Pròleg del futur

A la introducció de l’informe Un món en perill (setembre, 2019) publicat pel Global Preparedness Monitoring Board, organisme dedicat a preveure les crisis sanitàries globals tot just abans d’esclatar la pandèmica de coronavirus, H. Brundtland , exdirectora general de l’OMS, i E. As Sy afirmaven que si ès certa la dita que ‘el passat és el pròleg del futur’, ens enfrontem a l’amenaça molt real d’una pandèmia fulminant, summament mortífera, provocada per un patògen respiratori que podria matar de 50 a 80 milions de persones i liquidar quasi en 5% de l’economia mundial.

Tot prenint com a punt de partida de la seua reflexió aquesta colpidora predicció, Josep Bernabeu acaba de publicar una excel·lent reflexió -un llibret d’a penes un centenar de pàgines, que es llegeix d’una tirada- que porta per títol “Pandèmia, quan el passat és el pròleg del futur” [Edicions del Bullent]. Si és cert que la pandèmia de Covid-19 ha destapat la importància de la història i els seus usos per a analitzar, comprendre i actuar sobre el present, tot cridant l’atenció del mitjans de comunicació al voltant de catàstrofes sanitàries i mesures preventives i terapèutiques del passat, ara Bernabeu presenta una anàlisi ordenada sobre la dimensió històrica i ecològica de les epidèmies i el seu estret lligam amb les societats humanes, els hàbits de vida i les interaccions mediambientals. Un text que perfectament podem assumir els historiadors de la medicina com a relat consistent. Sintetitza amb molta simplicitat i intel·ligència el que la història por aportar a la comprensió de la pluralitat de factors que han conduït a l’esclat tràgic de la pandèmia.

Però, a més d’això, Bernabeu aprofundeix en allò que Ulrick Beck va descriure com a societat del risc, una nova modernitat que afecta molt directament la salut dels humans i del planeta. Trobem una reflexió molt meditada sobre la potencialitat perversa de la biotecnologia i la seua capacitat destructiva, i una reflexió mesurada sobre les conseqüències de la mercantilització neoliberal de la salut, considerada no com a dret civil universal, sinó com a mercaderia.

La reflexió de Josep Bernabeu no es complaent ni optimista, més aviat el contrari, i tot just per això hauria de contribuir a crear un estat d’opinió crític amb els riscs i les conseqüències pernicioses del mercat de la salut, del “progrés” tecnològic desregulat i de les falses promeses de vida eterna que porten dins el verí de la destrucció. Una opinió que s’hauria d’escampar i generar iniciatives reguladores internacionals de protecció al planeta, la salut global i la pobresa. El coneixement no sempre és complaent, però si volem que el passat no siga pròleg del futur hem de començar per conèixer i després actuar.