Exemples d’altres riuades a València: reubicació de pobles i barris sencers i construcció de jardins inundables

La DANA del 29 d’octubre ha sigut la més catastròfica registrada en els últims temps a la Comunitat Valenciana, però no ha sigut l’única en una terra que viu constantment sota l’espasa de Dàmocles de la gota freda i els temporals. La història valenciana està plena de casos de catàstrofes generades per la pluja i, en les últimes dècades, hi ha exemples de com la vida s’ha adaptat i s’ha obert pas.

Els exemples més dràstics es van viure després de la coneguda com a pantanada de Tous, el trencament de la presa situada en aquesta localitat el 20 d’octubre de 1982 provocada per una gota freda explosiva i que va causar la inundació d’una trentena de municipis en la ribera del Xúquer, amb nivells que en algunes localitats van arribar fins a 8 metres. La pantanada va inundar de manera quasi immediata les localitats més pròximes a l’embassament, Sumacàrcer, Gavarda i Beneixida; aquestes dues últimes es van veure afectades de tal manera que la major part de les seues cases van haver de reconstruir-se. Però es va optar per alçar-les en altres emplaçaments més elevats pròxims als antics nuclis originals.

La decisió la va prendre el Consell de Ministres el 1984, en què va aprovar una partida de 380 milions de les antigues pessetes (2,3 milions d’euros i equivalents a uns 9 milions, actualment), en col·laboració amb la llavors incipient Generalitat valenciana com a inversió per a construir els municipis de nova planta. En el cas de Beneixida, la reubicació va ser total, i ara la localitat, situada a 13 quilòmetres i habitada de nou des del començament dels noranta, és un nucli d’uns 650 veïns, que presenta una planta ortogonal perfecta testimoni de la seua modernitat. Molt similar és el cas de Gavarda, ara de poc més de 1.000 veïns, que va ser reubicada en un pujol, però manté encara uns 70 habitants en el seu antic nucli més alt que es va salvar parcialment. Actualment, queden pobles fantasma en els seus emplaçaments anteriors, traçats de carrers i esglésies en perfectes condicions, testimonis amb marques del nivell a què va arribar l’altura de l’aigua.

Dècades després va arribar la DANA del 2019 i una de les localitats més afectades va ser Ontinyent, municipi que se situa als peus del riu Clariano, i que en aquell moment va tornar a inundar de manera definitiva –amb una pluja de 400 litres per metre quadrat– el barri de la Cantereria. Aquell episodi va donar pas al fet que les autoritats municipals, autonòmiques i estatals tornaren a optar per reubicar els habitants, aquesta vegada a una escala menor, però que es considera un exemple europeu de la reducció de l’impacte ambiental a les ciutats amb una solució per a eliminar el risc residencial.

Aquesta intervenció ha suposat la demolició de gran part de les cases de la zona, la indemnització dels seus veïns per a la seua reubicació, i la construcció d’un parc inundable. Fins ara, ha rebut una inversió total de 7 milions d’euros aportada entre el mateix Ajuntament d’Ontinyent, la Generalitat, el Govern central i la Unió Europea.

Replantejar l’urbanisme

Que l’aigua reclame el lloc que històricament ha sigut seu no és res de nou en el litoral mediterrani. Va passar la setmana passada i és normal que torne a passar. Així ho entén María Jesús Romero, professora doctora titular de la Universitat Politècnica de València (UPV) del Departament d’Urbanisme en l’Àrea de Dret Administratiu.

Romero explica que, un problema que s’ha patit amb aquesta DANA i altres ha sigut el canvi antròpic ocasionat, és a dir, el canvi fet pels éssers humans en l’entorn. Aquest agreuja els riscos d’inundacions, perquè agreuja les conseqüències pel fet de construir infraestructures o urbanitzar zones inundables que poden crear un efecte de presa, i que, “quan l’aigua supera aquests obstacles, retorna amb més força”.

L’experta urbanista explica que es tenen eines com el Patricova (Pla d’Acció Territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del Risc d’Inundació en la Comunitat Valenciana), un pla aprovat el 2003 i revisat i actualitzat el 2015. Aquest pla presentava mesures estructurals davant els riscos per inundacions com ara canalitzacions, motes o canals de drenatge, i altres de no estructurals com la planificació dels usos del sòl. Aquest pla, a més, és la guia que delimita els plans d’ordenació urbana dels municipis.

Però el Patricova té un inconvenient essencial: no és retroactiu respecte del 2003, quan va ser aprovat inicialment, per la qual cosa la planificació urbanística no inclou la intervenció sobre zones urbanes consolidades i, segons adverteix Romero, hi ha alguns municipis que estan sencers en zones potencialment inundables, segons nivells de risc. D’altra banda, els plans urbanístics municipals també tenen el problema que s’actualitzen poc sovint i, quan es fa, “alguns ho fan amb un procés que dura 15 anys, amb sort”, lamenta la professora de la UPV. A més, adverteix, “en alguns ajuntaments es trampeja per a poder construir en zones no recomanables i que no tots són diligents a l’hora de tindre actius plans d’emergència davant aquests riscos”.

Solucions? Com el Patricova, Romero apunta en dues direccions: les estructurals i les urbanístiques. Respecte de les zones habitades, admet que “és molt difícil i molt costós, no es poden esborrar poblacions de milers d’habitants com Paiporta d’una plomada, no és el cas de Gavarda i Beneixida. Però sí que són necessàries actuacions més quirúrgiques, almenys en les zones amb el risc d’inundació més alt”. Tot això hauria d’estar acompanyat de pedagogia respecte de la població i els dirigents públics, conscienciar dels riscos, saber com actuar davant les alertes i no deixar que s’entenguen com un obstacle per a construir lliurement en qualsevol lloc.

Quant a les infraestructures, també assenyala que són molt necessàries. Posa d’exemple el Pla Sud de València, el projecte per a desviar el llit del riu Túria pel sud de la ciutat després de la riuada que va inundar la capital l’any 1957, quan passava pel centre urbà. “S’ha d’amplificar la normativa, s’hauria d’adequar a les circumstàncies climàtiques actuals”, per la qual cosa aposta per l’execució de noves infraestructures que alleugen de cabal el riu Túria davant possibles avingudes. “Ara el nou llit està preparat per a assumir fins a 5.000 metres cúbics per segon, però en la riuada del 1957 l’avinguda va arribar a ser de 6.000 metres cúbics”. La raó és que, explica, “el pla contenia altres obres que no es van executar; ara s’ha posat a prova el nou llit de Túria i ha aguantat, però encara estem en risc”.