Una situació que es dona de vegades entre els qui s’estimen la lectura com a font de coneixement i de plaer (el plaer del text) és el desconcert davant l’abundància i la diversitat de les seduccions llibresques, sobretot en aquells moments de l’any -la rentrée de setembre-octubre, la Setmana del Llibre en Català, la Plaça del Llibre, Sant Jordi, la Fira del Llibre- en què les editorials multipliquen l’oferta. M’estic referint, és clar, als lectors atents als batecs i a les iniciatives del món editorial. També n’hi ha, per descomptat, els qui se senten aliens a l’allau de novetats i a les noves propostes. Amb la relectura dels clàssics -els clàssics sempre els rellegim- en tenen prou. No sé si aquesta actitud denota saviesa, serenitat, introspecció, o bé abandonament i renúncia, allunyament del món. Tot podria ser.
Siga com vulga, aquesta tardor -les tardors sempre són intenses entre nosaltres- ofereix on triar, més enllà del ram poètic o de la narrativa, que també van ben servits. El segon, com quasi sempre, ofereix un panorama atapeït, amb nous llibres -per limitar-nos als valencians- de Josep Lozano, Manuel Baixauli, Toni Cucarella, Gemma Pascual, Xavier Serra i aviat -sembla- Joan Benesiu i Ferran Torrent, entre altres. Pel que fa al primer, la poesia, cal apuntar les reedicions i antologies de Vicent Andrés Estelles, arran del centenari, que són abundants. Fantàstica avinentesa, una mostra de vitalitat civil, que farà d’Estellés amb tota la justícia -poètica- del món un autor encara més popular. De les antologies, vull destacar Una tendresa oculta (Poemes escollits) (Tres i Quatre), a cura de Jaume Pérez Muntaner, una clau que obri tots els panys de l’obra estellesiana. I molt recomanable en el vessant crític és l’obra col·lectiva, a cura de Lourdes Toledo, Estellés: mirades i records (Institució Alfons el Magnànim), un llibre d’autores que escriuen sobre vida i memòria, l’obra en prosa, l’estil, els temes i els símbols, i la recepció. Les autores: Lourdes Toledo, Isabel Añó, Irene Mira, Antònia Cabanilles, Xènia Dyakonova, Meritxell Mas, Maria Àngels Francés, Glòria Bordons, Fanny Tur, Begonya Pozo, Irene Rodrigo i Susanna Lliberós, una combinació encertada de crítiques literàries i professores. Si encara calia, aquest volum ens recorda l’impacte d’una obra amb molts registres, que ha interessat i emocionat diverses generacions i que manté intacta la vigència i la capacitat d’incitació. De pas demostra el nivell de la crítica literària i la passió que hi posen les autores. Un bon senyal de vitalitat cultural.
Exilis, de Nèstor Novell, publicat per Lletra Impresa, mereix atenció. Subtitulat A recer de l’absència és una narració de múltiples veus que retrata la fugida, la repressió i els patiments de la postguerra, amb mirades cap a esdeveniments de la guerra civil i el record de la República. L’expatriació, l’exili, la resistència, les experiències d’un bon nombre de protagonistes que expliquen com van haver de reconstruir les seues vides en el clima advers i irrespirable del franquisme o com van haver de fer-se una vida nova en terres estrangeres. Tot o quasi tot “amb epicentre a Gandia”, que és l’espai físic i ideal que coneix fins al moll de l’os l’autor. Un teixit de memòria, testimoni i referències històriques ordit o travat amb bon pols narratiu.
Una proposta seductora, sens dubte, és El rellotge verd (Anagrama), de Julià Guillamon, una obra molt sui generis, a la manera distintiva de l’autor, que combina memòries personals i familiars, el procés de formació i desclosa com a periodista i escriptor (o escriptor doblat de periodista cultural i crític literari), l’evolució de Barcelona com a ciutat en transformació i la lectura extensa dels signes del temps en tots els camps de la cultura i la creació, de la literatura al disseny, de la pintura a la música, de l’arquitectura al grafisme, del cinema a l’escultura i les instal·lacions, del periodisme a les exposicions o els museus. Un llibre ple de troballes, emocionant i poderós, d’una sinceritat sovint escruixidora. Guillamon es mou en diversos plans temporals alhora: els anys cinquanta i seixanta dels seus pares, la visió rebuda de la gran època de la cultura catalana dels trenta, els anys de referència del llibre que són els setanta i vuitanta, fins als noranta -quan ell emergeix amb la seua personalitat ja formada-, i el present, quan observa la substitució dels referents mítics de la seua joventut en la Barcelona actual del turisme i les franquícies, que li produeix inevitablement malenconia, així com una davallada general de tot el que tenia un rastre de coherència i significació (per a ell, en primer terme). L’autor es confessa postmodern, en el sentit que ja no creu en cap narrativa de progrés i adopta una postura descreguda i irònica. Ho diu en un sentit positiu: sí, soc postmodern. La postmodernitat era la nostra època. Em sembla que no te prou en compte les matisacions de Fredric Jameson (desaparegut fa ben poc) al seu clàssic La postmodernitat o la lògica cultural del capitalisme tardà. Aquella desagregació i fragmentació anunciava el que vindria després, la colonització de tots o quasi tots els mons de vida per la lògica del capital i el benefici, de la qual d’alguna manera se’n plany. La visió de Guillamon és plàstica i alhora proteica, perquè va tothora a les coses concretes i elabora una increïble història dels objectes. Plàstic, sensorial, atent a les imatges, a la música, als llocs, a les actituds, als canvis socials, a les noves presències. Un llibre memorable, a mig camí entre El barri de la Plata (2018) -els escenaris de la infantesa i adolescència, fortament autobiogràfic- i La ciutat interrompuda, una crònica històrica i cultural de la Barcelona contemporània, publicat originalment el 2001 (i recuperat el 2019). Enfront de les visions sumàries, la riquesa d’una aproximació vivencial i alhora intel·lectualment solvent a la transformació d’una ciutat que és metàfora del nostre temps. Guillamon ha fet amb Barcelona el que Walter Benjamin va voler fer amb París i que malauradament no va poder desenvolupar: l’Obra dels Passatges és sobretot una acumulació de materials, genial això sí. Potser exagere? Ni de bon tros. Podeu comprovar-ho llegint-lo. Una lectura que atrapa i rescabala.
Una finestra oberta al món de la cultura seriosa o alta cultura la trobarem al volum col·lectiu A camp obert. Pràctiques culturals contemporànies (Arcàdia), a cura de Raül Garrigasait i Josep Ramoneda, promogut per l’Institut Ramon Llull. La nòmina d’autors impressiona: Chiara Bottei, Simona Skrabec, Boris Groys, Perejaume, Kate Mitchell, Albert Serra, Olivier Père, etc. Un volum realment estimulant, que vol ser una aproximació o radiografia de la cultura contemporània més capdavantera. Un enfocament pluri-disciplinari, multidimensional, internacional o cosmopolita made in Barcelona, atent a temes com la hipòtesi d’una mitologia feminista, la subversió de la mirada, el museu en l’era post-internet, la composició musical al segle XXI, el cinema, l’arquitectura del futur, les biennals, el multilingüisme, el matrimoni problemàtic de la ciència i la cultura, la intel·ligència artificial. A la Presentació, Pere Almeda, director del Llull, comença dient “Ens movem a les palpentes, enmig d’un temps de confusió i col·lapses, sense cap promesa ni grans relats consistents”. I la Introducció dels editors s’obre així mateix d’aquesta manera: “La nostra època és heterogènia i contradictòria”. És l’èpica de la post-postmodernitat: mirar enrere és contemplar les ruïnes que ha deixat la modernitat al seu pas, com l’àngel benjaminià segons la imatge de Paul Klee... El resultat és una confusió, angoixa i perplexitat terribles. No sé si aquest llibre aporta grans coses per a esbandir-les i fer-hi llum. Mai és sobrera la llum, ni les Llums... Almenys aquí s’intenta pensar críticament i això ja és molt. Els assaigs de Simona Skrabec i de Boris Groys, per dir-ne dos, són exemplars en aquest sentit. En el sentit que apunten els editors: “(hom) no creu que la història s’hagi acabat i no renuncia a explicar-la amb raons i amb narracions”. Una lectura suggeridora i profitosa, una glossa de la situació moral i intel·lectual, d’un present al frec de la catàstrofe intuïda, i alhora la prova que a Barcelona triomfa sempre l’estètica en les seues múltiples i diverses variants. Compareu aquest volum amb l’Aproximació a l’esperit del temps (IAM). Un contrast interessant. Algú voldrà fer-ho?
Hi ha molts més llibres damunt la taula que susciten atenció: Llegir la història. Repensar les fronteres, reinventar les pràctiques (Sembra) un repertori de propostes i provocacions dels nous i joves historiadors valencians amb caràcter pedagogic, sensacional. El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries), de Ramon Gomis, pretesament iconoclasta que desvela claus familiars, d’altra banda gens ignotes, del Ferrater de Reus, ben conegut per l’autor, també reusenc. Interessant i prou. Catalans del 1939. Les dretes catalanes en temps dels feixismes europeus (La Campana), de Francesc Vilanova, una gran aportació a l’esclariment de posicions i personatges quan el feixisme batia el ple a Europa i Catalunya i Espanya estaven sota la fèrula del franquisme triomfant. Valls i Taberner, l’economista Josep M. Tallada, Eugenio Nadal (el del Premi Nadal), Ignacio Agustí, Josep Pla, el grup Destino, Romà Perpinyà, Juan Ramon Masoliver, Carlos Sentís i molts altres hi queden ben retratats. Si la feina del periodisme diuen que és treure a la llum les informacions que els poderosos voldrien amagar, la feina dels historiadors seriosos seria il·luminar -documentalment i amb les eines del rigor- històries ocultes i disfressades pels guanyadors de la història, dedicats a falsificar i esborrar rastres.
Finalment, em permetré cridar l’atenció sobre l’aparició del darrer número de la revista L’Espill, el 74 de la segona època, que té una significació especial per a mi perquè és l’últim en el qual he participat en qualitat de codirector. A partir d’ara hi farà les funcions de subdirector l’historiador Ferran Archilés. No té més importància, la continuïtat i la salut de la revista estan garantides. Aquest nou lliurament presenta un dossier en la meua opinió molt important: “Es trenca Espanya?”, amb articles de l’ex president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig, dels historiadors Antoni Simon, Ramon Villares, Ferran Archilés i Vega Rodríguez-Flores, i Jorge Cagiao, així com del periodista Ferran Casas. Una aproximació rigorosa a una qüestió candent: la realitat, impugnada (per la dreta reaccionària de sempre), de l’Espanya pluricultural i plurinacional, en perspectiva històrica i actual, i des d’un punt de vista racional, constructiu i civilitzat. Però com sempre L’Espill ofereix molt més: un text de Mitchell Cohen sobre la seua recerca de la significació i l’itinerari del filòsof franco-romanès Lucien Goldmann -ple d’informacions valuoses-, una aproximació a la personalitat i l’obra de Raymond Williams, un estudi de Jordi Jané sobre l’assaig cultural i literari dels anys 60 i 70, i més coses: ressenya de llibres, un obituari de Josep Maria Terricabras -que fou membre del Consell Assessor de L’Espill- per Toni Defez, l’obra gràfica irònica i intencionada de Txema Salvans “My Kingdom” i l’article de Manuel Guerrero sobre aquest artista... Una revista a l’abast que us pot ben bé seduir.
0