República en la memòria

Les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 van obrir una inesperada crisi política en derrotar els partits republicans i socialistes a aquells què sustentaven una monarquia corrupta i còmplice amb la dictadura. Insòlita va ser la caiguda d’un règim polític en unes eleccions que no eren plebiscitàries. També va ser excepcional que es produís el canvi de règim de forma pacífica, com deia Miguel d'Unamuno des del balcó de l'Ajuntament de Salamanca en proclamar-se la República a la ciutat: «Vosaltres, als que se us ha anomenat “xusma encanallada”, heu donat un bell exemple de ciutadania mantenint l'ordre contra “els de l'ordre” que no era més que el desordre organitzat“.

A les eleccions municipals del 12 d'abril, les candidatures republicanes i socialistes havien guanyat a 42 de les 50 capitals; a Madrid, els regidors republicans triplicaven els monàrquics; a Barcelona els quadruplicaven. Davant del desconcert, el govern, reunit d'urgència, es debatia entre optar per la repressió, com proposaven els ministres conservadors, o que el rei obrís consultes per formar un altre govern i convocar eleccions plebiscitàries. Sabien que la monarquia havia perdut la batalla.

El comitè revolucionari republicà-socialista va fer públic la vesprada del 12 d'abril un comunicat en què deia que el resultat de les eleccions havia estat “desfavorable a la Monarquia i favorable a la República”. Els carrers de Madrid s'omplien banderes tricolor i cants de l'Himno de Riego.

A València, el matí del 14 d'abril, els carrers es van omplir de gent que celebrava el triomf de l'Aliança Antidinàstica republicana-socialista, liderada pel PURA (Partit d'Unió Republicana Autonomista), amb Sigfrido Blasco Ibañez al capdavant. Integraven també l'Aliança Antidinàstica el PSOE, Dreta Liberal Republicana, Partit Reformista i Agrupació Valencianista Republicana. Van obtenir 32 regidors davant dels 18 dels monàrquics.

A les quatre de la vesprada la multitud es va concentrar davant de la seu del diari El Pueblo al carrer Don Juan d'Àustria, on es trobaven reunits els regidors republicans electes i la Junta Provisional Republicana, els quals es van dirigir a l'Ajuntament per prendre possessió del govern de la ciutat. Allí Sigfrido Blasco-Ibáñez va proclamar la República davant la multitud que es congregava a la plaça d'Emilio Castelar; es van hissar la senyera i la bandera republicana formant-se una manifestació que es va dirigir a la seu del govern civil i després a Capitania General per demanar que s'hissara la bandera republicana als dos edificis, a la qual cosa es van negar el governador civil i el capità general, mentre no arribaren ordres de Madrid. Les funcions dels teatres i els cinemes eren interrompudes pels cants de la Marsellesa i l'Himne Regional.

A les nou de la vesprada els dirigents de l'Aliança Antidinàstica es van reunir a l'Ajuntament envoltats per la multitud que omplia les escales, els vestíbuls i els salons, i també la plaça d'Emilio Castelar. Van triar com a alcalde provisional Vicente Marco Miranda i van redactar un bàndol “Al poble valencià” en què es deia: “La República ha estat implantada per la via legal, donant al món un exemple únic a la Història. Que la seua defensa i consolidació siguen també exemplars”. Llavors va arribar un telegrama de Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, dirigit al “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua”, comunicant que s'acabava de proclamar la “República Catalana” a Barcelona. La resposta del nou alcalde Marco Miranda va ser: “València correspon salutació Catalunya admirable en un abraç de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. 

La II República no va arribar per una revolta popular, ni per una conspiració d'elits polítiques recolzada per un pronunciament militar com va passar a la Gloriosa revolució de 1868, ni per d'un buit de poder per abdicació del rei com el 1873, quan es va proclamar la Iª República. L'abril de 1931, Alfons XIII va haver de marxar, en paraules de Santos Julià, empès per “una festa popular revolucionària, quan el jornaler dels extraradis, l'artesà i l'obrer dels barris baixos, les obreres del tèxtil o de les noves indústries químiques, l'estudiant, el professional i l'intel·lectual dels eixamples es donaren cita a primeres hores de la tarda a la Porta del Sol per celebrar el resultat de les eleccions municipals del dia 12 i proclamar festivament la República. Va ser, en fi, aquesta mobilització la que va donar el seu primer caràcter al republicanisme, un sentiment sense arrels profundes a la societat, tan ampli com difús, emotiu, gens estructurat, sense partits, gairebé sense afiliats; un republicanisme que havia avançat, incontenible pels cafès, les sales de conferències, els carrers, a les consciències i als cors, sense que al mateix temps progressara en organització i en definició programàtica.” En paraules de J. Casanova: “La República no va ser la conquesta d'un moviment republicà amb arrels socials profundes, sinó el resultat d'una mobilització popular contra la Monarquia, que va recollir els fruits en el moment que a la Monarquia li van fallar tots els suports socials i institucionals.” La República que va arribar a Espanya el 14 d'abril, sense víctimes ni botxins, és memòria democràtica que encetava un temps d’il·lusió: el somni de la gent humil per construir un país nou.