Per què no t’arregles? Perquè no estic espatlada

És una pregunta tan comuna que passa desapercebuda. Per què no t’arregles una mica? I si et pentinares els cabells així? No creus que et quedaria millor [introduïsca la peça de roba al gust]? Els estudis de marques de bellesa assenyalen que les dones europees dediquen al voltant de 20 minuts diaris al que es considera “arreglar-se”; vegeu, pentinar-se, posar-se cremes i maquillar-se. Feu la suma del que suposa en un any. O en una setmana.

L’escriptora Naomi Wolf ja va explicar en els noranta la relació entre aquests rituals aparentment inofensius i el control sobre les dones. “En alliberar-se les dones de la mística femenina de la domesticitat, el mite de la bellesa va venir a ocupar el seu lloc i es va expandir per a dur a terme la seua tasca de control social”, va escriure en El mite de la bellesa. Wolf no parlava d’una conspiració mundial per a sotmetre les dones, però tractava de donar les claus de per què l’aspecte físic i la vestimenta tenen tanta importància. No és baladí tenint en compte la facturació d’indústries com la moda i la bellesa.

A Gema González, fotògrafa valenciana, aquest llibre li va canviar el xip. Gema havia treballat durant anys en revistes de moda i com a fotògrafa per a mitjans de comunicació i ja havia percebut la manera tan peculiar de representar les dones, la feminitat i la figura femenina en aquests suports. És igual de qui parlen –si és que parlen– però sempre han d’eixir guapes o com més polides millor. Una vegada va tenir una certa autonomia econòmica, va poder dedicar-se a projectes personals. De la mescla de tot l’anterior va sorgir ‘Per què no t’arregles?’, una iniciativa en la qual fotografia dones en sa casa acabades de despertar, en pijama, a cara llavada. L’objectiu, explica, és restar importància a la idea de la bellesa.

“No tracta de potenciar la idea de bellesa natural, no consisteix a fer fotos boniques de dones amb roba d’estar per casa i sense maquillar perquè vegem que així també podem estar guapes. Busque restar importància a la bellesa com el nostre valor més important”, conta Gema. “Encara que em sembla genial que en els últims anys es potencie la idea del bodi positive i de l’autoacceptació”, matisa, tot i que considera que “sempre van destinades a vendre’t alguna cosa”. És el capitalisme rosa, amic.

A priori, diu Gema, els retrats semblaven una idea fàcil. Tanmateix, arribat el moment de disparar, la fotògrafa observava que en certa manera els seus models s’havien arreglat una mica. “Es posaven un pijama bonic, es pentinaven una mica... Això m’ha demostrat com de difícil que és acceptar-nos”, confessa. I és en aquesta inseguretat, en l’autoestima fràgil, a parer seu, en què se sosté la indústria de la bellesa tal com es concep hui.

La valenciana confessa que detesta l’expressió amb que s’enceta aquest text. “Odie l’expressió arreglar-se, perquè, quan la usem, donem per fet que estem ‘desbaratades’ i que necessitem recompondre’ns, com si es tractara d’una màquina avariada. Doncs no, no em cal arreglar-me, bàsicament perquè no estic espatlada”, sentencia.

De moment, Gema ha aconseguit 70 dones de les 100 que aspira a retratar. Dones de 18 i 50 anys i amb diverses característiques externes i procedències. “Sóc conscient que el tema de la bellesa és un dels temes més atractius de l’agenda feminista, però en el meu projecte vull apuntar-me a altres temes que solen estar més silenciats. M’interessa el paper de la dona en les atencions, així com també el de l’‘exotització’ de les dones racialitzades. Vull que apareguen sí o sí en les meues fotografies”, comenta l’autora.

“Aquest treball no és un de més sobre dones reals, ja que no existeixen les dones irreals. Totes som reals i tenim aquest valor. El concepte de dones reals forma part d’un nou cànon imposat per les indústries de consum, que cerca encotillar-nos en el mite de la bellesa”, reflexiona la fotògrafa. “I si no sóc guapa, què passa?”, llança.