Pedro, sense benzina

Poc a poc l’opinió pública i l’opinió publicada va rendint-se a les evidències. Tot i les resistències per fer-ho, ningú no pot dubtar que la crisi de règim continua el seu transcurs, navegant entre la restauració i la reforma d'un model de l’estat espanyol que l’esclat del 15M ja s’encarregà d’advertir. Un règim que quedava impugnat, el sistema de relacions entre governants i governades ja no era vàlid i calia, amb urgència, anar bastint una alternativa que aglutinés a tots els sectors descontents amb el “laissez faire” contemporani.

Un procés que va viure una nova acceleració fa tres setmanes quan, per sorpresa i amb evident falta d’estratègia, el PSOE, el partit que més s’assemblava a Espanya en 2004 segons Zapatero, donava un pas més cap a la “PASOKització” que alguns auguraven amb la defenestració del seu Secretari General. De la força política que havia aglutinat tota l'esperança d'un país que volia abandonar el dolor i sofriment d'un estat partit per dos meitats, el PSOE ha anat convertint-se en la pedra que arrossegues i que t'impedeix avançar a major velocitat. Mentre a dintre de Ferraz, Pedro Sánchez pronunciava el “et tu quoque Hernando fili mi!”, fora tornava a escoltar-se el “no nos representan” com un crit en la boira diumenge passat. La traïció s'havia completat, el PSOE anava a investir president a Mariano Rajoy quan encara existien altres vies per tal que eixe dramàtic fet no es consolidés.

Escoltem moltes vegades allò de què “hi ha anys que pareixen dècades” i dia rere dia agraïm  la sort per poder participar en aquests moments accelerats. El fil narratiu no para de donar bots inesperats en aquest conte sense fi. L'últim salt, la compareixença de Pedro Sánchez on el del barri de Tetuán s'erigia dissabte de matí com una mena de paladí de les essències socialistes del PSOE front a unes elits atrintxerades en el front sud-oest del partit. Sánchez ha volgut redimir-se, però arriba tard a tot arreu, a la interna i a l’externa.

Per nosaltres, ja ho avançàvem, l'estat espanyol va sofrir un abans i un després el 15 de maig de 2011. Els consensos que eren vàlids fins llavors quedaven impugnats i en redefinició des d'aquell moment i la ciutadania va prendre bona nota. La nova maduresa de la gent del nostre de país de països no entén de tacticismes per salvaguardar unes elits mediocres que fan tap de botella per una nova societat que clama per erigir-se en protagonista de les seues vides. La força política que faça una bona lectura d’aquest context mutant aconseguirà representar aquests anhels de canvi. La gent no es conformarà amb un tour de carretera a la desesperada. Amb Podem eixes demandes no cauen en buit, eixes veus són la nostra fulla de ruta i el nostre aliment. Nosaltres hem vingut per quedar-nos.