Enzo Traverso davant la tragèdia de Gaza

Ha aparegut, puntualment traduït al castellà, un nou llibre del prolífic historiador Enzo Traverso -ben conegut entre nosaltres, amic, molt relacionat amb València- Gaza ante la historia (Akal), a partir de l’original italià publicat també enguany, el 2024 (Gaza davanti alla storia). Traverso és capaç d’escriure i publicar en francès, anglès i italià. Llegeix alemany, castellà i català, llengües en les quals també publica (si el tradueixen). És un europeu complet, conscient de la complexa història d’Europa, que assumeix. Per cert, el llibre d’Akal (Argentina/España/México) diu que ha estat “Impreso en Portugal”. La globalització ja està ací: tota una lliçó que hauria de fer reflexionar sobre les inveterades limitacions localistes, i especialment sobre els qui volen esquarterar i tancar en compartiments autàrquics la nostra llengua i cultura, per a millor anul·lar-la. Ells, la Hispanitat dels 400 milions o més, nosaltres -segons alguns- el parlar local...

Diu Enzo Traverso al Prefaci d’aquest llibre que el seu assaig naix de la conjuntura de guerra a Gaza, a partir de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que va ser objecte “quasi a tot arreu d’una condemna necessària i comprensible”. En canvi, “la fúria assassina i devastadora desencadenada per Israel... provocà reaccions molt més diferenciades, fruit d’un distanciament avergonyit, però sempre indulgent, quasi comprensiu”. El rerefons n’és la incomoditat davant la manca d’una condemna absoluta, flamígera i sense pal·liatius dels atacs d’Israel sobre la població de Gaza. Funcionen encara algunes inhibicions, sospita Traverso. I no hauria de ser així: la suposada víctima (Israel) és el veritable botxí. L’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 -la presa d’ostatges, els assassinats, les violacions- no és per a tant, s’ha magnificat com a pretext per a consumar una destrucció programada... En realitat seria “una tragèdia metòdicament preparada pels qui avui voldrien vestir-se de víctimes”. El terrorisme islàmic, els míssils i drons, els atacs de Hamàs? Un mer espantall, una construcció: “al segle XXI, el fonamentalisme islàmic, amb què hom identifica Palestina, amenaça Occident com ho va fer el comunisme al segle passat”. És a dir, un espantall.

Home, no. Podríem enumerar fàcilment atacs terroristes brutals i massacres ben  reals de masses -assaigs d’holocaust- concrets i tangibles a càrrec de l’islamisme radical, tant se val amb quina bandera: Nova York (les Torres Bessones), París (la sala Bataclan, les sinagogues, un llarg etcètera), Madrid (l’estació d’Atocha) i Barcelona (la Rambla), entre moltes altres. O els llançaments de míssils des de Gaza i el sud del Líban -en aquest cas per Hizbulah- sobre població civil d’Israel, amb el suport i les armes de l’Iran dels aiatol·làs, en un context molt complex, per descomptat (la divisòria sunnites/xiïtes, els interessos dels estats àrabs lligats aparentment per interessos a Occident, vincles geopolítics diversos, el paper de Rússia i la Xina). Tot això, però, seria als seus ulls poca cosa. Matèria secundària. El que importa és identificar Israel no com a víctima -segons la legitimació tradicional d’ençà de l’Holocaust, i encara abans- sinó com a botxí. Com el gran culpable.

Culpable de què, exactament? De moltes coses, però d’entrada d’existir. Traverso pertany a una tradició política que nega el dret d’Israel a existir com a Estat dels jueus. Que és diferent a Estat jueu...  És una tradició que ve de lluny, caracteritzada per Michael Walzer en aquests termes: “L’èxit de la revolució socialista significaria [per a ells] la fi de tota opressió. El triomf de la classe obrera seria, alhora, un alliberament universal... qualsevol lluita política contra la discriminació social i econòmica o el sotmetiment polític de les dones, els jueus, els negres, els polonesos o els eslovacs, aniria en detriment de la lluita general i importantíssima de la classe obrera”... Aquesta línia de pensament (avui reciclada en nom de drets universals genèrics) que seduí molts revolucionaris al seu temps, s’oposa frontalment al sionisme -i a qualsevol “particularisme” o “nacionalisme”. Tanmateix, el realisme soviètic, bastit doctrinalment a partir del dret d’autodeterminació defensat per Lenin (no per Rosa Luxemburg i l’extrema esquerra de l’època), va reconèixer i aprovar la independència de l’Estat d’Israel a l’ONU el 1948.No per cap defensa retòrica de drets, encara que potser també, sinó -segurament- per conveniències del moment. 

Ara bé, el sionisme, com és sabut -o no és tan sabut, car en aquest terreny predomina la ignorància programada-  fou l’eixida d’emergència dels jueus europeus davant la impossibilitat de ser integrats i acceptats a l’Europa de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i les conseqüències brutals que se’n derivaren. Sobretot a Europa oriental, on els jueus eren acaçats en pogroms successius. Tant fou així -l’antisemitisme a França (l’afer Dreyfus), a Àustria, a Rússia, a Itàlia, a Romania, a Hongria, i el més metòdic i mortífer de tots a Alemanya- que, malgrat les enormes dificultats, la implantació de poblacions jueves a la Palestina otomana i després del 1919 britànica -terra ancestral dels jueus i on sempre hi va romandre població hebrea- esdevingué una opció.

Una possibilitat real, mirada amb enorme escepticisme per tot d’intel·lectuals jueus com Sigmund Freud, Arnold Zweig, Hannah Arendt, Siegfrid Kracauer o Walter Benjamin, que potser tenien altres opcions o altres eixides. Però a la fi, aquesta fou l’única opció que pogué transformar un conjunt de poblacions perseguides, deprimides i humiliades, en un poble entre els pobles. I que va salvar de l’extermini desenes de milers de persones, que en un altre cas haurien acabat als escorxadors industrials de la civilitzada Europa sota domini alemany.

Ningú pot negar-li a Enzo Traverso -investigador escrupolós, socialitzat políticament a la Itàlia insurgent d’extrema esquerra als anys 70, format com a historiador erudit i rigorós a París- un coneixement profund i detallat de la història dels jueus a Europa, el seu drama i la seua insòlita persistència. D’entrada, la seua tesi de doctorat a l’EHESS, sobre “el marxisme i la qüestió jueva” avalada per Michael Löwy. Després una llarga successió d’estudis i llibres sobre la cultura i la vida jueva a Alemanya i a Europa, que podríem enumerar, començant per La fi de la modernitat jueva que vàrem traduir al castellà a PUV, a València, a la col·lecció Prismas. O bé abans, entre altres, Cosmópolis. Figuras del exilio judeo-alemán (UNAM, Mèxic, 2004, edició de Silvana Ravinovich i Esther Cohen), Les marxistes et la question juive, prefaci de Pierre Vidal-Naquet (La Brèche, 1990) o Los judíos y Alemania (Pre-Textos, 2005). Sap de què parla. I això és molt important.

L’atac d’Israel a Gaza al llarg de 2023 i 2024 -fins avui mateix- ha estat brutal i desproporcionat, terrorífic, inacceptable, fruit d’una fúria que es podria considerar irreflexiva (thoughtless, en termes de Hannah Arendt). Que si es pot “entendre” -dictada per la por existencial, davant dels qui volen esborrar Israel del mapa, i no se’n amaguen de dir-ho, ben al contrari-, no es pot sinó condemnar. És un crim contra civils innocents, i també un crim contra els principis fundadors de l’Estat d’Israel mateix, a càrrec d’un govern nefast, lamentable, que ha perdut el nord. Causa espant entre la gent amb un mínim de consciència. Els primers que el varen condemnar han estat molts jueus de la diàspora, horroritzats, i un bon nombre dels mateixos israelians que han dut als carrers la protesta. Tot plegat té un cost impressionant per a Israel, que ha perdut la batalla de la imatge. I és lògic, perquè la visió de la destrucció i la mort indiscriminada de milers de palestins -incloent-hi homes, dones i xiquets, no combatents- és literalment insuportable.

Si Israel tenia a priori un cert ius ad bellum davant la barbàrie de l’atac bestial de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, va perdre bous i esquelles pel que fa a l’ius in bellum, perquè aquesta tècnica de destruir ciutats, edificis, escoles i hospitals assajada amb gran “èxit” per la Rússia de Putin a Txetxènia i a Síria (500.000 morts!, dels quals no se’n parla) i actualment també -fins on poden- a Ucraïna, i molt abans pels aliats anglo-americans en la Segona Guerra Mundial amb els bombardeigs sistemàtics de ciutats i població civil, és totalment execrable.  

S’imposen algunes conclusions. D’entrada, exigir la fi immediata de les hostilitats. Després, reflexionar sobre el futur d’aquella regió, que si no desemboca en una perillosa conflagració, ha de passar necessàriament per una reorientació radical de la política a Israel. I per la neutralització de l’islamisme radical que predica la gihad, és a dir, la guerra santa fins anihilar l’enemic... Una idea medieval, que hi ha qui conea.

Ara bé, no es pot deixar de percebre, enmig del desconcert i la indignació, o el malson, una altra dimensió dels fets, particularment inquietant i pertorbadora. Perquè sembla que per fi es pot atacar Israel i els jueus en general -no tothom hi fa grans distincions- com agressors, botxins i culpables. Tal com havia estat la norma consagrada, a la llum d’una història de patiment de segles, la lògica de la qual finalment s’havia apamat, entès, i rebutjat.

S’oblida sovint que l’antisemitisme brutal dels alemanys nacionalistes i dels qui organitzaven o participaven en els pogroms russos o polonesos (o ucraïnesos) abans de la Primera Guerra Mundial presentava els jueus com a explotadors, sangoneres, botxins del poble. No com a víctimes de marginació, discriminació i persecució, que és el que eren. Tota aquesta retòrica antisemita culminà amb Hitler, que propugnava i avalava una solució final del “problema”, de la “qüestió jueva”, que seria “neta” i “racional”. I alhora s’esgotà -i marcà a ferro un tombant històric- arran de l’Holocaust i el final del feixisme, derrotat en la Segona Guerra Mundial, en dos temps. Amb Mussolini penjat cap per avall en una gasolinera de la Piazzale Loreto de Milà (havia estat deposat el 1943) i amb el suïcidi de Hitler al seu búnquer a Berlín el 1945. Però amb Franco tranquil a El Pardo. Derrota insuficient o inacabada. Així és la història: molt crua. És trist, però ni amics ni ideals. Només interessos.

A hores d’ara, al segle XXI, en un present sense referents, oblidada o en penombra, arxivada, la reflexió sobre la catàstrofe europea del segle XX, tot això ha canviat radicalment. I cal ser-ne conscients. (El món és molt més gran, Europa un racó, massacres n’hi ha hagut a bastament, especialment a l’època colonial, la singularitat extrema de l’Holocaust pot ser fàcilment negligida). De nou els jueus poden ser assenyalats com els botxins, se’ls pot atacar -identificats amb Israel- amb bona consciència dels pitjors crims. De genocidi! Quin alleujament per a l’antisemitisme latent, inconscient, mecànic, “banal”,  inscrit en l’ADN de tanta gent. Inclosos antifeixistes i esquerrans propers en tantes altres coses, però que bé mereixen el qualificatiu -també generador de neguit- de woke o fonamentalista fanàtic. Israel -diuen amb delectació- és un “estat genocida”. La massacre de Gaza, el pitjor genocidi de la història. Quanta irresponsabilitat i desconeixement de la història -del genocidi dels armenis, de l’Holocaust, dels tutsi de Rwanda, de Darfur, dels rohinya a Myanmar, i tants altres! Quanta ignorància culpable, i com és de simptomàtic, tot plegat, en el sentit més freudià del terme.

¿Per què afecta més -infinitament més- el que passa allà que no l’opressió de les dones a Afganistan i el món àrab-musulmà en general, a l’Iran, per exemple, o el que han de patir els iugur a la Xina, o els qui pensen diferent de Putin a Rússia? ¿Per què no es diu res de la islamització forçada -i el cost que això ha tingut per a les dones- a Gaza per part de Hamàs, i la violència brutal que desplega, com expliquen Asmaa Alghoul i Sélim Nassib a La insubmisa de Gaza? Podríem continuar.

I tanmateix la mera possibilitat de considerar “genocidi” els atacs a Gaza -com fan Traverso i molts més- és com a tal esborronadora. La dinàmica actual d’aplicar mitjans militars contundents, basats en una superioritat evident, a una població indiferenciada, de dur a terme una ocupació militar enfront d’un enemic que no és un exèrcit i que s’amaga enmig de la població, pot tindre una lògica, però soscava de soca-rel el fonament moral, la justificació històrica, de la fundació de l’Estat d’Israel. I a més és estèril i contraproduent. N’haurien de ser conscients...

Què es pot dir i pensar? Que caldrà maldar -missió dificilíssima- per una solució pacífica i justa que comportarà sacrificis -dels programes de màxims o de les expectatives dels extremistes dels dos bàndols- per a uns i per altres. També dels palestins i els islamistes, cosa problemàtica, ferrenys o fanàtics com són -ells i els altres- i manipulats pels poders àrabs i musulmans, que en trauen gran profit i rendiment en la seua estratègia contra Occident. Que és una manera de dir les democràcies liberals, constitucionals, laiques i deliberatives, els estats de dret ingenus i alhora cínics on nosaltres -tu lector, jo que escric aquestes línies- estem inserits...

Només amb un Estat palestí viable i democràtic, i la fi del model expansiu d’assentaments il·legals en territori palestí, es podrà desactivar un conflicte que s’allarga en el temps i que amenaça de derivar a una conflagració catastròfica.  Pedro Sánchez, el president del Govern d’Espanya, que no té qui li escriga i que rep més que una estora (injustament), ho va fer prou bé, en aquesta qüestió i moltes més. Però el tema ens supera a tots...