El València CF, el nostre pati de darrere

L’ecologisme s’articula a tot arreu, ja des de fa molts anys, en diverses tipologies. Des de les més globals, les que pensen en el canvi climàtic, en la sostenibilitat del planeta en el seu conjunt, fins a les més locals, les que manifesten que des d’allò més proper és com millor es protegix allò global. La tipologia d’ecologisme anomenada amb les sigles NIMBY, no en el meu pati de darrere, en anglés, not in my back yard, seria una mena d’ecologisme de poca volada, un ecologisme que s’activa davant una afectació directa, com si l’escalfament global no la tinguera, tot i que siga més o menys invisible. D’aquesta manera el o la militant NIMBY no estaria massa preocupat perquè el territori valencià s’omplira de macroplantes fotovoltaiques, però atenció, si la línia d’alta tensió de la macroplanta es vol instal·lar davant el seu xalet, la cosa canvia. Davant l’alteració del paisatge proper, i només perquè ho és, proper, es desperta l’ecologista que tots tenim dins, l’ecologista parcial, fins i tot podríem dir l’ecologista egoista. No hauria de ser aquesta la forma d’actuar, veritat?, es pot lluitar contra la depredació del territori només amb queixes centrades en el nostre «pati de darrere»?.

El valencianisme és un pensament polític que pretén enfrontar-se amb el centralisme de l’estat espanyol, madrileny generalment, i que pregona la inqüestionable personalitat política del poble valencià. El valencianisme polític vol que les decisions importants que afecten el país dels valencians i de les valencianes es prenguen majoritàriament ací, i si no és possible això, reivindica tindre la major influència possible en les accions que a Madrid es prenen i que ens afecten. Hi ha un infrafinançament patit fa molts anys pel poble valencià,  hi ha baixes inversions de l’estat, aquest país paga com si fóra una terra rica, quan és més pobre que la mitjana d’Espanya. Sembla evident que el poble valencià no es fa valdre a Madrid com cal, i com fan altres. I com si uns NIMBY del centralisme foren, moltes persones aficionades del València CF manifesten la seua frustració per com es tracta l’afició del València, i potser el poble valencià, des del poder de Madrid, com si l’infrafinançament no formar part de l’equació. El cas Vinicius seria un exemple recent, però la Llei de l’Esport de 1990 i l’oportunitat perduda de la nova Llei de l’Esport de 2022, serien exemples de més pes, exemples de com el centralisme estatal ignora i menysprea allò valencià. Llàstima que el NIMBY valencianista, futbolístic, només veja el centralisme quan el té al davant del seu xalet, és a dir, quan afecta el seu estimat club de futbol. Si pensara amb perspectiva més global potser també se’n recordaria del canvi climàtic i del centralisme a l’hora de votar, potser ja ho fa, qui sap. Potser només caldria convertir el valencianisme futbolístic en polític.

El turisme creixent a les nostres ciutats, València inclosa, està generant la seua accelerada despersonalització. Els apartaments turístics arreu la ciutat, per exemple, aproximen cada vegada més els barris a una mena de resorts: pèrdua de teixit social, de comerç local, de personalitat. Cada vegada més les ciutats s’assemblen més entre elles, i es pot prendre un café a la mateixa franquícia, té igual que estigues  a València, a Atenes o a Nova York. El valencià hauria de donar-li personalitat a la ciutat, fer-la única, original, diferent, però a la creixent omnipresència del castellà ara ja sembla afegir-se l’anglés com a llengua cada vegada més hegemònica, als menús, als cartells, a les tendes. Això pot no preocupar excessivament molts aficionats del València CF, potser això no va amb ells i elles, o potser tot es justifica amb la creació de riquesa per la ciutat, tot i que les persones que hi vivim no se’n beneficiem tant com altres que sovint ni viuen entre nosaltres. Però, i si resulta que la despersonalització poguera fer de València una no-ciutat? i si el València CF esdevé alhora un equip sense ciutat?, tot amb paraules de Vicent Molins. De nou al NIMBY valencianista, futbolístic, es preocupa per si resulta que el València CF perd la seua personalitat i vinculació a la ciutat que el va vore nàixer el 1919 i es convertix, si no ho ha fet ja, en una franquícia que tant podria estar a València, com a Atenes, com a Nova York. La gentrificació de la ciutat li importa al o la NIMBY, però el València li importa molt més, el València CF és el seu pati del darrere. Potser ens hauria d’importar tot alhora i actuar en conseqüència, no?.

El neoliberalisme és eixe pensament econòmic que posa per davant del benestar de la majoria social el desenvolupament econòmic. En realitat el neoliberalisme fa més rics els rics, pocs, i més pobres els pobres, cada vegada més. El capitalisme 2.0. no dubta a especular amb els productes financers, manipular els mitjans de comunicació, alterar la lliure competència, refugiar-se a paradisos fiscals, pagar pocs impostos en proporció al seu patrimoni, i especialment als seus beneficis, crear empreses fantasma, contaminar a dojo o fer servir mà d’obra infantil als països on pot fer-ho legalment, alhora que es mostrar ecologista o solidari allí on això li genera bona imatge empresarial. Molts NIMBY valencianistes no pensen que el neoliberalisme siga un problema, és l’economia i punt. Al cap i a la fi estem envoltats d’empreses i fons d’inversió que fan aquestes coses tan lletges: al Port de València, amb l’energia, amb els aliments bàsics, fins i tot amb l’aigua, amb la roba, amb el comerç online. Però el que sí li preocupa al NIMBY és que el València CF ha esdevingut propietat d’una empresa que fa moltes de les coses lletges que ací s’han enumerat, però això sí, les fa amb el club que estima. Part de l’afició del València pensa que aquestes coses es poden fer amb els aliments, amb l’aigua, amb el comerç,... però amb el València CF no, això sí que no, és injust, intolerable, al meu pati de darrere, no. Es pot voler la democratització del València CF sense qüestionar alhora el marc neoliberal existent?.

Potser també en el tema del València CF, i la seua terrible situació esportiva, social i econòmica, convindria actuar més a nivell global i no només a nivell local, perquè el nostre problema és el problema de molts altres clubs, de fet és el problema de tot el món, i té nom: neoliberalisme. Aquest sistema depreda un planeta finit com si fora infinit, i elimina la diversitat per tal d’enriquir uns pocs. Potser s’endinsem a un món on ser del València siga com ser de Seat o de Renault, una decisió mercantil i no identitària, arrelada, sentimental.

No siguem NIMBYs i humanitzem el sistema, tot el sistema. Cal posar les persones, totes les persones, al centre. Això és el que potser salvarà el nostre club i tots els clubs.