“La primera igualtat és l'equitat” deia Victor Hugo. Així, quan ens arriben notícies com l'informe presentat pel col·lectiu català OnSónlesDones, sobre la presència femenina als mitjans de comunicació, no podem fer altra cosa que posar-nos les mans a la cara i esclafir d'horror “alla maniera” del Crit de Munch.
Suspenen, suspenem. El periodisme al nostre país de nou ens retorna una realitat en la qual del total de 3.696 articles d'opinió publicats i intervencions en tertúlies d'actualitat en ràdio i televisió durant el mes de maig, només 937 van ser firmats o expressats per dones: el 25%. El mes de juny el percentatge de dones opinant en aquests mateixos espais va ser del 26%; en xifres absolutes, 902 de 3.494.
La cultura tampoc ens regala dades més positives: segons l'Anuari de la Música publicat per la Revista Enderrock, de l'anàlisi de 12 festivals catalans en la seva edició de l'any 2016 només un 26% dels grups i artistes programats eren dones o comptaven com a mínim amb una dona en la formació.
Si parlem de cinema, les xifres tampoc varien massa, només el 16% de les pel·lícules presentades als Gaudí estaven liderades per dones. El món escènic (teatre, circ i dansa) també, tot i no comptar amb xifres oficials, presenta un dèficit clar de representació femenina pel que fa a les dramaturgues, directores i actrius.
Ni masclisme, ni feminisme. Igualtat
Amb dades negre sobre blanc, actituds en què es qüestionen les quotes de presència femenina, basades amb la igualtat ja adquirida –“abans estàveu pitjor”- no només no ajuden a l'equiparació, sinó que no fan cap favor a les noves generacions que no tindran referents laborals, intel·lectuals ni d'oci liderats per dones.
Per desgràcia la realitat es demostra cada cop més tossuda. D'aquesta manera, si no és a través de mesures punitives, les dones no aconseguiran trencar el sostre de vidre pel qual es mantenen sempre un pas per sota els seus companys homes, pel que fa a ocupar espais de representació o de presa de decisions.
El progrés de la dona en les organitzacions empresarials tan sols s'aconsegueix amb discriminació positiva. Quan s'engega una llei de quotes, la presència femenina en els consells d'administració creix ràpidament. Sobretot si aquesta norma és taxativa i preveu multes. Noruega va ser el primer país que ho va demostrar, l'any 2003, amb una regulació que imposava sancions a les companyies que no aconseguissin un percentatge del 40% en els òrgans de decisió. No va ser necessari aplicar les penalitzacions, però amenaçaven fins i tot amb la dissolució de les empreses que no posessin en pràctica la regla. Totes les companyies la van complir. Gràcies a la llei, les conselleres van passar de representar un minso 3% a prop del 40% actual de manera “instantània”.
Espanya va ser un dels primers països europeus en adoptar una legislació positiva sobre la participació de les dones en els consells d'administració gràcies a la Llei d'Igualtat de 2007, que recomanava aconseguir un percentatge del 40% l'any 2015, i que ni tan sols ha arribat al 14% en les companyies cotitzades en Borsa. Actualment, però, aquesta llei pateix un enorme retard: només ha avançat 10 punts en l'última dècada. A l'inrevés que França o Itàlia, que estaven molt per sota d'Espanya l'any 2003 i ara la superen en 10 o 15 punts.
Seguint l'exemple de països veïns on existeix un desequilibri, quan s'implanten les quotes aquest es corregeix o millora. Estudis com el d’OnSónlesdones no només demostren la poca presència femenina als mitjans sinó que posen de manifest l'incompliment de la Llei catalana d'igualtat efectiva entre dones i homes (Llei 17/2015) que obliga tots els mitjans, públics i privats, a representar amb equitat l'opinió de les dones.
De fet la majoria dels mitjans que la vulneren continuen sent premiats amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos de l'administració.
Qualitat i quotes
D'altra banda els que enarboren el discurs de les maldats de la discriminació positiva, perquè no prioritza la qualitat sinó el fet femení, valdria la pena que, estadístiques en mà, revisessin els números: com pot ser que en el cas dels mitjans de comunicació el 80% dels millors opinadors puguin provenir d'un 49% de la població?
Les mesures quantitatives de les quotes no fan més que permetre que emergeixin qualitats artístiques, socials o empresarials que pel fet de ser dones en un context patriarcal i heteronormatiu estan menystingudes o ignorades pels poders fàctics.
Si als mitjans busquem la pluralitat, les veus i les mirades per fer un periodisme objectiu, rigorós i de qualitat, cal tenir presents les vivències de gènere, que són un prisma des d'on observar i analitzar el món que ens envolta i el 'superjo' que el sosté. Casos com el del Cinema, on l'Institut Català de les Empreses Culturals opina que no calen quotes i estudia aplicar un sistema de punts en contra de les peticions de L'Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA), no ajuden a aconseguir la visibilització ni la igualtat.
Ara bé, la presència de dones periodistes no garanteix que als mitjans hi hagi un relat en clau de gènere. El cas de Carmen del Val, periodista d'El País, criticant el pes i la falta de tint del cabell de la ballarina Marta Carrasco no fan altra cosa que alimentar el discurs del patriarcat. No recordo que cap crític(a) teatral parlés de les condicions físiques d'Andrés Lima a “Medea”, on una estupenda Aitana Sánchez Gijón es convertia en la sacerdotessa grega, es despullava i enjogassava amb un Lima que distava molt de l’aparença -del que hom s’imagina- havia de tenir Jàson l'argonauta.
Ja ho deia Simone de Beauvoir: “L'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits”.