Eradicació de les causes profundes de la violència de gènere

Lidia Falcón ha presentat el seu últim llibre “Els Nous Masclismes”[1] que recomano encaridament per la seva lucidesa i valentia per exposar l'esdevingut al feminisme i a les dones en els últims anys. Un dels punts que desenvolupa, clau per a entendre les veritables causes de la pervivència de la violència de gènere, és el fet que l'estructura econòmica de la societat està basada en la manera de producció domèstic:

Sense que les dones reprodueixin fills, els alletin i netegin, alimentin, i cuidin els seus familiars, és impossible que el país es mantingui. I amb això compte el capitalisme, que rep la força de treball en millors condicions i més barata, gràcies al treball gratuït de les dones, que es converteixen així en la classe econòmica i social més explotat.

És urgent que els estats assumeixin la tasca de la socialització del treball domèstic, i aquesta socialització no és precisament posar pegats al problema amb falses solucions com augmentar a quatre mesos els permisos de paternitat. Falcón explica la fal·làcia de:

... Que les empreses tindrien la mateixa motivació per contractar dones que homes, atès que l'inconvenient legat per l'empresari per no desitja emprar dones, és el que aquestes abandonen la feina durant quatre mesos en donar a llum. Ningú amb seny pensa que amb quatre mesos s'ha criat un fill o una filla, i tothom sap que després d'aquest termini qui va a portar-lo a la guarderia , a l'escola, al pediatre , al dentista , al gimnàs , l'hospital ... serà la mare , en els 15 anys següents .

Demanar aquest permís de quatre mesos per al pare és privatitzar la responsabilitat de protegir la maternitat i el treball de les dones:

Socialitzar significa crear les institucions públiques que tinguin la responsabilitat d'ocupar-se determinades tasques imprescindibles per al manteniment d'una societat moderna. Que els homes s'ocupin de tasques domèstiques a l'interior de les seves cases no tenen res a veure amb la socialització del treball domèstic, com tampoc que les àvies s'ocupin dels néts ... El compliment d'aquestes tasques per part de mares, pares, avis .... a la llar familiar , segueix pertanyent a l'àmbit del privat , que és precisament el antitètic del socialitza. No es tracta que cada família administri el seu temps com pugui per cuidar el seu nen o al seu nen, es tracta que hi hagi serveis col·lectius atesos per personal especialitzat i preparat per a això, homes i dones que segons els principis democràtics i laics del nostre ordenament legal, s'ocupin de la socialització de l'infant des del naixement fins al final de la seva inscripció. De la mateixa manera que des de finals del segle XIX s'estan reclamant que siguin públics molts dels serveis que presta la família: bugaderies, menjadors populars, pediàtrics, etcètera. Això és la socialització del treball domèstic i no pagar-los els pares permisos de quatre mesos després del naixement del nadó. La socialització de l'individu és tasca col·lectiva en institucions col·lectives, i la resta és donar suport a la ideologia liberal del privat .

Igual que Falcón, una altra molt anomenada jurista americana, Martha Fineman, coneguda internacionalment per les seves investigacions Feminism and Legal Theory Project, advoca per un estat i un mercat més responsables dels dependents i els seus cuidadors. Introdueix el concepte de vulnerabilitat universal. Explica com els teòrics liberals ens presenten com a prototip humà a algú autosuficient, ambiciós i competitiu, però som éssers vulnerables i dependents la major part de la nostra existència: de nens, d'avis, quan emmalaltim, quan som pobres, quan estem sotmesos a la violència, a la solitud, al dol, l'abús de poder... el liberalisme deixa la solidaritat per a l'àmbit privat (famílies i associacions cíviques i religioses). No es contemplen els casos en què la solidaritat no existeix o no és suficient, ni el sacrifici sense compensació econòmica, llast que els privilegiats no estarien disposats a assumir.

Hi ha unes dependències inevitables per disminució d'autonomia o d'oportunitats (infància, vellesa, malaltia, crisi econòmica, catàstrofe...), o per discriminació o violència (prejudicis socials, racials, sexistes, religiosos ..). I també hi ha una dependència derivada de la tasca de cura, que recau gairebé sempre en les dones, activitat fonamental per al progrés de la societat. Les persones que cuiden dependents són al seu torn dependents dels recursos que permeten dispensar amb èxit aquesta atenció. Aquesta dependència generalment no l'experimenten els homes, eviten assumir la responsabilitat per la cura de nens, ancians o malalts. En això influeixen les normes patriarcals no escrites per les quals el rol de cuidador (depenent derivat), el defineixen i assignen les estructures culturals, ideològiques i jurídiques a aquells que se suposa han d'assumir el treball de cuidar els que no poden tenir cura de si mateixos. Les dues dependències són relegades a la família i, en general dins de la família, a les dones en els seus rols de mares, esposes, filles, etc.

L'estat necessita que les càrregues i les responsabilitats associades amb la dependència siguin assumides per una família autosuficient d'estructura patriarcal, que tingui cura de les seves persones dependents, amb un repartiment ideal de les tasques al 50% en la parella, i treballant dos (però els homes no fan el seu 50% , hi ha divorcis, naixements fora del matrimoni, els treballs no estan dissenyats per donar cabuda a la maternitat, les dones guanyen menys i tenen menys oportunitats ...).

La dependència inevitable és ignorada d'una manera o d' una altra per l'Estat, s'entén com una cosa episòdica, o com un canvi gradual en el curs de la vida d'un individu. Pel que fa a la dependència derivada, és convenientment desestimada per l’igualitarisme liberal per considerar conseqüència d'una elecció individual i responsabilitat de la mateixa persona. Els que prenen el paper cuidador han optat per fer-ho i no han de queixar-se de la seva situació o esperar que altres subvencionin les seves opcions. Aquesta reacció reflecteix la tradicional divisió entre el públic i privat, que ha permès a molts estudiosos importants eludir qüestions difícils i potencialment perjudicials per la seva teoria. Per tant mitjançant la família, la dependència es torna invisible, pot ser còmodament privatitzada i s'assumeix erròniament que és gestionada adequadament per la immensa majoria de la gent.[2][2]

Tant l'estat com el mercat laboral recullen els beneficis que produeix el treball de cura a dependents (i no dependents) , en les formes de reproducció i regeneració de la societat. Els beneficis econòmics d'una institució o empresa són possibles gràcies a una combinació de contribucions: la família i el treball de cuidadors, la productivitat del treball i la inversió de capital. Hi ha responsabilitats derivades de l'obtenció de beneficis com una distribució més equitativa de la responsabilitat de la dependència, valorant el treball dels cuidadors i considerant com a socis en la productivitat i generadors de riquesa.

Les contribucions dels treballadors i cuidadors no només han estat seriosament infravalorades, sinó que també acumulen penalitzacions en un sistema que privilegia les contribucions econòmiques per sobre de les físiques, materials, emocionals i intel·lectuals, un sistema que ignora els costos afegits a la feina, així com els beneficis produïts per la feina no empresarial, tant per a les institucions de l'Estat i com per a les del mercat.[3]sistema que privilegia les contribucions econòmiquesignora els costos afegits a la feina, així com els beneficis produïts per la feina no empresarial[3]

S’hauria d'aplicar la justícia com solidaritat a l'estructura bàsica de la societat. El discurs igualitari ha d'estar ancorat en una autèntica comprensió de la condició humana, en la qual tots som vulnerables i dependents, no en falses suposicions com que les capacitats són equivalents i constants entre els individus. L'Estat té l'obligació de no privilegiar cap grup de ciutadans sobre els altres, d'emprendre una acció afirmativa que estructuri les condicions d'igualtat, i no només eviti la discriminació:

S’han de desmuntar les relacions institucionals que privilegien indegudament les circumstàncies d'alguns treballadors mentre toleren els desavantatges estructurals amb què altres breguen diàriament. La meva conclusió final és que els intents de reforma cap a la igualtat de gènere en l'àmbit familiar, fallaran sense les corresponents adaptacions, inclosos els ajustaments estructurals complementaris, de l'estat i de les institucions del mercat. [4]els intents de reforma cap a la igualtat de gènere en l'àmbit familiar, fallaran sense les corresponents adaptacions, inclosos els ajustaments estructurals complementaris, de l'estat i de les institucions del mercat.[4]

És impossible una igualtat de gènere en l'àmbit familiar sense una socialització del treball domèstic i la cura a dependents. La violència de gènere és una violència instrumental, que manté a la dona assumint un treball que correspon a l'estat i al mercat, beneficiaris ambdós de la donació de la vida de les dones. Donació no tan lliure com la ideologia liberal ens vol fer veure.

Acabo observant la coincidència fonamental entre les tesis d'aquestes dues grans pensadores. Diu Falcón:

Cap de les mesures cautelars i educatives que tant els professors progressistes com la llei de violència intenten implantar, eradica el problema. Aquestes mesures estan basades en la penalització del delicte i la prevenció mitjançant l'educació, la qual cosa suposa confiar en el canvi d'actituds i hàbits mitjançant la transformació dels individus. És a dir, sense prendre en consideració les causes materials de la violència.causes materials de la violència

És lògic que els estats, i tots són patriarcals, es neguin a reconèixer l'explotació econòmica de les dones com a causa fonamental de la violència masclista. Així com el burgès ha de negar l'existència de la lluita de classes, l'home ha de negar el rendiment econòmic que el treball gratuït de la dona li proporciona. Les mesures, per tant, que aquest mateix estat d'aplicar per acabar amb l'explotació femenina constitueix una transformació rotunda del mateix.reconèixer l'explotació econòmica de les dones com a causa fonamental de la violència masclista

Mentre el mode de producció domèstic subsisteixi com a fonament del capitalisme, el treball domèstic realitzat en el si de la família sigui imprescindible per al manteniment de la societat, les dones romandran adscrites a aquest, treballin o no, a més assalariadament i destinades, per la seva especialitat reproductora, no només a la fabricació de nens, sinó també a la seva manutenció i cura durant els anys de joventut de la seva vida, de manera que els serà impossible invertir en la seva pròpia formació professional la seva major capacitat física i mental. Això seguirà, inevitablement, apartant del mercat de treball i dels llocs de poder tant en l'economia com en la política .

I mentre l'estructura familiar es mantingui en les mateixes condicions, com a unitat econòmica en la qual la dona és el subjecte treballador, l'activitat en el treball domèstic i en la reproducció proporciona un enorme benefici social, sense que sigui retribuït i ni tan sols reconegut, no hem de comptar amb que la violència masclista s'eradiqui de les nostres societats.

El canvi que requereix la nostra societat és molt més profund que una llei, una assignatura o un permís de paternitat. La socialització del treball domèstic a dependents, aquesta és la necessària revolució feminista.

Article publicat a Dones en xarxa

[1] Editoria Aresta

[2] Martha Albertson Fineman, The Vulnerable Subject And The Responsive State. Research Paper No. 10-130. 2010 Emory University School of Law. Public Law & Legal Theory Research Paper Series

[3] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011

[4] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011.