Fons europeus, ara més, instrument per a la vertebració i el benestar social

Els fons europeus són l'instrument financer per redistribuir el pressupost europeu entre els territoris i fer- ho de la manera més eficaç i cohesiva possible. Mitjançant un doble mecanisme d'accés que assegura a les regions una quota fixa (fons estructurals) i una altra de variable que depén de les sol.licituds de projectes fetes (programes europeus, de concurrència competitiva), la UE vetlla perquè totes les seues regions gaudisquen progressivament del mateix nivell de vida.

Amb la finalitat que tots el territoris avancen al mateix ritme, cap a un estàndard semblant de benestar, en cada període pressupostari (set anys) es defineixen els àmbits en què ha d’invertir cada categoria de regió (més o menys desenvolupada) i els instruments que hauran d'utilitzar-se per fer arribar eixe finançament als benefiaris. És en eixe moment quan s'obrin els debats entre els estats sobre com produïr un major apalancament de les inversions: dirigir-les a la gran empresa o a les pymes?, al sector de l'energia o infraestructures de transport?, canalitzar-les via entitats publiques regionals o estatals?, donar major o menor coparticipació a les entitats financeres en eixe exercici de distribució i redistribució?, i tants altres apassionants i decisius aspectes que acaben acotant les proporcions de cada quota (la variable i la fixa), i les condicions. Importa quant, i importa sobretot com, perquè per la UE l'objectiu ùltim és articular les societats, les administracions i les economies.

Per exemple, a principis del milenni (període UE 2000-2006 i 2007-2013) a la Comunitat Valenciana s'obria l'oportunitat d'invertir en trens, carreteres i edificacions via la quota fixa de fons estructurals: les administracions publiques n'eren les responsables. Nogensmenys, amb l’arribada del període 2014-2020, el nostre status de regió “més desenvolupada” ens va obligar a dirigir eixos fons, sempre finalistes, cap a actuacions clarament vinculades a promoure la I+D+i o mesures d’eficiència energètica. Es va entendre que la mitjana d'infraestructures europea al territori CV ja estava coberta, i pertocava invertir (i no sols a les administracions) en capital humà i innovació que feren més sostenibles i eficaces les inversions anteriors. Amb tot, hui ja estem debatent a les institucions europees com, a partir de 2020, canviaran les condicions i l'estructura del nou finançament, i com cada regió haurà de fer participar els seus agents socials, econòmics, financers, i les seues administracions, per captar fons en la direcció que correspon al seu nivell de desenvolupament.

Paradoxalment, a la Comunitat Valenciana, i després de 30 anys de pertinença a la UE, els fons europeus són encara uns grans desconeguts per a la ciutadania. En l’Eurobaròmetre de juny s'evidencia que només un 35% dels ciutadans ha sentit parlar de la possibilitat de cofinançar els seus projectes amb fons europeus, i a Espanya el percentatge baixa fins a un 30%. Igualment, un 70% dels europeus declara no haver-se sentit mai beneficiat en la seua vida diària pels Fons (FEDER), i eixe percentatge puja fins al 80% en el cas d'Espanya.

Ha mancat la voluntat política que permetera a la propia Generalitat concòrrer de forma organitzada a eixes convocatòries, per ella mateixa o recoltzant-se en entitats privades, en companyia o per mediació d'un sector públic que estiguera perfectament en sintonia amb les polítiques impulsades des de les conselleries de què depenen en cada cas. Amb un “apadrinament” clar dels projectes davant Europa, enquadrats dins de les nostres estratègies territorials, amb una clara unitat d'acció que prestigiara la nostra regió.

Després de dos anys de govern, el nou Consell ha pogut fer balanç de totes les activitats de dinamització impulsades amb municipis, ONG, instituts d'investigació, parcs tecnològics, empreses i ciutadania compromesa en general, per trencar la dinámica heretada de l’etapa de governs del Partido Popular. Quasi un centenar de reunions de treball, actes divulgatius, posada en marxa de grups de treball especialitzats com la RIS 3, han creat una primera xarxa de complicitats, primer per a “traduir” a la lógica europea les necessitas explicitades pels demandants, i després per a contactar entre ells els socis més adients en les convocatòries mès properes, han obert finalment la finestra per a fer cada volta més nostres els diferents programes europeus i les xarxes associades. I mentrestant, el treball paral.lel d'organitzar els processos i les noves línies de treball del sector públic, per poder multiplicar la tasca de les Conselleries cap a una economia “d’escala”.

Hem treballat amb tot tipus d'organitzacions publiques i privades. Per vocació, ens iniciàrem primer amb les entitats locals per a les quals hem aconseguit pilotar i adaptar tres convocatòries d’Estratègies Urbanes Sostenibles (EDUSI) a la topografia valenciana. Un percentatge molt elevat de municipis de més de 20.000 habitants han obtingut o obtindran prompte finançament per projectes col.lectius de gran amplària, i això malgrat que l'objectiu inicial de la Comissió Europea era nomès financiar municipis de més de 100.000 habitants.

Però no hem de descuidar que els instruments que la UE dissenya per accedir als fons europeus són administrativament cada volta més complexos. Totes les conselleries i els seus servicis trasversals han d'estar sincronitzats amb una comprensió i capacitat d'interpretació de la normativa europea àgil i homogènia (contractació, intervenció, serveis económics, pressupostaris, advocacia), tots han d'anar acompassats. Països veïns del Mediterràni, com Itàlia, fa temps que han adaptat les seues estructures administratives i empresarials, i ja podem compartir eixes experiències amb naturalitat.

Ara que ja estan marcades les línies cal actuar. Els municipis que han trencat la mà amb les EDUSI, hauran de traure encara més suc als diagnòstics de necessitats fets i presentar–se a altres convocatòries UE. Els parcs i els instituts tecnològics, les entitats socials i sectorials comptaran amb les directrius de la RIS 3 per treballar el més a prop possible de les necessitats identificades per les conselleries. Les empreses, lògicament, hauran d'anar de la mà dels socis tecnològics i no haurien de perdre cap oportunitat de trauré rendibilitat económica als pilots ja assatjats, bé al nostre mercat o a d’altres mercats veïns menys desenvolupats en eixos productes. I fins i tot, un sector públic renovat hauria de visualitzar com, de veritat, actua com a prolongació ben articulada de les nostres conselleries, aportant la flexibilitat i els recursos que aquestes encara no tenen. Economia com a motor, i Sanitat com alumne avantatjat però també Infraestructures, Medi Ambient, Agricultura, Inclusió Social, Educació; tots els departaments se'n poden beneficiar. Només cal el disseny dels consorcis públic-privats adients, al voltant d'objectius clars i amb les bestretes escaients de recursos propis per a projectes retornables.

Potser no tots els àmbits de l'administració caminaran a la mateixa velocitat – doncs tenim de partida sectors més forts i més febles, i a més a més les prioritats UE també evolucionen-, però de forma acumulativa aquesta tasca d’acompanyament permetrà consolidar rutines de presentació de projectes i augmentar el percentatge de captació dels fons europeus. Estarem atents a totes les oportunitats.

Finalment, el coneixement i seguiment de projectes propis o d'altres regions, la divulgació i el debat sobre l'actualitat dels fons europeus per part dels mitjans de comunicació donarà la densitat necessaria per una nova forma d'entendre l'economia, des de l'esquema de col.laboració públic-privada que volem. Una gran oportunitat per a millorar les quotes de benestar i d’articulació socio-econòmica.

Myriam Fernandez Herrero, exdirectora general de Finançament i Fons Europeus. Membre de Compromís