Contagis musicals personals i algorítmics

Escolteu Matinada del disc Equinocci (2022) de Marc Vilajoana. Gaudiu de repassar mentalment el vers “infinitat de grisos que travessen aquest horitzó d’extrems oposats”. No tingueu pressa per a arribar a la conclusió, fiqueu un tap a l’ampolla medicinal del presentisme i de la representació: “Miro, analitzo, considero, modifico el meu entorn. Sense adonar-me que ja no hi som, sense adornar-me que ja no hi sóc”.

Jo sí m'adone que els grisos emboiren la dualitat real/virtual. Mirem i analitzem una realitat virtual mentre ja no som a l'altra, la d'abans de les pantalletes; però no és tan fàcil distingir-les. Dissabte passat, escrivint a l'una de la matinada, m’arribava la cançó “Matinada”. Venia d'escoltar “Ulls ònix” i “La batalla d'ahir” del disc Paraules meteor (2016) de Ramon Porta. Després, l'algorisme de l'aplicació, tan meu i solidari, m'ha punxat de seguida “Matinada” i m'he quedat immediatament enganxat. Amb la por tan sòlida de cremar-la i fer-la previsible, evitava posar-me-la en bucle. També desitjava molt recomanar-li-la a la persona que m'havia contagiat el gust per Ramon Porta: d’un algorisme a una persona.

Abans, a poqueta nit vora la rada de roques de Xàbia, un amic m'havia contat els seus dos únics somnis lúcids. Després d’adormir-me a les tres llargues, vaig acomplir en somnis el desig de compartir la música de Marc Vilajoana amb la persona que m'havia apegat les melodies melangioses de Ramon Porta. Un desig així realitzat, una pulsió així satisfeta: si no és de dia, aleshores en somnis, si no és real, aleshores virtual. Una definició freudiana de l’id o allò: una pulsió que mai no renuncia a la seua satisfacció. No és fàcil reprimir.

Pareixia tot tan bonic que, al despertar i recordar el somni, en dejú, li vaig enviar un missatge a la persona contagiadora per a recomanar-li “Matinada” i per a preguntar-li si ja la coneixia, és a dir, per a corroborar si havia tingut un somni més o menys lúcid. No he rebut contestació. Almenys encara. Optimisme pudent de la representació: “Miro, analitzo, considero, modifico el meu entorn. Sense adonar-me que ja no hi som, sense adornar-me que ja no hi sóc”. Ja no hi sóc. Per molt que ho represente en somnis.

Els somnis no funcionen com l’algorisme. És més probable que l'aplicació musical em recomane un tema inspirador o adequat a l'estil de les cançons anteriors que no que puga transmetre una recomanació en somnis. Sembla una distinció òbvia, almenys mentre puga pagar la subscripció de l'aplicació musical. 

Sembla més real l'aplicació que el somni, però ara ve la infinitat de grisos entre ambdós. No és tan fàcil distingir-los. Ambdós llenguatges, el de l'algorisme i el del somni, tenen en comú el punt de partença: les cançons anteriors, les persones anteriors. De vegades no sols encerten, ans claven la recomanació musical o es produeix la representació onírica perfecta del somni lúcid. És qüestió de probabilitat. En el cas dels acròbates algorítmics que boten entre les melodies d’“Ulls ònix” i “Matinada”, era bastant probable. Feu-ne l'experiment i digueu-me si es repeteix o no el bot de Porta a Vilajoana. Era tan probable la connexió que, si no ho haguera fet l'algorisme, dos amics –amics de l'època del casset, anteriors a les pantalletes i aplicacions musicals,– me l'haurien descoberta, perquè han coincidit any rere any amb Vilajoana al curs d'estiu de música antiga de Morella. Assiduïtat i probabilitat de coneixença. 

Tanmateix, el cervell humà prefereix atorgar un sentit únic als fets vinculats contingentment abans que pensar que sols era qüestió de loteria experiencial. Així domestiquem la incertesa dels fets probables, però aleatoris. No se'ns dóna bé la probabilitat, per això, probablement, hi ha encara tantes religions i persones que diuen: “que fort!, això no pot ser casualitat!”.

Encara tantes persones que somniem entre extrems oposats. Infinitat de grisos.