Rajoy va perdre el volant

Ja fa uns mesos que Rajoy és només una titella dels sectors més conservadors del seu partit i d’altres poders fàctics resistents a superar la transició, eixa etapa de la nostra història amb moltes més foscors del que el relat oficial confessa. Esta afirmació va començar en forma d’intuïció i, més tard, ha circulat informació que permet dir-ho amb rotunditat, però no em detindré més en la qüestió, que només requeriria de la valentia dels mitjans per publicar-la amb tot luxe de detalls, sinó en les conseqüències d’aquesta pèrdua absoluta del control que ens aboca a la imprevisió i el caos.

La resposta del Govern espanyol només s’entén des de la ceguera que provoca l’odi o pel sentiment de ràbia davant el perill de perdre uns privilegis consolidats fins fa ben poc. Rajoy no és eixa persona que odia i tampoc estaria en la part més alta de la llista de beneficiats per una transició “modèlica” per les butxaques dels privilegiats de la dictadura. Unes elits amb arrels ben profundes també en el PSOE, partit irreconeixible al que la veu només li dóna per mostrar suport a les actuacions del govern central.

La resposta del sector de l’extrema dreta instal·lada en el govern és fruit d’un càlcul precipitat del cost-benefici de les imatges de confrontació i sotmetiment de catalanes i catalans que volien expressar la seua voluntat a unes urnes. Clar i ras. Amb l’actual Constitució, però sobretot amb l’actual sistema electoral, alguns van fer més cas a les veus que demanaven contundència a diversos indrets de l’Estat que als qui pensem que hi ha espai per l’acord amb el diàleg. Tants cops de porra, tants escons.

Només així s’entén que s’hagen buscat les imatges que es van veure diumenge passat a Catalunya. Un desplegament sense precedents per un referèndum que estava titllat de pantomima sense cap efecte jurídic pel govern espanyol i les forces polítiques unionistes, té sentit? Què es buscava anunciant l’hora de partida de les expedicions de Guàrdia Civil i Policia cap a Catalunya al crit de “A por ellos!” ? Només hi ha hagut disturbis on s’han desplaçat ANTIdisturbis, no és curiós?

Rajoy és molt millor estratega i, si per ell haguera sigut, haguera posat en una difícil situació al govern català tractant d’explicar davant la comunitat internacional quins serien els passos següents mentre obria el Marca i degustava un puro. Però no, ara la comunitat internacional es pregunta com s’ha pogut arribar a eixa situació i demana un diàleg que alguns no hem deixat de reclamar. Si Mariano Rajoy ha de dimitir, baix el meu punt de vista, és per desistiment de funcions, per haver-se deixat prendre el volant pel sector reaccionari del seu govern i, de pas, haver enviat al món una imatge d’Espanya que no ens convé a ningú, tampoc a Catalunya. Rajoy ha de confessar que no pot dominar els dòbermans.

Com es soluciona açò? Doncs és senzill i a la vegada complicadíssim: DIÀLEG. Anit entrava per telèfon a un programa de televisió d’eixos de tertulians plurals i un d’ells em va donar la clau per explicar en què s’ha de basar este diàleg. Deia el Sr. Viciano que cada vegada que es concertava un diàleg, la cosa acabava en cessions cap als territoris. Doncs potser la clau siga no entendre que ningú parteix des de la posició de posseïdor d’alguna cosa (poder, recursos, competències...) que ha de cedir, sinó de començar este diàleg des d’allò que convé a la vegada a cada territori i a l’Estat. Com es fa als estats moderns, ni més lluny.