La nova política local o com la Generalitat ens proposa recuperar Max Weber i Franz Kafka

De les moltes institucions públiques sospitoses de mal funcionament i amenaçades d’enderrocament, n’hi ha una de la qual no es parla prou: els governs locals. Els 947 ajuntaments de Catalunya i els milers d’electes locals estan patint una enorme campanya de descrèdit i, a la seva empara, un dur atac a allò que han estat des de les primeres eleccions democràtiques de 1979. Els avantprojectes de reforma de les lleis de governs locals, tant a Catalunya com a Espanya, són la punta de llança d’aquesta ofensiva.

Defensar-se d’aquesta ofensiva no implica justificar les males pràctiques o la corrupció d’alguns ajuntaments. Res més lluny de la meva intenció; al contrari, sóc dels que considera que en aquests casos caldria ser molt contundent, exigir dimissions i, donat el cas, responsabilitats penals. Ara bé, tampoc em sembla acceptable un discurs que -convertint el cas en categoria- negui la indubtable contribució que han fet els ajuntaments a la qualitat de vida de la ciutadania i al progrés dels nostres pobles i ciutats. Després de 34 anys de democràcia local, els ajuntaments han proveït serveis de proximitat, han aprofundit la relació democràtica entre govern i ciutadania i han donat resposta a profundes transformacions socials i econòmiques, mostrant flexibilitat i capacitat d’innovació. I tot plegat ho han fet essent el nivell administratiu més feble i, malgrat això, el que ha generat menys endeutament.

Per aconseguir aquests resultats els nostres ajuntaments no s’han amagat darrere la seguretat de les rutines administratives. No s’han limitat a executar, amb més o menys eficiència, decisions preses per d’altres. No han usat l’escut d’un marc competencial i financer deficitari per acotar les seves responsabilitats. Ben al contrari, han pres decisions i s’han responsabilitzat d’allò que interessava i afectava a la seva comunitat, independentment de si estava o no previst en les regulacions. Lluny de la protecció i la tranquil.litat de les certeses administratives, els nostres ajuntaments han reivindicat i han exercit la voluntat de fer política i d’incidir, intencionalment, en el present i el futur de la seva comunitat.

Aquesta voluntat de fer política és la que avui està sota sospita i amenaçada per tots aquells que prefereixen convertir els nostres ajuntaments en operadors residuals de competències mínimes. Aprofitant-se d’una conjuntura on el descrèdit de la polític i dels polítics és tant intens, molts dels responsables estatals i autonòmics s’han deixat arrossegar per la deriva populista que els porta a considerar que, sense política i sense polítics, els ajuntaments funcionaran millor. L’argument és tant fal.laç com senzill: ens desfarem d’una colla de trepes i, a més, estalviarem. Què més podríem demanar?

Aquests dies he pogut llegir les 82 pàgines de l’avantprojecte de Llei de governs locals de Catalunya i, malauradament, comprovar com supura desconfiança i amenaces per als 947 ajuntaments de Catalunya. Tant a la declaració d’intencions que trobem en el preàmbul com en els objectius fixats en el primer article es fa palesa la voluntat de col.locar als governs locals una mena de cinturó de castedat, no fos cas que s’animessin a viure la vida. Es tracta, sembla ser, d’anestesiar les seves forces per tal d’evitar qualsevol iniciativa. Els ajuntaments haurien estat una mena d’irresponsables esbojarrats als quals hem de controlar, encara que sigui amb una camisa de força. Per això, l’avantprojecte de llei fixa 5 objectius: “clarificar funcions”, “assegurar sostenibilitat financera”, “simplificar les estructures”, “millorar la qualitat dels serveis” i “definir el sistema de relacions” entre els ajuntaments i la Generalitat (article 1). Tots és “racionalitzar” i “clarificar”, ja que, segons sembla, els ajuntaments han estat irracionals i s’han excedit en les seves funcions. Ja no és una sospita, és una sentència.

L’avantprojecte, d’altra banda, té clar com conduir els governs locals cap al camí de la salvació. La formula és simple: un cop castrats es tornaran institucions més dòcils i, d’aquesta manera, es limitaran a fer allò que nosaltres els indiquem. A aquest nosaltres –el Govern de la Generalitat- se li suposa un cúmul de virtuts, de racionalitat i de prudent saviesa. Per això aquest super-nosaltres es reserva la facultat d’indicar, controlar, avaluar i limitar les actuacions dels esbojarrats ens locals. L’intrusisme i el to de superioritat moral del text és tal que fins i tot s’han permès introduir-hi conceptes com reassignació: “Les competències que les lleis atribueixen als municipis (...) poden ser objecte de reassignació” (article 18). I no només se’ls indica què han de fer, sinó també com i amb quins instruments. Només alguns exemples:

Sembla que, per els nostres legisladors, davant la complexitat i la volatilitat del món actual, la millor resposta no es troba en potenciar la flexibilitat, l’emprenedoria o la capacitat d’innovació. La millor resposta, en canvi, la troben en un Max Weber ofuscat que, des de les atalaies de l’administració autonòmica, dicta i controla fins els mínims detalls. Aquest és l’esperit d’un avantprojecte que no reconeix els coneixements acumulats pels ajuntaments, que els nega la capacitat de prendre decisions, que oblida el paper de la ciutadania i normativitza la voluntat d’aprofundiment democràtic i que, en definitiva, utilitza el somriure populista de la despolitització per enderrocar un dels ingredients fonamentals de la nostra democràcia. Si les sospites i les amenaces que impregnen aquest avantprojecte progressen, ben aviat, per entendre com funciona el Departament de Governació de la Generalitat i com es relaciona amb els ajuntaments haurem de recuperar una vella lectura: El Castell, de Franz Kafka.