La dura realitat de la pandèmia per a dones víctimes de violència masclista, de tràfic o sense papers de València

Huit quilos de creïlles, huit litres de llet, sengles d’aigua, dos quilos d’arròs, una botella d’oli, una dotzena d’ous i uns quants paquets de macarrons, fideus, llentilles i galletes.

Són alguns dels productes que contenen els lots de menjar que reparteixen tècnics i voluntaris de la Creu Roja cada dijous des del 9 d’abril passat entre les dones més vulnerables.

En concret, segons explica Patricia Peris, responsable dels programes relacionats amb dones de l’entitat, en aquests dos primers dijous s’han dut 300 lots d’alimentació i d’higiene personal (xampú, gel, paper higiènic, pasta de dents, tampons i compreses) a un total de 120 dones.

“Es tracta de dones que han sigut víctimes de violència masclista a qui ja ateníem en altres programes, dones que han exercit la prostitució o dones immigrants sense papers, en molts casos amb fills i que manquen de recursos”, comenta.

Totes tenen un denominador comú: “Manquen de recursos bé perquè treballaven en ocupacions precàries sense contracte, normalment netejant cases o cuidant persones majors, o bé perquè han patit ERTO en la seua empresa i encara no han començat a cobrar”, comenta Peris.

Només a la província de València, l’entitat atén 1.706 dones que han sigut víctimes de violència masclista a través del programa Atempro, que financen el Govern i la Federació de Municipis i Províncies, a través del qual se’ls facilita un telèfon mòbil amb botó d’alarma i geolocalitzador, a més de suport emocional i assessorament jurídic.

A més, a través del programa de Dona en Dificultat Social atenen 600 dones més en risc d’exclusió social (víctimes de tràfic, immigrants sense papers, entre altres col·lectius) a les quals se’ls ofereix un acompanyament social, atenció jurídica i psicològica tant individual com grupal, perquè tixen xarxes d’amistat entre elles i facen activitats juntes.

“Les 120 dones a qui estem atenent ara com a conseqüència de la pandèmia venen de tots dos programes, ja que estem telefonant-los a totes per veure quines necessitats tenen, però en seran moltes més, perquè no paren de telefonar-nos per demanar-nos ajuda de diferents col·lectius que atenen aquests perfils i que no poden donar-los una resposta o també de serveis socials d’alguns municipis”, afirma Peris.

Segons explica, “moltes esclaten a plorar quan ens veuen arribar per donar-los ajuda, perquè, a més, moltes viuen soles, algunes són majors; per exemple, una de les dones a qui atenem té 86 anys i per a ella és un alleujament molt gran sentir que té un suport”.