“No som criades”: 500 euros al mes per treballar de cuidadora per hores per a DomusVi i l'Administració
LLEGIR EN CASTELLÀ
Carmen González fa disset anys que es guanya la vida com a treballadora familiar. Mari Ángeles Ronda, un quart de segle. Visiten les llars de persones dependents: els dutxen, els alimenten, els canvien els llençols, els administren la medicació, concedeixen una pausa a les famílies. En llenguatge del carrer són “cuidadores”. Carmen assenyala amb l'índex dret un bony a la unió entre la mà esquerra amb el polze. “Veus la meva mà? Veus aquest bony? Ara no és res, però ho he tingut molt més gran”. Amb el palmell, empeny l'espatlla del periodista i diu: “He de fer així per moure l'usuari i fer-li la higiene: el cos tirarà enrere, així que mentre netejo haig de mantenir la pressió perquè no caigui. Quan se'm va inflar i vaig anar a la mútua em van dir que com era possible que aquest bony m'hagués sortit a conseqüència de la meva feina”.
A Mari Ángeles li va passar el mateix quan va intentar que l'empresa per a la qual treballen reconegués que l'artritis i l'osteoporosi que pateix són conseqüència d'una feina “extenuant físicament i mental”. Malalties laborals. Per això, com ara està de baixa, en haver reduït la jornada laboral a tot just deu hores setmanals, la nòmina, que no arriba a 500 euros, es queda en 375. Si no es recupera, serà el sou que cobri durant els divuit mesos que li falten per jubilar-se amb la pensió completa.
– Penseu que algun dia l'Administració deixarà de subcontractar-vos? Somieu de ser empleades públiques?
–No. Anem en direcció contrària. La nostra feina hauria de ser un servei públic amb unes condicions dignes.
Carmen i Mari Ángeles són companyes des del 2017. Aquell any les va contractar Domusvi. Aquesta multinacional, d'origen francès i controlada per fons de capital risc, explica al web corporatiu que, gràcies als contractes signats amb institucions espanyoles, gestiona 11 mil places en residències i ofereix cures a 102 mil persones dependents. Vuitanta, eivissenques. Places concertades per la Conselleria de Família i Afers Socials, persones que atenen diàriament aquestes dues treballadores i les altres divuit que formen la plantilla de Domusvi a l'illa. Unes empleades que, a través de Comissions Obreres de les Illes Balears (Carmen González és la delegada sindical), es van asseure a negociar una millora en les condicions laborals amb la multinacional la setmana passada.
El 10 de maig, però, van sortir del Tribunal de Mediació de les Illes Balears (Tamib) sense acord entre les parts. El punt més calent, “a més del reconeixement de les malalties i els dolors” que pateixen, com recalca Mari Ángeles, és la borsa d'hores. Les treballadores familiars de Domusvi no organitzen la feina de casa amb torns fixos o rotatius. Cadascuna signa un contracte, parcial, per un determinat nombre d'hores. “Prefereixen tenir diverses companyes contractades a tres o cinc hores abans que completar jornades com la meva: ho he demanat per millorar el meu sou, però sempre m'ho han denegat. I saps què passa? Com que han estat anys, des d'abans de la pandèmia fins al novembre de l'any passat, sense convocar una sola reunió, entre nosaltres gairebé no ens coneixem. Vam haver de muntar un sopar l'estiu passat perquè moltes ens féssim cara. Això ens fa més febles”, relata Carmen. Les que cobreixen més temps, com ella, trenta-cinc hores, guanyen aproximadament 1.200 euros nets (menys que les treballadores familiars que subcontracta l'Ajuntament d'Eivissa, que ofereix un servei semblant).
Prefereixen tenir a diverses companyes contractades tres o cinc hores abans que completar jornades com la meva. Com han estat anys sense convocar una sola reunió, entre nosaltres amb prou feines ens coneixem. Això ens fa més febles
Sense control horari ni vehicle d'empresa
A les persones que visiten els dediquen una, dues o tres hores en funció de si estan diagnosticades amb un grau de dependència I –ajuda per realitzar diverses activitats bàsiques un cop al dia–, II –ajuda per realitzar diverses activitats bàsiques dues o tres vegades al dia– o III –que implica una pèrdua total d‟autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial de la persona que s'atén. En aquests marges han d'encaixar totes les tasques. No és un càlcul exacte i no tenen, diuen, “un registre de control d'entrada i sortida”. “Sol passar que estiguis més d'una hora amb la persona dependent. Si has de donar menjar a una àvia o a una persona amb una malaltia neurodegenerativa, com la deixaràs a mig menjar? Acabes la feina, marxes i no comptabilitzes aquests minuts extra. I, a això, afegeix-li que tenim deu minuts! de temps laboral per arribar a una casa. A descomptar de l'hora, és clar. La resta del temps que et costi el viatge, aparcar, pujar les escales… no hi suma”, detalla Carmen.
Sol ocórrer que estiguis més d'una hora amb la persona dependent. Si has de donar menjar a una àvia o a una persona amb una malaltia neurodegenerativa, com la deixaràs a mig menjar?
Tampoc no compten amb un cotxe o una moto d'empresa per moure's entre domicilis. Utilitzen els seus. “La gasolina la cobrem a 0,21 quilòmetres. Tot i que després de la pandèmia ens han actualitzat el sou un parell de vegades per ajustar-lo a l'IPC, continuen pagant-nos el mateix de combustible. I, això, descompta-li l'IPC. Els diners que ens gastem en zona blava ens els paguen camuflats com a quilometratge”, diu Mari Ángeles. A Eivissa és impossible trobar-la ara mateix a menys d'1,75 euros el litre. Domusvi tampoc no es fa càrrec de les avaries que puguin patir, segons les treballadores. Diu la delegada sindical: “Una vegada em va deixar tirada el meu cotxe al polígon de Can Negre i havia d'arribar corrent fins a Marina Botafoch. La resposta de la coordinadora quan la vaig trucar va ser que demanés un taxi. Però el taxi qui m'ho pagarà? I hi va haver silenci”. A Mari Ángeles el que més li va fer mal, però, va ser l'orfandat que van sentir durant la pandèmia: “Havíem de treballar sense equips de protecció a domicilis on hi havia persones contagiades. I, després d'això, a una altra casa. No ens van donar ni tan sols mascaretes. Carmen, de fet, es va contagiar. Jo, sortosament, no. Sóc hipertensa, hauria estat fatal”.
Les treballadores denuncien que acaben devent diners a l'empresa: “El problema és que aquesta borsa d'hores es calcula anualment i estem molt condicionades per les visites que s'anul·len per ingressos hospitalaris, compromisos familiars o, de vegades, per temes més banals. Per exemple, que la persona que estigui al càrrec només pugui portar el pare ancià o el fill malalt a la perruqueria en el nostre horari de visita. Com que es tracta d'un copagament i als familiars els costa aquest servei, avisen amb les vint-i-quatre hores d'antelació que exigeix l'empresa. Però què passa? Aquella hora que no hem treballat, malgrat estar disponibles, no ens la comptabilitzen. Ens posem en negatiu i, així, totes acabem devent temps a l'empresa. Una cosa tan simple com una infecció d'orina, que pot enviar més d'una setmana a un hospital més gran, ens destrossa el mes”.
Miguel Ángel Pardo, líder de CCOO a l'arxipèlag, defensa que “es tracta d'un sistema il·legal”: “Almenys, pel que fa a la comptabilització de la jornada. La resta de reivindicacions, això sí, són lògiques i per això volem que es negociïn”. Com que Domusvi no va acceptar la proposta d'acotar la borsa d'hores a un termini de tres mesos, el sindicat ha convocat una vaga indefinida a partir del 17 de maig.
Les treballadores han convocat una vaga (l'empresa ha decretat serveis mínims) a partir d'aquest divendres 17 de maig. 'Serà una vaga invisible, com el nostre treball a ulls de bona part de la societat', lamenta Mari Ángeles
“Serà una vaga invisible, com la nostra feina a ulls de bona part de la societat”, es lamenta Mari Ángeles. “L'empresa ha decretat serveis mínims i els haurem d'acatar perquè oferim un servei essencial. No ens queda cap altra. Però protestarem al Parlament”, afegeix Carmen. Aprofitant els plens del 28 de maig i el 4 de juny, les treballadores familiars de Domusvi han convocat concentracions davant de la seu de la cambra autonòmica. “El Govern no es pot rentar les mans. Encara que no tingui contractades aquestes treballadores, la cura de les persones dependents és la seva competència. La idea és mobilitzar també el personal de Domusvi a Mallorca. Aquí, encara que la situació encara no hagi explotat perquè estem en un procés d'eleccions sindicals, les condicions són igual de dolentes”. Pardo calcula que, incloent-hi les cuidadores que cobreixen els serveis que contracta l'Ajuntament de Palma, són “unes cent trenta afectades”. Dones gairebé exclusivament.
Una hora d'atenció, 25 euros públics
Des de la Conselleria de Família i Afers Socials prefereixen, de moment, guardar silenci davant d'un conflicte que cal resoldre amb “unes gestions laborals fora de l'abast” governamental. El gabinet de premsa del departament que dirigeix la consellera Catalina Cirer explica que s'ha decidit “augmentar el servei i revisar-ne” el “preu”. Fa uns dies, el 7 de maig, el Butlletí Oficial de les Illes Balears va publicar una resolució signada per Cirer que, després de revisar un informe emès per la Direcció General d'Atenció a la Dependència, actualitza les tarifes per adaptar-les “a les pujades de l'IPC experimentades el 2023” (la inflació acumulada va ser del 3,5%). Des de l'1 de gener perquè la resolució té caràcter retroactiu, cada seixanta minuts dedicats a atendre una persona dependent costa al Govern 25 euros i 15 cèntims (sense IVA).
Servisar Serveis Socials -empresa que forma part de Domusvi des que l'absorbís el gegant- continuarà treballant, almenys, un any més per a l'Administració balear. El contracte actual amb el Govern es va renovar una setmana abans que pugés el preu del servei, el 30 d'abril, data en què vencia l'anterior acord. Es va signar fa quatre anys amb l'Executiu balear, que aleshores presidia la socialista Francina Armengol en coalició amb Podem i Més per Mallorca. Era la formació ecosobiranista la que gestionava la cartera d'Afers Socials amb Fina Santiago com a consellera.
Domusvi es presenta a la seva web com a líder del sector sociosanitari a Espanya. A Mallorca tenen sis de les cent quaranta-tres residències de gent gran que controlen al nostre país. El servei telefònic va indicar a elDiario.es que la comunicació amb el departament de premsa només era possible per correu electrònic (enviat, però no respost, al tancament de l'article). Fins a la setmana passada, quan es van reunir al Tamib (“Va venir un senyor de Burgos a dir-nos que demanàvem molt i que tampoc estàvem tan malament”), la sindicalista Carmen González no havia vist la cara a cap superior de l'empresa per a les que treballa exceptuant les dues coordinadores que han elaborat els seus horaris aquests sis anys. “La primera que vam tenir, molt humana, es va canviar així que li va sortir una feina amb condicions dignes. És la història que es repeteix amb moltes altres treballadores familiars que hi han passat. Cada any, en una plantilla de vint, ho deixen tres o quatre”.
“Aquesta feina em va canviar la vida”
I elles per què segueixen? En sentir la pregunta Carmen ensenya uns missatges a la pantalla del mòbil: els van publicar al Facebook diverses famílies a les quals ha visitat. “Gran, Carmen! Tot sensibilitat i amor amb els grans. Mil gràcies”. “Gràcies per cuidar el meu fill fins a la seva mort. T'estimem”. I afegeix: “És una feina que em va canviar la vida. Vaig fer el curs de tècnic d'atenció a persones en situació de dependència per sumar punts i treure'm l'oposició de cuinera a la residència del Consell d'Eivissa. Durant les pràctiques, em vaig enamorar de l'ofici. El tracte amb els usuaris és preciós”. A Mari Ángeles Ronda li va passar el mateix: “Em vaig treure el títol perquè jo mateixa, després d'una mala ratxa, em vaig quedar sense res, dormint al cotxe i vaig anar a serveis socials. Una treballadora que em va atendre em va recomanar dedicar-m'hi. 'Va amb el teu caràcter', em va dir. I és que has de ser molt fort, tenir molta empatia i mà esquerra. Un familiar no et deixarà tot sol amb el seu ésser estimat a la primera de canvi, i és normal que sigui així. Altres no entenen que ets una treballadora familiar i no la seva criada”.
Em vaig treure el títol després d'una mala ratxa, em vaig quedar sense res, dormint en el cotxe i vaig acudir a serveis socials. Una treballadora que em va atendre em va recomanar dedicar-me a això. Uns altres no entenen que ets una treballadora familiar i no la seva criada
Mari Àngels recorda la visita a una casa de Sant Antoni. Atenia un senyor que pesava cent dos quilos. “Amb nafres a les cames pel sucre, súper diabètic”. Havia d'aixecar-lo d'un llit molt baix. Cada dia. “Però ell tenia por i tirava enrere”. Fins que va aparèixer en una ocasió la filla i li va exigir que voltés el matalàs. “Jo sola no puc”, va contestar Mari Ángeles. Aquell cos només cabia en un llit de matrimoni. “Com que no pots?”, diu que la filla li va respondre indignada. I, segons recorda, li va fer una estrebada mentre li cridava: “Treu-te d'aquí que ja ho faig jo!”. La veterana treballadora familiar va anar a veure la coordinadora i li va comunicar que no volia tornar a aquella casa.
“Sempre he tingut clar que jo hi vaig a fer feina, no perquè m'humiliïn. Són les excepcions perquè la majoria de la gent és agraïda de primeres o es torna amb el temps. Nosaltres els oferim un respir: aquella hora que hi passem és or per a un cuidador no professional. Afortunadament, cada vegada passa menys, però per què passa? Quan la Carme i jo érem nenes, als dependents se'ls cuidava a les cases, i sempre eren dones les que s'encarregaven. Això no ha canviat gaire: de vint que som, només hi ha un home, però confio que aquest ofici vagi tenint cada cop més respecte social. Per això estem lluitant, no és simplement per cobrar més i millorar els nostres horaris”.
0