de “ruptura familiar”, entre les quals hi ha els casos de violència de gènere. Els tribunals utilitzen els recursos de punts de trobada quan consideren necessari supervisar les relacions dels menors amb els pares o familiars en les ocasions en què es presenten problemes en el compliment del règim de visites. El Síndic de Greuges investiga aquests punts i el servei que presten des del mes de novembre passat i ha organitzat a Alacant una trobada de tots els defensors del poble per a analitzar l’atenció a les víctimes de violència de gènere, incloent-hi els menors en aquesta categoria.

A la Comunitat Valenciana hi ha 18 punts d’aquestes categories, que el 2017 atenien més d’un miler de menors, encara que al desembre es va ampliar amb 11 més. L’únic de titularitat municipal és el de València, mentre que la resta depenen de la Conselleria d’Igualtat i en alguns casos els gestiona l’empresa de seguretat Eulen. Aquesta empresa va ser investigada pel Síndic per una retallada en drets laborals dels empleats i va arribar al jutjat una denúncia dels empleats perquè l’empresa havia cobert baixes de psicòlegs amb personal administratiu.

Les queixes que han rebut tant el Síndic com els col·lectius feministes apunten a una culpabilització de la dona pel personal que presta aqueix servei, des del que hi ha als centres fins als perits que fan les avaluacions.

En una de les queixes que recull aquest organisme, una usuària del punt a València comenta que la seua filla no vol veure son pare, que plora quan va al punt i que el personal l’ha forçada a mantindre la trobada. La queixa assenyala el següent: “Ens manifesta la interessada que l’única manera que ha utilitzat el centre per a desbloquejar la situació són les amenaces i les coaccions sobre ella i les seues filles en el sentit d’espantar-les amb frases com ‘si no aneu amb el vostre pare la jutgessa us cridarà a declarar i tot serà pitjor, llavors sí que plorareu’”. Aquesta protesta està datada el 2011, i set anys després la situació no ha evolucionat. En una altra queixa a què ha tingut accés aquest diari, una mare alerta de manipulació del xiquet per part del pare davant de l’assistent social que atén el punt de trobada, reconegut pel mateix assistent. La mare explica que es va tractar d’un incident traumàtic davant del fill i que des de llavors, atesa l’alteració, el menor s’ha hagut de medicar.

“Les menors i les mares se senten coaccionades moltes vegades en el que entenen com a amenaces velades, si no explícites, que acudiran al jutjat perquè complisquen sí o sí amb el règim de visites”, denuncia Herminia Royo, advocada i membre de l’Associació de Dones Separades i Divorciades.

Després de rebre i analitzar unes quantes queixes sobre aquests punts, critiquen l’absència de perspectiva de gènere i d’empatia de part del personal. “Ens arriben informes a vegades que culpen les mares que els fills no vulguen acudir [a veure els pares]. Si no hi ha acord, sembla que la culpa siga de la mare”, afig Royo.

L’advocada lamenta que per als jutges prevalga el dret del pare a veure els menors i es qüestione el testimoniatge de les dones. “Els punts de trobada no poden ser un recurs de visites dels maltractadors”, alerta l’experta, que recorda que hi ha pares amb ordre d’allunyament que es troben a la porta amb les seues víctimes.

En una altra de les queixes que ha rebut el Síndic es narra que s’ha encoratjat el pare a acudir al Jutjat per acusar la seua exparella de ser responsable de l’anomenada síndrome d’alineació parental. El concepte d’aquesta “síndrome” el va crear el psiquiatre Richard Gardner en el marc d’un litigi per la custòdia dels seus fills, al·legant que devien haver rebut manipulació per part de la mare. Es va aplicar, per exemple, en el cas de Juana Rivas

El SAP, desaconsellat pel Consell General del Poder Judicial

Gardner, un nord-americà conegut pels seus best-sellers, va proposar que en l’àmbit judicial s’atorgara la custòdia del menor al progenitor rebutjat interrompent totalment la comunicació amb la mare, que hauria de ser tractada per un expert en SAP mentre es “desprogramava” el menor. Aquesta pràctica es considera per psicòlegs i juristes un arma contra la mare que presenta el pare com una víctima del procés judicial, fins i tot alguns la titlen de “pseudociència”.

La psicòloga Amparo Gabaldón explica que la prova sobre la síndrome no solament està desaconsellada, sinó que és “un terme sense rigor científic, que a més va en la línia d’amenaces que el maltractat aboca sobre la dona i que genera doble victimitzacio i violència estructural”. La teoria del SAP, continua Gabaldón, “posa el focus en la víctima supervivent de violència de gènere i la posa en dubte, per la qual cosa és possible que se li exigisquen una sèrie d’informes i peritatges que, per descomptat, tenen cost elevat”, proper als 800 euros per prova.

El 2013 el Consell General del Poder Judicial va instar els jutges a no utilitzar això com a prova. Una comissió d’expertes va desenvolupar una guia per a l’aplicació pràctica de la Llei d’igualtat del 2004 en què dedica un capítol complet a desautoritzar aquestes sigles. La inclusió de la prova ha sigut rebutjada en els dos grans sistemes diagnòstics de salut mental, el DSM-V de l’Associació Americana de Psiquiatria, i l’ICE-10 de l’Organització Mundial de la Salut.

Diuen les expertes en la guia que “no és una categoria diagnòstica clínica, ni en medicina ni en psicologia” i parteix “d’una concepció estereotipada de base cultural dels rols d’homes i de dones, i comporta carregar d’intencionalitat i acció preteses conductes de la mare per a enfrontar els fills i filles al pare”. A més, és una prova desaconsellable en casos de violència de gènere: “La conclusió diagnòstica de SAP no és aplicable quan hi ha hagut una situació de violència de gènere, per tal com els fills i les filles d’aqueixa relació han sigut víctimes i testimonis de la violència”, afigen.

“Aquesta Sala comparteix els profunds dubtes científics sobre l’existència d’aqueixa síndrome, i, si escau, les seues causes, conseqüències i solucions; no obstant això, sense entrar en aquest debat, però tenint en compte que el pare afirma que els fills estan mediatitzats per la mare, ha d’indicar-se que no ha quedat acreditat que les menors puguen estar condicionades pel que els haja dit la mare, sinó més aïna per les vivències experimentades amb el pare, fins i tot en les visites en el Punt de Trobada Familiar”, conclou la guia.