Orriols: paradigma del barri silenciat

Si els barris situats a la perifèria marítima de València van patir en carn pròpia l’expansionisme del port i els capritxos suculents dels senyors de la rajola, els situats a les afores nord van ser víctimes del silenci absolut. Mentre les càmeres reflectien les raneres que va deixar l’orgia de la rajola prop de la costa, moltes zones del cap i casal experimentaven una degradació ‘interessada’, producte de la desatenció de l’exalcaldessa Rita Barberá (PP).

Unes zones que formaven part –a pesar de la lluita veïnal– de la València dual que tant van promocionar els governants anteriors. L’impuls de grans esdeveniments i projectes a càrrec de l’erari públic xocava amb les necessitats de barris únics en què les trames urbanes, més de poble que no de ciutat, constituïen un element únic de diversitat gens menyspreable. Els Orriols n’és l’exemple paradigmàtic.

Desproveït d’inversions substancials durant molts anys, el seu origen humil es manté. Ni la presència elevada de població immigrant, ni el drama social dels desnonaments han submergit el barri cap al camí de la marginació. Els veïns ho han evitat. És més, l’han revitalitzat mostrant una unió i un coratge envejables. Malgrat això, la vulnerabilitat hi continua. Rehabilitar habitatges, eliminar la brutícia, rebaixar la desocupació i frenar el fracàs escolar són els seus reptes pendents. Com en molts dels barris que componen la perifèria del cap i casal.

D’origen humil i ‘castigat’

Els Orriols van córrer en el segle XIX la mateixa sort que van tenir la majoria dels barris que formen els afores de València. Van nàixer com a pobles i després van ser annexats per una ciutat que s’expandia a recer de la Revolució Industrial. L’origen del barri es remunta a l’any 1237, quan el rei Jaume I va donar a Guillem Aguiló l’alqueria andalusina de Rascanya, població antecessora dels Orriols.

El barri va anar sumant espai durant tot el segle XX. De fet, entre els anys 1960 i 1970 la barriada es va incrementar per la construcció d’un centenar de pisos sense els equipaments més mínims per a poder desenvolupar una vida digna. Construïts pel promotor José Barona, representen prop del 60% de les edificacions del barri. Aquests habitatges van acollir l’onada d’immigració provinent d’Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa que es va instal·lar en el barri.

Com en la major part de la perifèria de València, la dècada del 1980 va ser especialment dura per Els Orriols. “Va ser un barri molt tocat per la droga. Es va convertir en un gueto”, relata María José Martín, integrant de l’associació Orriols Con-vive, que aglutina una bona part dels col·lectius que hi ha al barri. Una situació que va ser eradicada –ara només n’hi ha petites recialles puntuals centrades en unes zones determinades–. Hi va contribuir la integració total posterior del barri a la trama urbana de la ciutat.

Els Orriols va tirar avant. Com? Gràcies a un moviment veïnal potent que va abanderar campanyes d’alfabetització, iniciatives culturals tant de caràcter festiu, com ara exposicions, i reivindicacions en matèria d’inversions i infraestructures que durant l’etapa socialista van ser tingudes en compte. Encara que aquestes promeses incloses en un Pla Especial de Reforma Interior mai es van dur a terme.

Al començament de la dècada del 2000, va ser el barri de València –juntament amb Russafa– que més població immigrant va rebre. “Com a factors clau hi hagué el baix preu de l’habitatge i la presència de persones del mateix origen”, apunta Albert Moncusí, antropòleg de la Universitat de València i especialista en migracions que ha fet uns quants estudis sobre el barri. La població immigrant se situa en el barri al voltant del 27%, però producte de la crisi “des del 2009 està en descens”.

Una alta presència d’immigració que hauria pogut desencadenar climes de tensió i un conflicte de convivència veïnal. Més encara quan grups d’extrema dreta van promocionar repartiments d’aliments només per a espanyols. “No hi ha problemes de convivència amb la població immigrant”, indica Maica Baceiro, presidenta de l’Associació de Veïns d’Orriols-Rascanya. L’associació Orriols Con-vive, que integra tant organitzacions islàmiques com catòliques, és el viu exemple que no hi ha cap problemàtica respecte dels migrants. La població en conjunt és de 18.000 habitants, segons el cens. Però s’estima que podria arribar a 30.000.

Als factors que haurien pogut condemnar el barri a més vulnerabilitat, se n’hi van sumar uns altres, aquesta vegada promocionats des del mateix Ajuntament, que feia cas omís de les peticions d’equipaments públics i zones enjardinades. Es va tractar de la construcció del denominat ‘Nou Orriols’, situat sobre una antiga zona d’horta –símptoma de com l’expansió urbana ha corcat el cinturó verd que envoltava la ciutat–. Allí, es van instal·lar un conjunt d’urbanitzacions tancades que van acabar segregant el barri.

“Va ser un procés, en part, de new build gentrification”, assenyala Moncusí. És a dir, d’instal·lació d’habitatges de nivell de renda més alt prop d’altres amb menys nivell, amb l’agreujament consegüent de les diferències entre ambdues zones. “La línia del tramvia que separa els dos llocs transmet aqueixa idea de barri dual”, afirma Rafael Hernándiz, president de l’associació de comerciants del barri.

Reduir la desocupació i el fracàs escolar

Si els Orriols tant el 2001 com el 2006 va ser inclòs en l’Atles de la Vulnerabilitat Urbana a Espanya, el vendaval de la crisi econòmica va empitjorar la seua situació social. Amb la majoria de la població empleada en serveis de baixa qualitat i en la construcció, la punxada del ‘boom’ econòmic ha comportat que registre una taxa de desocupació pròxima al 40%, segons les associacions veïnals. Els serveis socials estan desbordats i el barri disposa de tres bancs d’aliments.

A més, des de l’associació de veïns, s’intenta reduir l’exclusió social mitjançant l’ajuda en els tràmits a la gent gran perquè aconseguisquen les medecines a cost zero o en l’elaboració de la documentació perquè les elèctriques apliquen bonificacions a la factura de la llum. Orriols Con-vive, en canvi, ajuda mitjançant intercanvis de llibres, fa tallers per millorar la formació i prepara activitats per a integrar la gent estrangera en el barri.

A la desocupació tan elevada, s’hi va afegir la implantació d’un centre comercial, quan en realitat els terrenys s’haurien hagut de destinar “a serveis per al tren”, recorda Hernándiz. “La implantació de l’Arena va ser el detonant per al comerç local”, critica. “L’obertura els diumenges ja seria el pitjor...”, secunda Martín. “No va ser positiva la seua posada en marxa. Un barri sense comerç, és un barri sense vida”, conclou Baceiro. Els veïns, al seu moment, van denunciar que el centre “va aconseguir el sòl a preus irrisoris i es va beneficiar de subvencions i altres facilitats”.

“El fracàs escolar al barri és molt elevat. Hi ha pocs xicots que acaben l’ensenyament obligatori. Més escassos són els que poden accedir a estudis superiors”, alerta Martín. De fet, la majoria dels col·legis que hi ha a la zona són privats o concertats. I no hi ha educació pública de 0 a 3 anys. Una petició històrica dels veïns.

Degradació ‘interessada’

Amb l’índex més alt de desnonaments durant els primers anys de la crisi, la degradació dels habitatges ha esdevingut uns dels problemes principals del barri. En la zona de Barona molts edificis pateixen problemes estructurals, com ara aluminosi, i la població de persones grans que hi resideix no té prou diners per a fer front a la rehabilitació.

“La culpa de la degradació de totes aquests habitatges és dels bancs”, afirma Baceiro. Després dels innumerables llançaments hipotecaris que ha patit el barri, les entitats financeres s’han quedat amb la propietat d’aquests habitatges. “Com que no hi poden fer negocis, les deixen abandonades. I no paguen la quota d’escala ni assumeixen cap altre pagament que hi correspon”, critica. A aquests habitatges, s’afigen els nombrosos baixos que l’impacte de la crisi i del centre comercial ha deixat buits.

Locals i pisos que han estat ocupats per gent sense recursos. La majoria de manera pacífica i sense causar problemes. L’excepció en són unes quantes famílies puntuals que es dediquen al lloguer il·legal. “És gent, màfies, que prové d’altres barris, com el Cabanyal, que s’estan regenerant, i que vénen ací a fer aquest tipus d’activitats”, afirma la presidenta de l’associació de veïns.

Els clots en alguns carrers i la brutícia són unes altres de les queixes. Encara que la calçada i les voreres estan més netes des de l’arribada del nou govern d’esquerres. No debades, en els temps de Barberá els veïns van haver de fer patrulles de neteja davant de la gravetat de la situació. “Necessitem més espais públics col·lectius, més zones verdes”, reivindica Martín. Des de l’associació de veïns es reclamen jardins en els antics Cartonajes Mora en el carrer de l’Arquitecte Rodríguez, en el carrer Santiago Rusiñol (antics vivers Bellver) i en el solar de l’ermita (abandonat i utilitzat com a aparcament provisional).

“La degradació del barri és interessada. Només m’ho explique per un interés especulador”, suggereix Hernándiz. “És producte de fer prevaldre les actuacions espectaculars per damunt d’atendre les demandes dels barris”, assegura Moncusí. Malgrat que els veïns consultats valoren positivament l’atenció prestada pel nou govern municipal, a l’executiu liderat per Joan Ribó li queda molta faena per davant. Llevar l’esparadrap imposat a Els Orriols ha de ser l’objectiu.