Qui és Rafael Blasco?

¿Un personatge amb la sang freda, que dorm com un rellotge cada nit? ¿Un personatge de presència, tracte i vida “normals”, que el veus en qualsevol lloc i no et crida l'atenció? ¿Un personatge d'una gran habilitat política, per dir-ho així, que sap on i quan ha d'actuar? ¿Un personatge sense manies morals, que els escrúpols els guarda com en una caixa forta i ni se'n recorda? ¿Un alzireny de l'any 1945? Tothom deu saber a hores d'ara que parle de la mateixa persona: Rafael Blasco Castany. Aquest Blasco va formar part de tots els governs de la Generalitat, tant amb el PSOE com amb el PP, des del 1983 fins al 2012. En el cas judicial Cooperació o Blasco es va demostrar que va desviar i apropiar-se d'uns sis milions d'euros públics, que havien sigut destinats a països subdesenvolupats.

El personatge no resulta tan singular, si pensem en la quantitat de polítics valencians, bàsicament del PP, que s'han dedicat al saqueig generalitzat dels fons públics. Ara bé, encara sorprenen més que els corruptes els precedents polítics de Blasco, en el temps de la seua joventut. Aquest conseller de la Generalitat Valenciana gairebé perpetu va pertànyer a les organitzacions clandestines PCE, MCE i FRAP, on va ocupar llocs de rellevància i a causa dels quals va ser empresonat per primera vegada en la seua vida (pel cas Cooperació o Blasco ja ha complit quatre anys de pena). ¿Com explicaríem aquesta trajectòria política, que va del PCE i FRAP al PP?

La distància temporal dels inicis polítics de Blasco no fan pensar que hi havia cap previsió de futur delinqüent en els seus anys revolucionaris. Un jove no calcula res a vint anys vista. En tot cas, ningú es lliura de degradar-se a mesura que passa el temps, sobretot si l'ambient convida a tal “banquet secret”. De tota manera, desconeixem l'evolució mental, el recorregut que ha fet el d'Alzira per esdevenir allò que ha esdevingut. No sols per intentar fer-ne entenedors els aspectes psicològics, sinó també perquè les presons es feren servir per allò que s'inventaren, rehabilitar els seus interns. En compte de satisfer-se amb les condemnes dels presos, els magistrats haurien de buscar fórmules per commutar penes a canvi de regeneració de conductes. ¿Ingenuïtat per banda meua o hipocresia del sistema polític pel que fa al règim penitenciari?

A finals del segle passat, l'anomenada esquerra es balancejava en la seua ocupació de sempre, intentar una redistribució de la riquesa mundial, tot i que avui dia, no s'han reduït les diferències econòmiques entre la població, sinó justament al revés. A més a més, però, l'esquerra s'ha quedat bocabadada davant la seua suposada preocupació social o, millor dit, davant el seu paper en el món. ¿Blasco va ser conscient d'aquesta espera godotiana i va tirar al dret? No en tinc ni idea. ¿O robar a qui fora, uns desgraciats tercenmundistes, ho va covar en el seu pensament quotidià anys i panys? Ni idea. Probablement totes aquestes qüestions deuen trobar-se fora dels circuïts mentals de Blasco en l'actualitat. Amb tot i encara que puga semblar anecdòtic, conèixer la trajectòria de la perpetració dels delictes, com el furt de diners públics, marcaria una manera de fer contrària a la del cinisme, la indiferència i la corrupció.