El PP de València i el congrés que és tota una història
En un altre partit seria poc probable una situació semblant. Un congrés provincial bloquejat perquè la direcció nacional no vol que s’hi enfronten dos candidats, sinó que pacten una llista única, a la qual cosa es resisteix la direcció regional. El caràcter fortament centralitzat del PP permet que el congrés provincial de València no tinga data, quan ja s’han celebrat els d’Alacant i Castelló (amb candidat únic en ambdós casos) després del conclave autonòmic que va revalidar Isabel Bonig com a líder a la Comunitat Valenciana.
El coordinador general del PP, Fernando Martínez Maíllo, ho va ratificar aquest dilluns. El congrés provincial se celebrarà quan estiga garantit “un clima mínim d’acord i de consens”. El també vicesecretari d’Organització no va descartar que el PP de València puga acabar dirigit per una gestora.
“Els partits dividits no guanyen les eleccions”. El secretari general de València, número dos en l’estructura provincial, l’exdiputat Vicente Ferrer, repeteix el mantra que justifica en el PP una gestió tan curiosa de les seues discrepàncies. I ho fa en una gravació que ha corregut de mà en mà en les files populars. Ferrer va ser gravat sense saber-ho en un sopar convocat en el districte de Trànsits, a València, criticant l’actitud de Bonig i la situació interna, que va qualificar com “un embolic de nassosº”.
L’embolic té l’origen en el fet que a l’actual president provincial, el diputat autonòmic Vicente Betoret, una persona de confiança en la seu del PP en el madrileny carrer de Génova, li va eixir una opositora patrocinada per la mateixa Bonig, la portaveu en la Diputació de València Mari Carmen Contelles. Més tard es va sumar a la festa l’exalcaldessa de la Font de la Figuera María José Penadés, que també va llançar la seua candidatura.
Des de Génova, es va posar el veto al procés quan es va comprovar que el xoc anava de debò. Bonig necessita consolidar el seu poder amb el control de la més important de les tres organitzacions provincials, atés que la d’Alacant està a les mans de José Císcar i la de Castelló, ara, de Miguel Barrachina. I la direcció que presideix Mariano Rajoy no està per donar-li aqueix marge permetent que situe al capdavant una persona de la seua confiança.
Com revela la gravació de Vicente Ferrer, els de Betoret critiquen Bonig per la seua pretensió d’exemplaritat davant dels casos de corrupció que assolen el PP valencià. Es queixen que mesures com la d’apartar els regidors de València imputats en el cas Taula donen munició permanent a l’esquerra. Això permet que els de Contelles aboquen sobre l’altre sector ombres potencialment nocives per al partit. Però entre els seguidors de la portaveu en la Diputació hi ha també gent esguitada per investigacions judicials. La corrupció és una malaltia endèmica en el PP valencià que els seus dirigents estan lluny de tallar.
La pèrdua del poder institucional ha estat l’única mesura eficaç per a aturar el que semblava una successió interminable d’escàndols (els més recents afecten precisament les eleccions del 2015, en què els populars van perdre la Generalitat i els principals ajuntaments). I recuperar el poder és l’únic objectiu que es posa damunt la taula en els debats interns. L’ímpetu inicial de Bonig per la regeneració s’ha quedat en no res.
També s’ha devaluat el seu intent d’articular una política valenciana autònoma, almenys en temes sensibles com la reclamació d’un nou finançament autonòmic o de més inversions. La dirigent del PP de la Comunitat Valenciana ha justificat els pressupostos generals, en què els seus diputats s’han alineat sense fissures amb el Govern central, i intenta, sense desmarcar-se oficialment, portar la reclamació de millor finançament a la vella polèmica sobre si la culpa que arriben menys fons va ser del socialista José Luis Rodríguez Zapatero o del model anterior de José María Aznar.
L’agressiva oposició de Bonig al govern del Pacte del Botànic, que ha fet ús de banderes, camisetes i insubordinacions en les Corts Valencianes, congenia poc amb el discurs de Mariano Rajoy, que apel·la, des d’una presidència del Govern que ha de pactar a causa de la seua posició parlamentària en minoria, a la responsabilitat i critica amb acritud les forces “antisistema”.
Si a això s’uneix que el PP s’ha trobat conflictes en les seues organitzacions territorials com el de Cantàbria, que ha partit l’organització en dos després d’un congrés polèmic, s’acaba de completar la perspectiva de la direcció nacional del PP sobre el cas valencià. Rajoy no vol que a la Comunitat Valenciana es repetisca la divisió. Però tampoc no vol, de totes totes, que Bonig consolide de cap manera un poder en el partit com el que va arribar a tenir en el seu moment Francisco Camps. A més, no li cau bé.
