Judici a l’“hecatombe” de la Covid en la residència d’Alcoi: “No funcionava bé per l’escassetat de treballadors”

“Vull que es faça justícia”. María Consuelo V. tenia als seus pares ingressats en la residència de majors Domus Vi d’Alcoi (l’Alcoià), de gestió privada i titularitat pública. Sa mare va morir per Covid l’abril del 2020, en la pitjor etapa de la pandèmia. La dona va declarar com a testimoni davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 d’Alcoi en el primer judici a Espanya per la via civil contra l’entitat gestora d’una residència de majors. En el procés, impulsat per l’Associació de Familiars Afectats en les Residències DomusVi d’Alcoi i Cocentaina, estan personats 46 acostats de 18 de les 74 víctimes mortals del primer mes de la pandèmia (van morir el 52 per cent dels majors interns), amb una petició d’indemnització de més de dos milions d’euros.

La segona sessió del judici, celebrada dimarts, va anar precedida per la declaració del metge Manuel Pérez, cap de la Unitat d’Hospitalització Domiciliària de l’Hospital Mare de Déu dels Lliris, que va acudir a la residència el 12 de març de 2020, dos dies abans de la declaració de l’estat d’excepció. El metge va descriure la situació com una “hecatombe”, amb un “caos organitzatiu tremend”, amb “falta de personal” i sense aïllament dels residents amb símptomes. Un “abandó” i una “desorganització” que no va veure en altres residències que va visitar, va declarar. Un cuidador geriàtric, que també va comparéixer en la primera sessió de la vista, va qualificar de “nefasta” la gestió del centre.

Tots els testimonis van incidir en situacions molt semblants. Conchín, una dona el pare de la qual va morir la matinada del 16 de març de 2020 va explicar que la seua intenció no era “cobrar diners”, sinó obtindre justícia. “Per sort o per desgràcia, va ser dels primers a morir”, va dir. L’home havia sigut ingressat una setmana abans a l’hospital a conseqüència d’una sonda que li havien posat incorrectament en la residència. En el centre sanitari van recomanar que tornara a la residència per a evitar el contagi en l’hospital. Tanmateix, mai va ser aïllat.

La testimoni va relatar el seu últim contacte amb el seu progenitor: “Em van deixar entrar a mi només cinc minuts acompanyada de la psicòloga, no estava aïllat, al costat estava el company [d’habitació]. El temps just per a fer-li una abraçada, un bes i res més”.

Mónica M., el sogre del qual va morir en la residència la matinada del 21 de març de 2020, va lamentar que la residència no informara posteriorment els acostats de les circumstàncies de la defunció dels seus éssers estimats: “Ens hauria agradat, i crec que és molt raonable, que ens explicaren quin va ser el procés, qui el va atendre i en quines condicions arriba a morir”.

La major part dels testimonis de la segona sessió del judici van ser dones. Enrique, el marit de María Cecilia V., va morir mesos abans de la pandèmia, el 7 d’octubre de 2019. La dona, igual que la resta dels testimonis, va incidir en la falta de personal en la residència: “Vaig notar que hi faltava molta gent per a atendre humanament les persones que hi havia ingressades”. De fet, la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives va sancionar la residència amb una multa de 40.000 euros en el marc d’un expedient previ a la pandèmia per falta de personal, tal com va informar aquest diari.

“El tracte no era humà”

També va recordar que “unes persones que han treballat tota la vida, tenen els seus drets a estar ben ateses”. No era el cas, d’acord amb els testimoniatges dels familiars, que van subscriure una queixa a la direcció, firmada per 127 persones, abans de la carnisseria que va suposar la Covid en el centre privat.

“El tracte no era humà, no per les persones que hi treballaven, que estaven mal pagades i supercarregades [de faena] i no podien atendre”, va dir la testimoni, que va centrar les seues crítiques en la direcció de la residència. “Eren persones molt vulnerables que necessitaven atenció i no en tenien”, va abundar.

La mare María Consuelo V., que patia la malaltia d’Alzheimer, va morir el 14 d’abril de 2020 a conseqüència de la Covid-19. La testimoni va lamentar que va rebre una “informació molt esbiaixada” i limitada. “Només deien l’imprescindible”, va afirmar davant el jutge. La dona va assegurar que, en la residència, “les coses no funcionaven bé a causa de l’escassetat de treballadors”.

La testimoni va relatar una situació il·lustrativa de les condicions de la residència que va patir son pare, també resident i mort el 2019. L’home es va trencar el maluc arran d’una caiguda. Tanmateix, en la residència, segons va dir, ni tan sols es van adonar que s’havia trencat el maluc. “Van tindre els sants nassos, si se’m permet dir-ho així, de vestir-lo amb el maluc trencat i d’asseure’l en la sala d’estar al matí, tot just veure’l em vaig adonar que hi passava alguna cosa”, va declarar en el judici.

La tanda de testimonis de la segona sessió del judici va reflectir una residència amb falta de mitjans i una situació caòtica davant la pandèmia de la Covid-19. Els acostats dels morts que van declarar, tots en to afligit, van relatar la impotència que van sentir davant la falta de mitjans en la residència i davant la poca informació que rebien de l’estat dels seus éssers estimats. “Eren tots persones, no eren coses”, va dir María Cecilia V.