Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Final de trajecte?

Mariano Sánchez Soler

0

Fa uns quants anys, l’escriptor Enrique Cerdán Tato em va contar aquesta història: un dia qualsevol, en eixir de casa i xafar el carrer, el passejant descobreix de colp que es troba en una ciutat distinta, nova, recognoscible a males penes. Durant la llarga nit, noves construccions havien descendit des de les altures i s’havien enfundat en la ciutat de sempre, la que ell estimava i coneixia molt bé, fins a convertir-la en un lloc desconegut, sense memòria, amb què era impossible identificar-se.

En forma de paràbola, Enrique ho relatava amb aqueix sentit d’humor tan seu, irònic i precís, amb què ens obsequiava els seus amics. A més, com a cronista oficial de la ciutat d’Alacant, les seues paraules tenien un significat estrany. Un home que coneixia com ningú la història i la veritat profunda d’Alacant, m’oferia una explicació simbòlica del que ens passa en aquesta ciutat sense rumb, sense model per a desenvolupar-se de manera raonable, incapaç d’estimar-se a si mateixa, sense perspectiva. Supose que açò ha passat en moltes ciutats plenes de depredadors, però Alacant, des del no-res, ha aconseguit les cotes més altes de la misèria, com diria Groucho parlant de si mateix.

Després de quatre anys a la deriva amb un alcalde (socialista) que no volia ser-ho, fa més de dues dècades va arribar el PP d’Alperi i Castedo, la quinta essència. Amb ells, un fins llavors discret constructor “fill de…”, que havia progressat fulgurantment gràcies a les obres municipals que li atorgava el PSOE local (molts diuen que a canvi de favors en espècies i de vots en les assemblees, com en La llei del silenci, de Kazan) va aconseguir convertir-se en l’encarnació d’Alacant.

Hui, quan passegem per la ciutat, és impossible no topar-se amb alguna de les seues empreses de construcció, de promocions immobiliàries, agranadors, neteja de col·legis i edificis públics, aparcaments amb plaça lliure per a amics d’Ángel Franco, contractes de fems, i concessions municipals a mansalva… El seu cognom acabat en zeta ressona en tots els negocis redons de la ciutat: el pla general d’ordenació urbana, la pilota de Rabasa-Ikea, els residus diversos (com Carrascosa, la mà dreta d’Eduardo Zaplana, que hui regenta a Alacant un comerç d’aliments ecològics, per exemple), els abocadors, els plans parcials…

Els diners públics i la “polla insaciable”, una simbiosi que semblava imbatible fins que els fiscals i els jutges van començar a treballar i els episodis van començar a eixir a la llum: el iot que algú va violar buscant pretesament papers, certs assalts a domicilis particulars, una pistola il·legal a la caixa forta de l’oficina, viatges en jet privat per a edils agraïts, entre ells l’alcalde Alperi i la seua alegria de cap de setmana; creuers per la Mediterrània amb putes de luxe incloses per a alts càrrecs bancaris a canvi de favors, xalets per als fills de l’exmanaire de la Cambra de Comerç, viatges en el iot per a presidents de la Diputació Provincial…

Els meus amics m’animen perquè escriga una novel·la amb tot açò. Jo els conteste que no, que la realitat em supera; que si pose en ordre la narració sense eixir-me’n de les dades judicials i les gravacions policials, aquesta història no se l’engoliria ningú per inversemblant. Deixem una vegada més que la realitat supere la ficció, ma non troppo.

Urpes sobre la ciutat i tots tan contents, mirant cap a una altra banda o emportant-se’n la seua part. Molles i llocs de treball en una molt ben greixada xarxa de clientelisme que perdura fins hui. Recordem, com a detall, que l’última alcaldessa popular va ser la més votada pels alacantins des de la democràcia, i ja estava imputada quan va arrasar en les urnes. Recordem que el PP va guanyar les últimes eleccions municipals, a pesar de tenir imputats els seus màxims dirigents, i que li va faltar un regidor per a poder governar amb Ciutadans.

Una reflexió per a “menfotistes” desconcertats: Per a començar a entendre Alacant, la seua essència i la seua dinàmica, caldrà convenir que la nostra ciutat és conservadora. En cas contrari, no hi ha qui entenga el que ens passa. “Corrupció, diu vosté? Per favor, som alacantins, la nostra és la millor terreta del món.”

I ara què?

Doncs, ara estem en plena la ressaca d’una època plena de vilesa i de diners fàcils per als amiguets. Encara que aquest cronista l’assalta un dubte: Estem realment al final d’un trajecte polític marcat per la mediocritat i les corrupcions? Anem cap a la llum al final del túnel? Començarem a resoldre els problemes que arrosseguem des de fa tant de temps? En les últimes dues dècades, Alacant/Alicante ha canviat els seus senyals d’identitat més contundents, mentre l poca vergonya arribava a llocs insòlits. Vegem la situació amb la perspectiva dels últims cinquanta anys. Ja ni tan sols hi ha l’espantall del “sudestisme(propi dels anys seixanta del segle passat), encara que els nostres dirigents locals d’última hora no desaprofiten cap ocasió per a continuar culpant València de tot allò que són incapaços de planificar o de resoldre.

En un temps rècord, les forces empresarials i polítiques d’Alacant han aconseguit el rècord esborrar qualsevol rastre de l’anomenat en altres temps “poder alacantí”. Els seus propagandistes s’han jubilat per edat o estan pendents que els tribunals els amollen una nyespla (però que els lleven el que tenen de més). N’hi ha prou de començar pels grans símbols, per la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, autèntica caixa de reclutament en qualsevol pols econòmic amb València. Els seus directius la van saquejar en la mesura de les seues possibilitats i ara és del Banc Sabadell. Tot un acudit per als que van agitar al seu dia el fantotxe del “País Alacantí”, o van tractar de ressuscitar un cert cantonalisme politicoempresarial amb la creació de l’anomenat Consorcio para la Promoción del Sureste, promogut el 1994 des d’Alacant amb les cambres de comerç de Múrcia, Almeria, Cartagena i Albacete. La patronal alacantina, Coepa, era la promotora de l’assumpte. Ai, la Coepa, un altre símbol fet xixines per la realitat. En fallida, amb més cinc milions d’euros en deutes, la Coepa ha entrat en concurs de creditors, en liquidació. Pobres empresaris els nostres, tan creatius en un altre temps (joguets, torró, calçat, marbre…), víctimes dels nostres propis ineptes.

I no parlem del gran emblema: la Ciutat de la llum, la subhasta de la qual ni tan sols obliga que en el futur es dedique a projectes audiovisuals (quin bon magatzem logístic per a Zara, Ikea o El Corte Inglés, al costat de l’aeroport i amb autovies al voltant!). El complex cinematogràfic Ciutat de la Llum ha estat l’únic projecte industrial muntat per la Generalitat a la ciutat d’Alacant en tota la seua història, però els Gerardo Camps i companyia ho van organitzar tot com una màquina escurabutxaques en què les úniques beneficiàries han estat les empreses que la van construir, els politicastres afins disfressats d’executius i algun familiar o coreligionari de missa diària. I aquesta gran oportunitat perduda per a la ciutat d’Alacant se n’ha anat en orris entre la indiferència dels alacantins, tan posats a deixar fer, i la favada generalitzada.

Amb aquesta primera crònica des del sud, m’abelleix, com sempre, dir la veritat, aqueixa que –segons el clàssic rus– és sempre el motor de qualsevol progrés. Estic en la maduresa verdadera. Gràcies per obrir-me aquesta porta, i acabaré amb una pinzellada que promet brotxades futures sense esmena.

Amb l’Ajuntament d’Alacant intervingut per Hisenda, el nou govern municipal (PSPV-Guanyar-Compromís) viu en una amenaça de ruptura permanent. El nou alcalde tripartit, diguem-ne socialista (excandidat a senador per Unió Valenciana) és expert a destruir grups municipals (així ho va fer amb el grup socialista durant l’última legislatura) i està més ocupat a marcar el terreny i provocar els seus socis polítics de Guanyar que a resoldre els problemes d’àrees de la seua competència, com ara Comerç. Els petits comerciants els porta bojos amb la liberalització dels horaris comercials, tan estimada per les grans superfícies, mentre el centre d’Alacant ha esdevingut un gran bar que inunda la via pública de taules i provoca la baralla entre veïns patidors i empresaris de l’oci representats patronalment pel portaveu de l’executiva local del PSPV-PSOE, el secretari general de la qual és, a tot això, l’alcalde tripartit esmentat. En missa i repicant.

Desolador panorama des del pont Roig (ara el lleve, ara el mantinc…). Un titubejant realitat carregada de projectes provisionals que es perpetuaran en el temps, com l’Estació d’Autobusos (adéu a l’Estació Intermodal per a tota una generació d’alacantins), com l’Estació Terminal d’AVE (ni reculada, ni soterrament, ni parc central, ans tot al contrari: més vies, més soroll insuportable), com tantes altres promeses oblidades després de la primera pedra. Una ciutat amb més de vint mil habitatges buits, mentre s’hi mantenen guetos com la Colònia Requena o ruïnes com el barri de José Antonio; mentre s’hi continua desnonant sense pressa, però sense pausa.

La meua ciutat em dol. Quin desconsol. Encara sort que d’ací a uns quants mesos, durant la Nit del Foc, tractarem sense fortuna de cremar-nos públicament a nosaltres mateixos.

Etiquetas
stats