La llei Comín: un debat indefugible, una llei a repensar

Va néixer per solucionar un problema, però s'està convertint en un problema més gros. L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics sembla haver entrat en un carreró sense sortida, víctima del compte enrere del final de legislatura i del foc creuat dels qui defensen els interessos de les empreses mercantils concertades amb el CatSalut i dels qui defensem un model amb una clara preferència per la provisió pública. Majories transversals comencen a aprovar mocions municipals que en demanen la retirada, i la seva capacitat d'aglutinar una majoria parlamentària queda en fort entredit.

El projecte va néixer per adaptar a l'actual “model sanitari català” la Directiva Europea de contractació pública de 2014, que obliga a qualsevol empresa privada a concursar i reserva els encàrrecs directes a les entitats públiques, afectant els concerts a les empreses privades en l’entorn de salut. En aquest marc, planteja establir una excepció per les entitats d’economia social, sense afany de lucre, o de base associativa, mantenint la possibilitat de concertar amb elles sense que aquestes hagin de concórrer amb la resta d’empreses mercantils: intenta així adaptar al nou context normatiu els principis de la LOSC, i defuig i posposa fins a una altra legislatura el debat sobre la nova Llei de Salut de Catalunya. Però la seva suposada inocuïtat i bon propòsit de reglamentar la prioritat a la provisió social per davant de la mercantil, es contradiuen amb una sèrie d'elements tot menys que neutres, que fan molt difícil construir un consens social o despatxar-la com una llei estrictament tècnica.

Què es considera “economia social” en l'actual projecte de llei? El que estableixi la normativa específica, encara pendent en l'àmbit català, i en el seu defecte, els principis poc concrets que formula el propi projecte: finalitat d’assolir l’interès col·lectiu dels seus integrants, i/o l’interès general econòmic o social; primacia de les persones i de la finalitat social sobre el capital; aplicació dels resultats obtinguts en funció del treball desenvolupat per les persones que integren l’entitat i, si escau, a la finalitat social de l’entitat; promoció de la solidaritat interna; independència respecte dels poders públics.

Com que fins i tot això semblava massa estricte per alguns, al seu pas pel Consell de Direcció del CatSalut s'afegia la cua “o sense afany de lucre”, de manera que qualsevol societat amb fórmula jurídica nomenada no lucrativa quedaria exempta de demostrar l'adhesió a aquests principis per acollir-se a la concertació directa. Aquesta omnicomprensivitat i interpretació excessivament laxa esdevé una oportunitat perduda per delimitar amb criteris clars i contrastables les fórmules jurídiques i pràctiques que han de definir l’economia social que es pot considerar proveïdora preferent de serveis públics.

Partint d’una preferència i prioritat per la gestió pública directa allà on sigui possible, és imprescindible la regulació clara d’un sector que presta una part important dels serveis sanitaris de finançament públic (a Barcelona, un 21% per entitats privades, 9% sense afany de lucre i un 12% amb afany de lucre).

A fi d’avançar cap a un Sistema Sanitari públic al servei només de la salut, cal assegurar que les entitats concertades compleixin principis d’Economia Social i Solidària (ESS). L’ESS s’ha de definir a partir d’uns elements transformadors com són no tant sols posar l’economia al servei de les persones i del bé comú per sobre del servei al capital; sinó també la propietat en gestió democràtica i participativa de tots els membres; i el compromís amb la comunitat, amb l’equitat, la sostenibilitat ambiental, la solidaritat, la creació d’ocupació de qualitat i el vincle amb el territori i els moviments socials transformadors. I cal assegurar que es compleixin amb criteris clars, objectivables i auditables.

Menció especial mereix el cas de les Entitats de Base Associativa (EBA). La primera idea de les EBA era de ser cooperatives de professionals amb autonomia de gestió i finançades pel CatSalut per la prestació de serveis sanitaris dins de la xarxa pública en un territori concret. Amb els anys, la propietat de diverses EBA s’ha anat concentrant en mans d’uns pocs socis accionistes, ja que la resta de treballadors estan assalariats pels primers, amb diferències de remuneracions i possibilitat d’enriquiment amb la venda de participacions.

L’avantprojecte avala la consideració d’aquestes societats mercantils de professionals com a economia social, i modifica molt tímidament la seva definició que marcava la LOSC de 1990: poden continuar sent Societats Limitades, es permet fins a un 25% d’acumulació de quotes en un sol individu i fins a un 49% en persones jurídiques, no treballadores... En definitiva, no s’asseguren els canvis necessaris en la propietat, en el repartiment d’excedents, ni en la gestió democràtica i participativa.

Entenem que aquestes definicions extremadament laxes esdevenen una oportunitat perduda per forçar canvis reals en el sector. Aquest projecte de llei només té sentit si permet un canvi cap a un model inequívocament no lucratiu, amb representació i participació democràtica dels treballadors i ciutadans, on per concertar s’exigeixen la mateixa transparència i pràctiques socials, laborals i ambientals que apliquen al sector públic.

Aquesta major exigència i concreció justificarà poder utilitzar prioritàriament aquest sector allà on la gestió pública no arriba, i al mateix temps establirà un marc de referència clar i model cap a on tendir per les empreses obligades a concursar (en licitacions amb fortes clàusules socials i ambientals), incrementarà l'autonomia i la implicació de tot el personal en la gestió. Un canvi que defensarien moltes veus en el propi Tercer Sector i en les pròpies EBA, i que cal promoure des de la legislació pública.

Finalment preocupa i no s'entén que s'aprofiti aquesta llei per regular altres aspectes no menors del model, que caldria deixar per la futura Llei de Salut. Un d’ells és la regularització de la possibilitat d’autoritzar l’ús de béns immobles del CatSalut a qualsevol proveïdor de serveis sanitaris, amb o sense contraprestació: una vegada més, sense debatre ni legislar sobre l’activitat privada en centres públics. Un altre és la fixació arbitrària en un 40% de la proporció de l’encàrrec que rebin els mitjans propis públics que pot ser subcontractat a tercers. Un darrer és la delimitació dels que la llei anomena serveis complementaris que aniran inequivocadament per concurs. Es condemna així a l'externalització perpètua el transport sanitari i la rehabilitació ambulatòria, entre altres.

Els problemes de salut que es tracten en els processos de rehabilitació ambulatòria i domiciliària són dels més freqüents i dels que més influeixen en les desigualtats en salut, tant de gènere com socioeconòmiques. Aquesta línia assistencial no pot continuar sent una “germaneta pobre” externalitzada, hem de garantir que s'integri plenament en la xarxa de provisió pública. Per més sorpresa, incloure-la entre els serveis complementaris és totalment incoherent amb l'ENAPISC, que situa la rehabilitació entre els serveis de la Xarxa d'Atenció Primària.

En definitiva: és un projecte que aixeca sospites i que no demostra amb els fets el propòsit de moure l’statu quo cap a un model públic, social, democràtic. Quines vies queden? Aparcar el projecte fins haver tingut el debat necessari i obert, que se’ns va prometre en l’anomenat Procés Constituent, sobre com ha de ser i com s'ha de gestionar el nostre Servei Nacional de Salut, i integrar la regulació de les fórmules de gestió en la nova Llei de Salut de Catalunya. O, si és realment urgent, “despullar” el projecte de tot objecte que no sigui la regulació de les fórmules de contractació, acotar amb una definició estricta i inequívoca la preferència per l'economia social i solidària i l'exigència de la mateixa transparència i pràctiques socials, laborals i ambientals que apliquen al sector públic, i tirar-lo endavant establint al mateix temps les bases pel debat més ampli que la ciutadania reclama i mereix.