El térbol paper del comissari Conesa en la transició: el mestre de Billy el Niño i de Villarejo en la claveguera policial

El comissari Roberto Conesa –especialista de la Brigada Política Social en infiltracions, entrenat per la CIA i cap de la Brigada Central de la Comissaria General d’Investigació Social el 1974– va continuar engrossint a les acaballes del franquisme la llista de premis en metàl·lic i felicitacions per les operacions cícliques contra els grups de l’esquerra radical antifranquista. El policia, a més, va detindre el 1973 els presumptes responsables del segrest de Felipe Huarte, el primer empresari segrestat per ETA i, un any després, va rebre una felicitació i un premi en metàl·lic de 25.000 pessetes per haver impedit el segrest del comte de Barcelona a Mònaco

Després de l’atemptat d’ETA del 13 de setembre de 1974 contra la cafeteria Rolando de Madrid, situada a tocar de la DGS, Conesa és recompensat amb 50.000 pessetes per les detencions dels pretesos autors. Tant en el seu expedient com en la roda de premsa posterior a les detencions, el comissari va atribuir falsament al PCE una vinculació amb l’atemptat que en realitat mai va existir.

A les seues ordres treballava aquells dies un policia desconegut anomenat José Manuel Villarejo Pérez, aprenent de les clavegueres de les quals, passat el temps, arribarà a ser el màxim exponent. El 1975, la Direcció General de Seguretat proposa concedir una creu al mèrit policial a Villarejo i la mateixa creu amb distintiu roig al comissari Conesa. Aquell mateix any, a l’agost, Villarejo participa en Madrid, a les ordres de Conesa, en una operació contra el FRAP, “en què va aconseguir la detenció de la totalitat dels dirigents”, i per la qual va cobrar 25.000 pessetes de premi en metàl·lic.

Un altre policia de fama inquietant a les seues ordres és El Pelos (“que és com l’anomene per la seua pelussera a la moderna”, va explicar en una entrevista en ABC). Els detinguts de l’oposició antifranquista li havien posat el malnom Billy el Niño i el seu llegendari historial de maltractaments i tortures el persegueix fins hui. L’inspector Antonio González Pacheco, d’infaust record per a les seues nombroses víctimes, va ser l’alumne avantatjat de Conesa. El seu currículum tan negre el va resumir emocionat en el Congrés dels Diputats l’actual vicepresident del Govern, Pablo Iglesias, amb alguns dels abundants testimoniatges de les tortures salvatges de la Brigada Política Social.

L’historial de Billy el Niño, publicat per eldiario.es, va en paral·lel al del seu mestre Roberto Conesa, del qual era deixeble i amic. En una operació contra el FRAP al juliol del 1975, Conesa és recompensat amb 30.000 pessetes i el seu deixeble El Pelos amb 20.000. El 30 de setembre de 1975, tres dies després dels últims afusellaments del franquisme de cinc militants del FRAP i d’ETA, el comissari és agraciat per la Presidència del Govern amb l’Ordre Imperial del Jou i les Fletxes.

Després de la mort de Franco, Conesa l’allunyen de Madrid. El 22 de juny de 1976, el ministre de Governació Manuel Fraga el nomena cap superior de Policia a València, on substitueix el comissari José de Oleza, un altre històric de la Brigada Política Social. En la capital del Túria va ser el màxim cap de la Policia valenciana fins que el 30 de gener de 1977, el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, el crida des de Madrid per a situar-lo al capdavant de la investigació del segrest d’Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat, i del tinent general Emilio Villaescusa, president del Consell Suprem de Justícia Militar.

La primera cosa que va fer quan va arribar a la capital va ser reunir-se amb Billy el Niño i reagrupar “els seus xiquets” especialitzats en els GRAPO, un grupuscle térbol infiltrat per Conesa i els seus homes.

“En general són els partits minoritaris, i no els de masses, els que recorren a la violència; i precisament perquè són partits menuts costa més faena infiltrar-s’hi”, va explicar Conesa després de l’alliberament d’Oriol i Villaescusa. Aquella operació llegendària va valdre al comissari una recompensa de 200.000 pessetes, segons el seu expedient, i l’emblanquiment mediàtic del personatge (amb algunes excepcions: els reportatges del periodista Gregorio Morán en Diario 16, disponibles actualment en l’Arxiu Linz, detallen el currículum del superagent).

La periodista Pilar Urbano va publicar una sèrie de reportatges en ABC sobre l’actuació de Conesa en la resolució del segrest a les mans dels GRAPO que donen compte de l’emblanquiment de l’històric repressor: “No és un home endurit ni malcarat, ni fred, ni moltíssim menys despietat”, va escriure.

“Mire, Pilar”, va dir Conesa en un dinar amb la periodista a què no va faltar la dona del comissari, “no he deixat d’assistir ni a un sol interrogatori (...), ho jure per la meua ànima que no he seguit més tècnica que la del diàleg! (...) Li done la meua paraula d’honor de veterà policia que no s’ha tractat malament cap dels detinguts”, afirma Conesa davant la periodista, que pregunta embadalida: “Com funciona el seu cervell, Conesa?”.

El 2 de juny de 1977, el ministre de la Governació Rodolfo Martín Villa nomena el policia comissari general d’Informació, un dels llocs clau des del qual pilotarà tota mena de trames fosques relacionades amb la guerra bruta. El comissari tindrà així “plena dedicació habitual al servei, sense límit d’horari”.

L’expedient de Conesa inclou les nombroses citacions de l’Audiència Nacional (antic Tribunal d’Ordre Públic, l’organisme repressiu per excel·lència del franquisme) tant a Conesa com a Billy el Niño per sumaris com el del segrest d’Oriol i Villaescusa o l’assassinat dels advocats d’Atocha.

González Pacheco va comparéixer (després d’unes quantes citacions) en aquest últim judici, però en quasi tots els grans processos de la transició Conesa i el seu alumne es van escapolir hàbilment de declarar davant el jutge escudant-se en “viatges a l’estranger” i “serveis de repressió del terrorisme”. Cada vegada que el citaven en l’Audiència Nacional, donava la casualitat que El Pelos estava “a l’estranger en serveis d’interés públic relacionats amb la seguretat ciutadana”.

En l’expedient de Conesa consta una interpel·lació del grup socialista en el Congrés al Govern per “l’hàbit” de tots dos funcionaris de no comparéixer davant la justícia. Tampoc compareixeran en diversos judicis per tortures (com, entre altres, el dels maltractaments denunciats per Pablo Mayoral, militant del FRAP i actual president de la Comuna de Presos del Franquisme).

Hui, Billy el Niño –ja jubilat després d’una llarga etapa en l’empresa privada– té un apartament a Benicàssim, segons va descobrir el programa 360 grados d’ETB. L’exagent de la Brigada Política Social va conéixer bé la costa castellonenca quan estava a les ordres de Conesa, al qual acompanyava a reunions amb el mercenari i sicari dels GAL Jean Pierre Chérid, segons el testimoniatge de la seua vídua en el llibre Chérid, un sicario en las cloacas del Estado, de la periodista Ana María Pascual. La dona va contar que els comissaris Roberto Conesa i Manuel Ballesteros, juntament amb Billy el Niño, freqüentaven la terrassa del restaurant de l’aeroclub que regentaven els germans Gilbert i Clément Perret.

Teresa Rilo, la viuda de Chérid, va conéixer aquells dos “individus cordials, atents i educats” malgrat els “advertiments divertits” del seu marit sicari: “Aquests han sigut gàngsters, com els de les pel·lícules”, li deia. La família, marsellesos del milieu criminal parisenc dels anys 60, va arribar a la costa valenciana fugint literalment a tirs d’una guerra de bandes en la capital francesa. Els germans Perret sempre se’ls ha vinculat a la guerra bruta (i, singularment, a l’atemptat contra el Bar Hendayais). El 1985, en aquell mateix restaurant de l’aeroclub de Castelló, ETA va assassinar Clément Perret.

En el restaurant, entre “graellades de carn i de verdura”, coincidien aquests personatges inquietants amb el comissari Conesa, “un individu sinistre, d’aspecte malaltís”, a qui sempre acompanyava Billy el Niño, “la seua mà dreta”. “Formaven un duo curiós: el mestre i el pupil; l’home seriós, de poques paraules, i el seu vehement alumne”, diu Teresa Rilo. En el judici per l’atemptat del Bar Hendayais, pel qual va ser condemnat i finalment absolt pel Tribunal Suprem el comissari Manuel Ballesteros, es va descobrir que Billy el Niño era qui pagava mig milió de pessetes mensuals als pretesos confidents que presumptament van cometre el crim, tal com va publicar El País.

Mestre i pupil, segons el testimoniatge presencial de la viuda de Chérid, freqüentaven també la pizzeria L’Appuntamento, un dels epicentres de les trames negres neofeixistes durant la transició. Per allí coincidien amb terroristes italians com Stefano Delle Chiae o Carlo Cicuttini, el quart pistoler de l’atemptat contra els advocats laboralistes d’Atocha, entre molts altres personatges poc recomanables.

Un altre dels casos sonats en què es va veure implicat Conesa va ser l’intent d’assassinat, el 5 d’abril de 1978 a Alger, del líder del Moviment per l’Autodeterminació i la Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC), Antonio Cubillo. En la batejada Operació Mallorca, que va deixar greument ferit i en cadira de rodes Cubillo, “Roberto Conesa, que aquells dies estava al capdavant de la Comissaria General d’Informació, es va encarregar de portar a la pràctica tota la part operativa”, afirma la historiadora Sophie Baby en El mito de la transición pacífica (Akal, 2018).

José Luis Espinosa Pardo, un d’aquells personatges foscos del tardofranquisme i de la transició poc coneguts, va ser un històric infiltrat de Conesa en el FRAP (va participar en la seua fundació) i en els GRAPO, entre molts altres partits, segons les dades que aporta el periodista Federico Utrera en Canarias, secreto de Estado (Mateos López Editores, 1996). Espinosa, mort el 2016 i el paper del qual va ser clau en la detenció del comité central dels GRAPO a Benidorm el 9 d’octubre de 1977, va ser condemnat a 20 anys de presó per l’Audiència Nacional (va eixir en llibertat el 1996).

Després d’infiltrar-se entre els independentistes canaris i fins i tot proporcionar-los explosius per a cometre atemptats a Madrid, Espinosa “va fer de pont entre el GRAPO i l’MPAIAC”, afirma l’historiador Xavier Casals en La transición española, el voto ignorado de las armas (Pasado y Presente, 2016). Casals opina que “és difícil contestar la pregunta de qui va ser el responsable últim de l’atemptat contra Cubillo i l’autonomia que va tindre Conesa a l’hora d’ordenar-lo”. El valuós testimoniatge de l’infiltrat José Luis Espinosa apareix en el documental Cubillo, historia de un crim en de Estado.

La sentència per l’intent d’assassinat de Cubillo al·ludeix als “homes de darrere” que van impulsar l’atemptat des del “aparell policial” (el 1987, Espinosa i Conesa van protagonitzar un acarament judicial en què es van tutejar). “Ha resultat acreditada la intervenció, juntament amb Espinosa, d’un altre o uns altres ‘homes de darrere’ pertanyents a l’aparell policial espanyol d’aquella època i que van ser també els que van prendre la decisió delictiva”, diu la sentència. El 1992, el Tribunal Suprem va confirmar la sentència i va sol·licitar l’obertura d’una altra instrucció per a identificar els policies implicats.

Després de jubilar-se el 1979 (any en què va patir un infart), Conesa va desaparéixer del mapa. Hi ha versions contradictòries sobre les seues activitats després de 40 anys en la Policia (alguns afirmen que es va traslladar a viure a les Canàries i uns altres que va ser cap de seguretat d’una empresa hotelera a la República Dominicana). Va ser ell mateix qui les va difondre per despistar? “Algunes coses és millor que no se sàpien mai”, va dir el 2008 el director dels serveis d’informació durant la Transició, Andrés Cassinello...

El comissari Roberto Conesa va morir el 26 de gener de 1994 als 77 anys. Va ser, tal com el va definir l’escriptor Jorge Semprún, “la imatge genèrica d’un passat de violència i de sang”.