La Societat de Garantia Recíproca valenciana va atorgar avals a les empreses de set dels seus consellers que van causar un forat de 2,4 milions

La Societat de Garantia Recíproca valenciana es va afonar entre el 2008 i el 2012 per culpa dels empresaris que la van gestionar. Avals inviables, sense criteris econòmics, sense garanties o signats en sectors amb un risc elevat com la construcció. Per reflotar-la i convertir-la en la nova Afín SGR, la Generalitat Valenciana hi va injectar 200 milions d’euros de diners públics el 2016.

Com es va perpetrar aquest fracàs? L’auditoria forense encarregada el 2016 pel president d’Afín SGR i director general de l’IVF, Manuel Illueca, revela que molts dels empresaris que van formar part dels òrgans de direcció van beneficiar directament les seues empreses o associacions. En concret, la societat va atorgar a set d’ells avals per a aconseguir finançament per a les seues companyies, incorrent en un “conflicte d’interessos directe”, segons conclouen els auditors.

Es tracta de José Luis Boix Fibla (Xiob Grup); Vicente Monsonís (G y C); Martirian Martín Serra (Imola SA); José Roca (expresident de la CEC); Carlos Bernabeu Picó (Inyectados Termoplásticos Cervantes SA i Talleres Cervantes); Eugenio Soler Ases (Soler Onteniente SL) i Francisco Zamora Catalá (president actual de la Federació Valenciana d’Empresaris de la Construcció).

Segons l’informe d’auditoria, aquests set empresaris –i Juan Eloy Durá, que va propiciar un aval per a una associació empresarial– van facilitar a les seues societats 5.791.932 euros en avals que es van substanciar en 13 expedients administratius sent membres dels òrgans de govern de l’SGR, bé de la comissió executiva o de la comissió de riscos.

Consideren els auditors que aquesta actuació va suposar per a ells un “conflicte d’interessos directe”. Però no va ser l’única cosa, perquè part d’aquests avals no tenien garanties o directament ningú se’n va fer càrrec quan els bancs els van executar, cosa que va provocar que fora l’SGR la que haguera de respondre amb el seu capital.

Així doncs, el cost d’aquests avals, que inclou tots els imports que han suposat una eixida efectiva de diners per part de l’SGR després de l’execució de l’aval, minorat per les recuperacions de qualsevol mena, va ser de 2.474.977 euros. És a dir, el forat es va tapar amb quasi dos milions i mig d’euros de diners públics.

Segons expliquen els auditors, aquests conflictes d’interessos contravenien la normativa de l’SGR i el mateix sentit comú, perquè els membres vinculats a la comissió aprovadora havien de posar en coneixement de l’SGR aquesta anomalia abans de l’aprovació de l’aval i, si escau, abstindre’s en la votació.

José Boix era vocal de la comissió de riscos de l’SGR que va aprovar el 2004 un aval per a la seua empresa Ensanche Urbano. Vicente Monsonís també era vocal de la mateixa comissió que va donar el 2008 un aval a la seua societat G y C.

Martirian Martín formava part de la comissió executiva i també de la de riscos quan el 2008 es va aprovar un aval a la seua firma Imola SA. Carlos Bernabeu va actuar de la mateixa manera quan era membre de la comissió de riscos i amb un aval aprovat el 2002 a la seua empresa Inyectados Termoplásticos Cervantes i a Talleres Cervantes.

José Roca és un dels casos més cridaners, ja que va ser president de tres comissions i es va atorgar avals a si mateix com a persona física el 2010. Eugenio Soler Ases era vocal de la comissió de riscos quan la seua empresa Soler Onteniente va rebre un aval el 2009.