Els incendis forestals i la pandèmia rural

Amb data 27/08/2020 elDiario.es va publicar un article al qual m’agradaria aportar algunes consideracions, fonamentalment, per completar el relat, ja que l’anàlisi que fa no acaba d’ajustar-se a la complexa realitat dels incendis forestals.

Comença l’article explicant que durant el confinament, al reduir-se l’activitat humana, es van reduir els incendis forestals. És lògic. De fet, durant eixe període, també es van reduir els accidents de trànsit, els accidents laborals o les vendes de cotxes. Si la gent es queda a casa, no hi ha tants incendis, ni tants accidents. Però, cal suposar que no és factible restringir de forma perllongada en el temps l’activitat humana als espais agroforestals com va ocórrer durant el confinament perquè si ho férem, ens quedaríem sense la poca activitat que encara resisteix al sector primari. I és que per desgràcia el nostre sector primari està en perill d’extinció. I de la mateixa forma que ens preocupen les espècies en perill d’extinció de fauna o flora, o les tribus humanes autòctones de terres llunyanes que són privades dels seus drets legítims a la terra que habiten des de fa segles, al meu entendre, ens hauríem de preocupar, també, de les nostres comunitats rurals en perill d’extinció. Va dir W. Edwards Deming, reconegut matemàtic i estadístic americà, que “sense dades solament som altra persona amb una opinió”. Per eixe motiu, tractaré d’aportar dades per a cada afirmació.

Segons dades del Institut Valencià d’Estadística, actualment solament el 8% de la població valenciana és rural, i en un horitzó temporal de 5 anys, 311 municipis (d'un total de 542 municipis valencians), disminuiran la seua població. A més, un 71'24% dels que perden població tenen menys de 2.000 habitants, aproximant-se al punt demogràfic de no retorn. A banda de la pèrdua de paisatge, de patrimoni arquitectònic, cultural, gastronòmic, de diversitat de cultius, llavors..., l'abandó de l’activitat rural entre 1989 i 2009 va suposar la pèrdua de 788.204 hectàrees segons dades de la Unió Llauradors i Ramaders. Eixes hectàrees esdevenen camps abandonats i han de passar moltes dècades fins que arriben a ser un bosc (si arriben). De fet, sovint, per desgràcia, es cremen i degraden abans. Per això és tan important la gestió del territori. I concretament del territori forestal, que representa 1,29 milions d’hectàrees (més del 56% del nostre territori) malgrat els incendis. A més, cal recordar que el sud d’Alacant és una de les àrees més exposades als processos de desertificació, com ocorre amb altres regions del sud peninsular. A continuació, l’article afirma que malgrat l’esforç en extinció dels darrers anys “no es presenta una tendència clarament de millora en el nombre dels incendis”. Atenent a les dades, esta afirmació no és correcta. Sí que hi ha una tendència clara. El nombre d’incendis s’ha reduït considerablement en les darreres dècades, després de la pujada dels 90, i baixa la superfície cremada, gràcies a la professionalització i la quantitat de recursos públics que es destinen a extinció d’incendis. 

Espanya gasta entre 300 i 400 milions d’euros a l’any en extinció d’incendis forestals. Per aportar un exemple d’eixa despesa en 2017 la campanya d’incendis suposà comptar amb 262 mitjans aeris per a uns 27 milions d'hectàrees de sòl forestal. Comparativament, els Estats Units d’Amèrica, amb 331 milions d'hectàrees forestals, emprà entre 900 i 1000 mitjans aeris. Fent una senzilla divisió, a Espanya el ràtio de mitjans aeris per cada milió d'hectàrees és d'aproximadament 9,7 aeronaus per hectàrea, mentre que als Estats Units és de 2,75 aeronaus per cada milió d'hectàrees. És una dada, ben eloqüent, que explica el descens en el nombre de incendis, entre d’altres factors. Per a contrastar les dades valencianes, utilitzant la mateixa font que l’article referit (Butlletins Espurna de la Generalitat Valenciana), al resum de 2019 pot apreciar-se clarament que en general en el decenni 2009 - 2019 hi ha una evolució descendent en la superfície cremada i en el nombre d'incendis per davall de la mitja sent el 2019 el de menys incendis forestals des de que es tenen dades (1968). I això que en 2019 no hi va haver confinament. Segons les dades del Sistema Integrat de Gestió de Incendis Forestals de la Generalitat Valenciana, entre 1968 i 2015 (una sèrie de 47 anys, com sap, representativa d’una tendència) el territori valencià vam patir 19.908 incendis forestals que cremaren 730.586,3 hectàrees. Això fa una mitja de més de 15.500 hectàrees a l’any. I segons la mateixa Generalitat Valenciana, la tendència del nombre de incendis, i de la superfície afectada sí mostra una clara tendència com mostra la Gràfica 2. A més, malgrat els incendis, hem passat de tindre 1,17 milions d’hectàrees de sòl forestal en 1990 a 1,29 milions en 2018. Això, mostra clarament que l’abandonament rural fa que la taxa de creixement del sòl forestal siga positiva, malgrat els incendis. El problema és que més superfície forestal no necessàriament és millor superfície forestal. I és que la pràctica inexistència de gestió forestal, unida a este abandonament rural massiu, està en la base del problema estructural de incendis que patim. 

És a dir, els incendis de menys de 500 hectàrees baixen gràcies a un Servei d’Extinció ben potent i ben format. Els que pugen, malauradament, són els anomenats Grans Incendis Forestals (GIF = més de 500 hectàrees) que solen produir-se en moments de meteorologia extrema sobre un territori no gestionat. Entre 1996 i 2005 aquests GIF van ser 10 incendis, (un 0,2% del total) sent responsables del 50,08% de la superfície total afectada. Entre 2006 i 2015 es van duplicar passant a ser 19 (un 0,48% del total) sent responsables del 87,35% de la superfície total afectada. Però a més, s'ha passat de 15.148 hectàrees cremades (1996 – 2005) a més de 77.000 (2006 – 2015). Des del punt de vista de la causa dels incendis forestals, l’article relaciona l’activitat agrícola i incendis forestals. Tot i que alternatives com la trituració i l’aprofitament de la biomassa agrícola (800.000 Tn/any a la Comunitat Valencia segons la Generalitat Valenciana) són una opció molt interessant, el fet és que segons dades de l’EGIF (Estadística General de Incendios Forestales) depenent del Ministeri, per al període 2000 – 2015, els focs d'origen agrícola suposen al nostre territori un 14,54% del nombre total d'incendis i solament un 3,68% de la superfície afectada. Per tant, la restricció de l’ús del foc, solament evitaria no arriba al 4% de la superfície cremada, i sí un greu perjudici als llauradors o ramaders. Davant el perill d’extinció el que caldria serien polítiques de conservació i no de restricció de la seua activitat, ja molt regulada, per cert. Primer, s’hauria d’articular els mecanismes per a aprofitar eixa biomassa, i després, anar restringint les cremes.

De manera quasi escandalosa l’article afirma que “l’anàlisi de les condicions climatològiques no ens aporta cap informació significativa”, però, la realitat, és que la relació entre incendis forestals i meteorologia (especialment meteorologia extrema) és molt significativa. Per això el personal tècnic de l’Administració que elabora estos informes hi dedica esforços a analitzar les dades meteorològiques que expliquen (a més del confinament) una dada tan baixa d’incendis. Segons l’Agència Estatal de Meteorologia, el 2020 ha estat un any plujós. I això, alguna cosa té a veure amb els incendis forestals, clar. De fet, si s’observa la Gràfica 1 i s’avaluen els pics d’incendis i superfície afectada, normalment coincideixen amb períodes de sequera perllongada. Per exemple, els anys 2005, 2012 o 2017 van ser extremadament secs i hi va haver molta superfície cremada. Esta campanya d’incendis veníem d’un 2019 plujós, i juny de 2020 va suposar una precipitació mitja de 30.3 l/m², que és un 20% superior que la de la mitja climàtica per a eixe mes del període 1981-2010. Això també ajuda a tindre menys incendis forestals. De fet, els antecedents meteorològics són clau en incendis perquè determinen que la vegetació estiga més o menys disponible per cremar. 

Tanmateix, cal assumir que el foc forma part dels ecosistemes mediterranis. De fet, segons l’anàlisi de causes d’incendis forestals publicat per la Generalitat Valenciana per al període 2009 – 2018, va haver-hi 949 incendis per raig (com el de Llutxent en 2018, que afectà el Surar de Pinet i a diverses urbanitzacions de Gandia) i que, per causa natural, cremaren 6.250 hectàrees. De fet, la incidència dels llamps en el nombre de incendis canvia molt si mirem a Castelló (52% de incendis per llamp), a València (21%) o a Alacant (9%). Què fem? Els que són naturals els deixem cremar? A altres territoris ho fan així... si és en hivern i el foc és natural i de baixa intensitat, valoren l’opció de deixar-lo cremar (forma de gestió). Seria esta una opció acceptable per a la societat? Molts tècnics considerem que sí, però, el fet és que difondre que zero incendis és un escenari desitjable és el gran error que ens ha dut a aquesta situació. Necessitem (sí, sí, he dit necessitem) més focs de baixa intensitat (cremes prescrites, incendis d’hivern que es deixen cremar i en els que es “pastura” el foc), si volem evitar el proper Gran Incendi Forestal d’alta intensitat.

I considerem que sí perquè no tots els focs són iguals. No és el mateix un foc, prescrit o natural, a una temperatura de -3ºC i una humitat relativa del 70%, amb un vent inferior a 5 km/h, que un altre intencionat, negligent o natural, a 35ºC, amb una humitat relativa del 15% i un vent de més 30 km/h. I evidentment, cal actuar en la vessant educativa i social. Entre 2009 i 2018 va haver 1.256 focs negligents o accidentals (58.265 hectàrees). Els GIF de Cortes de Pallàs, o el d’Andilla de 2012, no foren “provocats”. Van ser negligents. I sobre esta causalitat solament es pot incidir amb educació i conscienciació col·lectives. Els focs intencionals són un 18% del total. Al contrari de la percepció popular, són minoritaris, i cremaren en la dècada referida 15.816,29 hectàrees.

Per a acabar, m’agradaria aportar algunes consideracions finals. La societat ha d’entendre el repte al que ens enfrontem. El risc del Canvi Climàtic, i que l'aigua naix als boscos. I que tan perillosa és la falta de vegetació com l'excés d'ella. Segons dades de la Universitat Politècnica de València, una conca hidrogràfica excessivament poblada pot veure reduït el seu cabal fins a un 59%. Això és perquè l’excés de vegetació “es beu l’aigua”. I precisament per això, és necessari desenvolupar polítiques actives de gestió forestal que ens ajuden a mitigar el canvi que ve. Cal centrar la gestió forestal pública i privada en un equilibri hidrològic que, a més, genere economia rural i previnga incendis. És essencial cuidar la nostra producció d'aigua per als ecosistemes i per a les persones. La gestió forestal basada en la ecohidrologia pot ser la més adequada davant l'Emergència Climàtica com a part essencial de la solució. Al sector primari (inclosa la gestió forestal del 56% del nostre territori) tenim una oportunitat sostenible. Ja existeixen al territori valencià quasi 115.000 hectàrees d'agricultura ecològica, que suposen un 13% del total agrícola i ens posicionen com la quarta potència en aquest camp a escala de l'Estat per darrere d'Andalusia, Castilla-la-Mancha i Catalunya. Podríem fer el mateix amb la ramaderia extensiva ecològica (que ajuda a la prevenció d’incendis) i els aprofitaments forestals certificats. Estem parlant de recursos sostenibles i renovables (com la biomassa). Es calcula que a l'any s'incorporen als boscos de tot l’Estat 60,4 milions de tones de biomassa (més la ja existent), i només s'extrauen 18,4 milions. En les darreres 5 dècades, s’ha duplicat la biomassa als boscos (recurs renovable). I com no la gestionem, acaba cremant. Mentre, importem d’altres països combustibles fòssils no renovables per import de 50 – 60.000 milions d’euros a l’any. No sembla massa lògic, no?

Finalment, alguns dubtes: fins a quin punt podem conservar un sistema dinàmic que està canviant? El Canvi Climàtic implica que les coses canviaran. “Canviar” es defineix com “deixar una cosa o situació per a passar a una altra”. És a dir, el Canvi Climàtic, canviarà l'escenari. La precipitació, la temperatura, els règims de vents, la humitat ambiental, les sequeres… i aquests canvis implicaran, lògicament, canvis en la vegetació que alberga el territori. El diccionari defineix “conservar” com “mantindre o cuidar de la permanència o integritat d'alguna cosa o d'algú”. I aquesta mateixa descripció, aplicada al terme “conservacionisme” (entès en termes ecologistes, que no d'ecologia) suggereix una pregunta: És possible “conservar” un bosc, un espai o un ecosistema en el marc d'un “canvi” climàtic? A quin cost? Té sentit intentar “conservar” alguna cosa que tendeix a “canviar”, quan no a “desaparèixer”, per una força de canvi major que el poder antropocèntric? I si en lloc de centrar els esforços a “conservar” ho fem a “adaptar” els nostres espais agroforestals a aquesta “nova realitat” que implica el canvi climàtic? Novament, si es tira mà del diccionari, adaptar es pot entendre com “acomodar, ajustar alguna cosa a una altra cosa”… I si en lloc de “conservar” adaptem, ajustem o acomodem les polítiques de gestió forestal, de biodiversitat, a l'escenari que vindrà en lloc de “confinar” al nostre sector primari? Potser si assumim que no podem conservar en un entorn canviant i entenem que tal vegada només podem aspirar a ajudar en aquest procés d'adaptació, la imatge idealitzada i prístina que alguns tenen dels territoris forestals, i que provoca que la seua sensibilitat ambiental (genial!) es traduïsca en una gestió estàtica d'una cosa dinàmica (error!!) canviaria. Tal vegada, i insistisc en el tal vegada, perquè no hi ha només una manera d'abordar aquestes qüestions, seria interessant aprofundir en la pregunta de si és sostenible intentar “conservar” coste el que coste o, per contra, és necessari treballar, des de ja, de manera proactiva en l'adaptació a la realitat que ve. Malauradament, els problemes complexos no accepten solucions simples. I, malgrat que estem d’acord en que hi ha alternatives a l’ús del foc, com ara l’aprofitament biomàssic de restes agrícoles (800.000 Tn/any) i forestals (200.000 Tn/any), tampoc resulta massa sostenible que des de les zones urbanes s’impose a la població rural en perill d’extinció mesures de dubtosa efectivitat. No es pot protegir el bosc sense els seus habitants. No es pot dissenyar la política rural des d'una perspectiva urbana. El desenvolupament rural i la protecció del territori ha de comptar amb la participació activa i el consens dels quasi 7,6 milions de persones que a Espanya habiten el món rural. La perspectiva ecologista urbanocéntrica de les polítiques rurals pot ser contraproduent per al desenvolupament rural i requereix d'acords amplis que incorporen a la població rural, la seua problemàtica i les seues necessitats en les inversions. A molta gent, ens preocupen coses semblants, potser de formes un poc diferent, però tampoc tant.

Cal treballar conjuntament (urbans i rurals) per a un futur que, serà sostenible, o difícilment serà.

*Ferran Dalmau – Rovira. Enginyer Forestal. Màster en Ciència i Gestió Integral de Incendis Forestals