“Vull ser el gos d’Europa” o el drama de la diàspora siriana
![Natxo Tarazona, en una de les entrevistes fetes a Idomeni](https://static.eldiario.es/clip/0820eb08-7c05-40a9-ada6-d235d53d67c1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
Un infermer especialitzat en salut mental, Natxo Tarazona, ha visitat durant tres setmanes Idomeni, l’estació de tren a la frontera de Grècia amb Macedònia que s’ha convertit en el camp de refugiats més gran d’Europa arran de la crisi humanitària a Síria.
Tarazona, un voluntari valencià de Metges del Món, ha entrevistat 40 refugiats. Ho ha fet en el marc d’un projecte de l’ONG, que vol conéixer l’estat físic dels immigrants forçosos i les violacions dels drets humans que han pogut patir des que van eixir de Síria fins que van arribar a Europa, passant prèviament per Turquia.
Tarazona ja va visitar amb l’ONG Sierra Leone durant la crisi de l’Ebola, però la seua estada a Idomeni li ha deixat empremta. “És un caos, una vergonya que exemplifica la ineficàcia d’Europa, que incompleix els seus compromisos quan nega sistemàticament el dret d’asil a gent que, d’acord amb la llei, té almenys el dret de ser escoltada”.
![](https://static.eldiario.es/clip/8e275355-a222-4146-80f1-c265333bc62c_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
El voluntari de Metges del Món ha parlat amb desenes de persones. La desesperança és comuna entre quasi totes. “Vull ser un gos a Europa”, va dir un sirià a Tarazona, d’acord amb ell, per queixar-se de la gestió de la crisi que ha fet la Unió Europea. Les persones a la recerca d’asil tenen menys drets que les mascotes al vell continent.
De fet, a Grècia hi ha, segons alguns càlculs, 55.000 persones, la majoria sirians. 10.000 d’ells s’amunteguen a Idomeni. Tarazona ha parlat amb persones d’aquest país i alguns iraquians. “Els sirians responen, amb poques paraules, a tres grups: joves que fugen per no ser reclutats per a cap dels bàndols en guerra, famílies o dones amb fills que intenten unir-se als marits, que ja estan a Europa, normalment a Alemanya o algun país escandinau”.
Arriben a Idomeni molt desgastats. “Segons la meua experiència, no hi ha refugiats econòmics, sinó gent que fuig, a pesar seu, d’un país destrossat per la guerra. Arriben a Europa després de patir molt arran del pas per Turquia, on no es respecten els seus drets i pateixen un gran rebuig social i fins i tot xenofòbia”. Turquia, creu Tarazona, no és un país segur per a ells.
Per al voluntari, és incomprensible la gestió que Europa fa de l’assumpte. “M’he trobat amb verdaders drames. Una dona de 23 anys, amb dos fills menuts, embossada a Grècia després de ser esclavitzada sexualment per l’Estat Islàmic. El marit està a Alemanya i no es pot reunir amb ell”.
O una dona, amb la filla i els dos néts, que intenta establir-se a Noruega, on viu un familiar. “Han estat a Turquia. Allí els xiquets, menors de 14 anys, treballaven més de 12 hores per dia en una fusteria per 70 euros al mes. Les dones, cosint roba, guanyaven 200 euros. I una habitació els costava 400 euros. Encara que la majoria dels sirians volen quedar-se a Turquia per a tornar a casa quan siga possible, senzillament no poden”.
![](https://static.eldiario.es/clip/21b42202-6f92-41e2-bfd3-e4238876773a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
El quadre mèdic dels refugiats assentats a Idomeni no sorprén Tarazona, sobretot el mental. “En general, pateixen ansietat, depressió i atacs de pànic. Fugen de l’infern i s’adonen que, malgrat això, Europa els gira l’esquena”.