El gir a l'esquerra de la política catalana arracona Convergència
A Convergència se li amunteguen els problemes. Si en el partit tradicional del nacionalisme català algú es consolava pensant que les males perspectives electorals es podrien circumscriure a les generals, totes les alarmes es van encendre dijous amb la publicació de la demolidora enquesta del GESOP a El Periódico de Catalunya. Segons els pronòstics de l'empresa demoscòpica, el partit majoritari al Govern català cauria al quart lloc en intenció de vot al Parlament i competint pel segon lloc a 20-21 escons amb Ciutadans.
L'hemicicle que descriu el GESOP és la fotografia fixa d'un escenari català que porta en desenvolupament diversos anys amb gairebé només dues potes: la conversió del nacionalisme català en independentisme, que a hores d'ara sembla haver-se completat, i el creixement de l'esquerra en els marges del PSC, que no toca sostre.
La puixança de les esquerres és una tendència que es repeteix en les eleccions almenys des del 2014, quan ERC va guanyar les eleccions europees, quedant a penes dos punts per davant de CiU. Des de llavors s'han produït tres comicis més, municipals, al Parlament i generals. En totes elles l'equilibri tradicional de la política catalana ha estat sacsejat per les formacions d'esquerres, representades per ERC, per les confluències d'En Comú, Podem i ICV-EUiA, per la CUP, o per combinacions d'aquestes.
Aquest gir de l'electorat cap a l'esquerra ha portat Convergència a encadenar rècords de mals resultats en totes les eleccions. En les passades municipals, CiU va obtenir un 21,5% del total de vot, un percentatge que els convergents no veien des de 1977. En les eleccions al Parlament del passat 27 de setembre l'unió de diversos partits independentistes a la candidatura de Junts pel Sí, principalment ERC, va permetre dissimular la crisi electoral de CDC encara que, amb tot, els convergents van aconseguir entrar uns 30 diputats al Parlament, una de les xifres més baixes de la història. En les generals del 20D, la marca de Convergència, DiL, va tornar a collir els seus pitjors fruits en dècades.
La refundació de CDC –o l'impuls d'una nova força si les bases accepten el que defensen els seus màxims líders– s'ha de dur a terme en un moment en què la formació ha quedat arraconada entre els puixants blocs d'ERC i En Comú. Des del partit d'Artur Mas es continua apostant per un pacte estable amb ERC per formar un gran partit independentista, a imatge de l'Scottish National Party, però la força de Convergència a una negociació amb els republicans es desploma segons passa el temps.
El mateix Mas ha mostrat els seus desitjos que una coalició similar a Junts pel Sí es repeteixi fins que Catalunya sigui independent, cosa que Esquerra rebutja. Mentre els plans de Mas no es compleixen, els diferents corrents de Convergència debaten sobre el posicionament que ha de tenir el nou partit, que per a alguns ha de ser una força de centre-dreta, ocupant tot l'espai independentista en aquestes coordenades, mentre que per a altres ha de situar-se en un centre ampli que ara és disputat per ERC. Amb aquestes opcions, sondejos com el del GESOP apunten que cap de les dues vies garanteixen la fi de la sagnia de CDC, ja que mentre l'espai dretà es fa petit, ERC ha guanyat el centre.
Per si això fos poc, l'evolució dels convergents s'assembla a la del seu històric rival, el PSC, que en les últimes cites electorals ha deixat de caure amb la força del cicle 2010-2014 però que es manté des de llavors en el aquest sòl, sense ser capaç de remuntar. En el cas del PSC, la mala notícia és l'aparició de l'heterogeni món d'En Comú/Podemos i, en menor mesura, de Ciutadans. Els primers li han robat alguns dels seus bastions principals, com és bona part del poder local a l'Àrea Metropolitana i ser la força catalana més votada al Congrés.
L'escenari tradicional català, dominat per CiU i PSC, es transforma apuntant cap a un recanvi en els espais d'aquells per ERC i En Comú. Hi hauria, però, una diferència cabdal respecte a l'etapa d'equilibri “sociovergent”: la fragmentació. El nou espectre polític català està poblat per set forces, de pes no tan allunyat, de manera que els governs monocolor són una realitat que s'allunya. Si l'evolució observada fins ara es consolida, els partits en creixement poden veure a la situació que pactar amb les forces a les que substitueixen no sigui suficient per formar govern, com ha passat en les últimes eleccions a Espanya.
